Opinió

Tribuna oberta

DRETS LINGÜÍSTICS, ASSIGNATURA PENDENT

El 6 de juny del 1996, representants d’un centenar d’ONG i de centres PEN, i 41 experts en dret lingüístic de tot el món, van aprovar la Declaració Universal de Drets Lingüístics en el marc de la Conferència Mundial de Drets Lingüístics organitzada a iniciativa del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Club Internacional i el CIEMEN, amb el suport de la UNESCO.

Vint-i-cinc anys després, l’objectiu principal de la Declaració continua ben viu: “Corregir els desequilibris lingüístics de manera que asseguri el respecte i el ple desplegament de totes les llengües i estableixi els principis d’una pau lingüística planetària justa i equitativa, com a factor cabdal de la convivència social”, car els desequilibris no han parat de créixer a escala global i a escala local, com mostren les dades de Nacions Unides que denuncien la desaparició d’una llengua cada dues setmanes, i com veiem a casa nostra, a través de l’acció sistemàtica que fan els tribunals espanyols per desmuntar la feble protecció legal que té la llengua catalana.

El país ha canviat molt en aquests 25 anys, també la seva realitat sociolingüística. Un canvi que ha comportat una alarmant disminució de l’ús social de la llengua catalana, especialment entre les generacions més joves, i que ha vist relegada la seva presència en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Una situació que demana un veritable pla de xoc lingüístic per recuperar l’espai i el terreny perduts. I que caldrà combinar amb el reconeixement de les llengües d’origen de la nova immigració, incloses les llengües minoritzades, que haurien de tenir més recorregut en l’oferta educativa, des de l’ensenyament de la llengua romaní fins a l’amazic, que avui ja és la tercera llengua més parlada a Catalunya.

Avui, el 43% de les 6.000 llengües que es parlen al món estan en risc de desaparèixer, entre les quals el català. Llengües que han vist disminuir el seu ús de manera accelerada en les últimes dècades gràcies a l’acció sistemàtica d’uns estats que en lloc de protegir-les les han combatut activament. Actualment, el 78% de la població del planeta parla només les 85 llengües majoritàries, mentre que les 3.500 minoritàries tenen només 8,25 milions de parlants. Segons les Nacions Unides, la major part de les llengües en perill tenen menys de 10.000 parlants, mentre que 176 llengües parlades per més de 100.000 persones es consideren vulnerables o en perill de desaparició. De fet tan sols uns pocs centenars d’idiomes han tingut el privilegi d’incorporar-se als sistemes educatius i menys d’un centenar s’utilitzen en el món digital.

A la Unió Europea 46 milions de persones parlen al voltant de 60 llengües pròpies qualificades de “regionals o minoritàries”, fet que representa el 10% de la població de la UE. I alguna d’aquestes llengües, com ara el català, supera en nombre de parlants alguna de les 23 llengües oficials de la Unió Europea. Per protegir aquesta diversitat lingüística, el Consell d’Europa va aprovar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries el 1992, amb l’objectiu d’emparar i fomentar les llengües minoritàries, una carta signada per 31 països i ratificada per 23 i que molts estats no garanteixen, com veiem en els casos dels estats espanyol i francès.

A l’Estat espanyol, malgrat que el 45% de la ciutadania viu en territoris amb llengües pròpies diferents de la castellana, la situació de desigualtat legal d’aquestes no ha parat de créixer, i els parlants d’aquestes llengües minoritzades, algunes de les quals ni tan sols són cooficials en els seus territoris, continuen igual de discriminats que ara fa 25 anys.

La darrera mostra d’aquesta manca de voluntat política ha estat el resultat de la proposició no de llei que el CIEMEN i vuit entitats més vam promoure al Congrés dels Diputats espanyol a principis del 2021 perquè els parlants de les llengües minoritzades de l’Estat espanyol gaudissin dels mateixos drets lingüístics que els castellanoparlants, tot instant el govern espanyol a actuar perquè les llengües cooficials tinguessin el mateix reconeixement que el castellà i els seus parlants tinguessin els mateixos drets i deures que es reconeixen al castellà. Una proposta que va ser rebutjada pel PSOE per ser, al seu parer, anticonstitucional. 

Malgrat això, i gràcies a la feina d’incidència política de les entitats proposants, es va aconseguir que s’aprovessin alguns punts especialment rellevants per a les llengües que es parlen en més d’una comunitat autònoma: la recepció recíproca de mitjans de comunicació en el mateix espai lingüístic, dins les fronteres administratives i fora; l’impuls i el suport a reformes estatutàries per a l’oficialitat de les llengües pròpies que encara no són oficials en una part o la totalitat del territori on es parlen, i un respecte real al plurilingüisme de tots els poders de l’Estat. Una petita victòria que ara cal concretar a través del seu impuls efectiu per part del govern de l’Estat, car les PNL tenen el valor que tenen, que és prou escàs.

Una manca de voluntat política que també vam viure fa pocs dies a l’Estat francès, quan després de l’aprovació de la “llei Molac” que obria la porta a protegir i promocionar les llengües minoritzades, i que esdevenia una base legal per aplicar la immersió lingüística en català, basc i bretó, seria tombada pel Consell Constitucional francès. Una situació que tampoc és sorprenent, ja que França s’ha negat a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

És evident que davant d’aquests incompliments sistemàtics i repetits, cal un mecanisme de protecció internacional amb valor normatiu i d’obligat compliment. Per això, la Declaració Universal de Drets Lingüístics ha estat presentada dues vegades a la seu de la UNESCO a París i tres cops al Consell dels Drets Humans de l’ONU a Ginebra, amb l’esperança que es complís la disposició final que propugnava “la creació del Consell de les Llengües al si de les Nacions Unides [...], i l’establiment de l’organisme de dret internacional que ha d’emparar les comunitats lingüístiques en l’exercici dels drets reconeguts en aquesta declaració”.

Malgrat tot, la Declaració continua sent un document viu, com mostra la seva adaptació a un text operatiu el 2016 per part de 200 entitats de la societat civil europea, a través de l’aprovació del Protocol de Donostia per a la Garantia dels Drets Lingüístics, un document que estableix una agenda de promoció dels drets lingüístics en diàleg amb els poders públics.

I és que, en aquest temps, la Declaració també ha obtingut algunes victòries, influint en la legislació lingüística de diversos països. Com ho mostra l’aprovació de la llei de llengües de Colòmbia del 2010, la llei de llengües del Paraguai del 2011, la realització del cens de llengües de l’Índia del 2010 i la progressió de la llengua maori a Nova Zelanda, entre d’altres.

Passats 25 anys de la seva aprovació i analitzant el que ha passat en aquest temps, la Declaració Universal dels Drets Lingüístics és una eina vigent, i, mentre no disposem d’un estat propi que protegeixi el català i garanteixi la pluralitat lingüística de la nostra societat, continuarà sent un document de referència per exigir els nostres drets lingüístics dins dels estats que ens administren. Perquè defensar la llengua és defensar un dret humà universal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.