Opinió

Tribuna republicana

QUI DIÀLEG PASSA, ANY EMPENY

El sermonet de la suposada mala convivència a Catalunya cansa
L’única fractura que hi ha és la de bona part de Catalunya amb l’Espanya política

La nova ministra espanyola de Política Territorial s’ha estrenat demostrant que es pot ser el responsable d’organitzar un territori sense ni conèixer-lo ni entendre’l. Seguint la sonsònia del seu president –que els catalans estem emocionalment fracturats–, en la seva primera compareixença com a portaveu del govern espanyol, el que ha sabut dir de Catalunya ha estat allò de la convivència, a més que “els catalans fan cotxes”. Literalment, diu que vol “posar fi a una situació molt dura des del punt de vista de la convivència social a Catalunya, i donar tranquil·litat a la societat catalana”.

Més que no pas irritar, el sermonet de la suposada mala convivència a Catalunya cansa. Primer, perquè no hi ha cap evidència d’aquesta mala convivència. Estudis com Convivència i polarització a Catalunya, de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) de finals del 2020, assenyalen tot el contrari. Segons l’enquesta de l’ICIP, la convivència a Catalunya és bona. La confiança entre la ciutadania és més elevada que la del conjunt d’Espanya o la de la mitjana europea. I no hi ha fractura social, i les discrepàncies sobre els grans temes de debat, diu l’estudi, no es corresponen amb les posicions sobre el debat territorial. És a dir, com també concloïa l’Informe sobre la cohesió social a la Catalunya del segle XXI, de l’IEC, i també del 2020, la qüestió territorial no ha contaminat la resta de debats propis d’una societat plural, avançada i crítica com la nostra. I, en aquest sentit, cal remarcar el fracàs dels qui han intentat provocar enfrontaments per, efectivament, fracturar-nos. Res: pessigolles.

En segon lloc, l’obstinació de veure’ns dividits és ridícula, perquè qui mostra uns nivells de confrontació francament elevats és Espanya. No diré que la seva sigui una societat fracturada, perquè seria caure en el mateix abús. Per bé i per mal, els mecanismes per crear vincles socials, tot i els trasbalsos, segueixen forts arreu. De manera que les confrontacions polítiques i socials a Espanya no tenen res a envejar a les de qualsevol societat similar. Insistir en la mala convivència a Catalunya no és altra cosa que una estratègia retòrica per despitar sobre el problema polític real i crear confusió entre els espanyols. Aquí, la bola no fa forat.

En tot cas, l’única fractura que hi ha és la de bona part de Catalunya amb l’Espanya política. I aquí és on hi ha la veritable polarització –ben descrita amb l’a por ellos i refermada per la sistemàtica actuació repressiva del sistema judicial espanyol– que, lògicament, genera respostes crítiques i sovint irascibles. Aquesta és la fractura que realment els hauria de preocupar i que intenten ignorar desesperadament, ocultant-la a l’opinió pública amb l’argúcia d’una suposada mala convivència a Catalunya.

A la senyora ministra, doncs, no l’ha d’ocupar voler “tranquil·litzar” la societat catalana, perquè ja n’estem, de tranquils. Potser massa i tot. I, en qualsevol cas, les discrepàncies polítiques entre independentistes i unionistes les resolem de manera democràtica, amb un referèndum, que és l’única manera de fer-ho en les societats plurals per assegurar-ne la cohesió. En canvi, pretendre resoldre autoritàriament la fractura real amb Espanya recorrent a un marc de repressió generalitzat, potser pot emmascarar-la un temps, però a la llarga aprofundirà en la divisió. Ja s’ho trobaran.

Tanmateix, és ben comprensible que la ministra i el conjunt de l’establishment espanyol s’hagin d’autoenganyar a ells mateixos i necessitin engalipar els altres. Admetre on rau el veritable conflicte els obligaria a imaginar la seva nació d’una manera radicalment diferent i a deixar de pensar que, com solen dir, una “Espanya sense Catalunya, no seria Espanya”. Mentre no assumeixin que no són el que es pensen, qualsevol proposta de solució veritable al conflicte els fa veure com uns traïdors a la pàtria.

És per això que alguns pensem que el diàleg només és per guanyar temps. Els independentistes sí que ens podem imaginar una Catalunya espanyola, diferent a la que volem, si un referèndum ho decidís així. En canvi, sabem que a l’establishment espanyol li és intel·lectualment impossible –tampoc materialment, és clar– pensar-se d’una altra manera. I en aquestes condicions, tot diàleg és inútil.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)