Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

Sense Iglesias, sense Illa i sense els set que salten, aquest ja és un govern diferent o continua sent el més progressista de la història?
Aquí la via escocesa té les mateixes possibilitats que la portada de ‘The National’. Cap
‘No surrender’ i cap por. Això transmet el conseller Turull en el seu pas ferm per Catalunya poble a poble
Angunieja, aquesta moda de deixar-hi la pell. Facin coses normals. Facin la feina. Siguin honestos. Ja faríem

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 9. JULIOL

La Catalunya de Bambi

Zapatero allarga l’etapa del diàleg i la concòrdia a quatre o cinc anys

La memòria és selectiva, molt selectiva. Ho va emmarcar a la perfecció el periodista Manuel Ibáñez Escofet en el títol de la seva obra pòstuma. La memòria és un gran cementiri (1990). Per això els gerros xinesos de la política estarien millor embalats i ben protegits de la desmemòria a les prestatgeries del museu. És el cas de ZP, Bambi o el Superheroi de les Civilitzacions, com preferiu catalogar-lo; aquell president espanyol amb qui va començar tot. Recordeu la campanya de les catalanes del 2003? Dimecres 13 de novembre. Palau Sant Jordi. Míting central de Maragall. “Apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya.” Recordeu com va anar? Ell, no! Quan ell processa el xip català (dijous ho va fer i s’hi va esplaiar) troba que tot va començar el 2010 amb la sentència de l’Estatut al TC. Creu que aquests han estat onze anys “de fractura seriosa, política, econòmica i social”, i la seva previsió és que “reconstruir això porti, almenys, quatre o cinc anys”. Es veu que ara ja no anem cap al famós xoc de trens i que hi ha dos elements “fonamentals” per al retrobament que “en aquests moments comencen a coincidir”. El primer, segons ell, és que “els independentistes saben que la independència no és viable i que ho han d’interioritzar”. El segon, ha dit, és que “hi ha un govern disposat a prendre la iniciativa i a treballar pel retrobament, és a dir, aproximar-se”. Ni memòria, ni vergonya, i espero que cap visió de futur.

Dissabte. 10. JULIOL

Fora pell, polpa i pinyol

Tant de silenci és perquè els ministres que surten guillen a gust o amb destí?

No ha deixat res per verd, que diria l’àvia Neus. El govern més progressista de la història ha canviat la pell, la polpa i el pinyol un dissabte de juliol, al bell mig d’un pic de calor que no arribarà a onada i quan tots els savis de la cosa deien que es preparava una remodelació, però ningú la intuïa d’aquesta dimensió. El Pedro Sánchez autèntic! Que si salta en Pere, que si salta en Berenguera... i no hi deixa ni l’apuntador. Ni en Redondo, que ha fet una nota manuscrita dient que s’ha de saber parar. Això sí que és glamurós! I a l’Iceta, que estava tan ben col·locat, i a qui havien de cridar per a tan altes funcions, li encaixa el culet a la poltrona de Cultura i Esports, la cartera amb més projecció, com sap tothom... La Calvo i l’Ábalos, també cap a casa, i el ministre dels indults, cap a casa també. Què té Sánchez al cap? A qui ha de fer content aquest estiu? Més enllà del 63% de dones que deia avui en la roda de premsa i del rejoveniment de 55 a 50 anys de mitjana d’edat, quina una ens en prepara? Per què no hi ha hagut filtracions d’un remenament com aquest? Tant de silenci és perquè tothom té un bon destí o perquè venen molt mal dades i ja els anava bé guillar? Sense Iglesias, sense Illa i sense els set que salten aquest ja és un govern diferent o continua sent el més progressista de la història? Diu que és per afrontar la recuperació ara que hem sortit de la pandèmia, però just som l’estat més vermell d’Europa i liderem la cinquena onada!

Diumenge. 11. JULIOL

No hi ha via escocesa

La portada de l’escocès ‘The National’ fotent-se dels anglesos ho deixa clar

Van veure la portada del diari escocès The National de dissabte? Era un missatge, una crida, per al seleccionador italià Roberto Mancini. Deia així. “Salva’ns, Roberto, ets la nostra última esperança. No podrem suportar uns altres cinquanta-cinc anys en què ens continuaran donant la tabarra amb això.” Tema únic, il·lustrat amb un fotograma de Braveheart (1995). Primer pla de Mel Gibson (pica en mà i envoltat d’espases), que interpretava l’heroi de la lluita contra els anglesos William Wallace, la cara del qual era substituïda amb un photoshop impecable per la del seleccionador italià. Els cinquanta-cinc anys són els que fa que la selecció anglesa no guanya un títol i, per arrodonir-ho tot, van col·locar la bandera italiana al forat de la O de la capçalera. Fa vint-i-quatre hores que imagino les reaccions dels unionistes espanyols a una portada invocant Cuba, les Filipines o Lepant en una hipotètica final de la selecció espanyola. No hi trobo ningú que es mogués per sota del delicte d’odi i ves a saber quins tipus penals invocarien. Encara que fos en cap de setmana ja hi hauria admeses centenars de denúncies en centenars de jutjats de centenars de ciutats espanyoles i catalanes. Molt probablement ja s’haurien dictat unes cautelaríssimes per segrestar la publicació i s’estarien estudiant cautelars per tancar-la. A Escòcia i Anglaterra uns han rigut i els altres se n’han fotut. Aquí la via escocesa té les mateixes possibilitats que la portada de The National. Cap.

Dilluns. 12. JULIOL

Dos per als penals

Els especialistes del seleccionador anglès van fer aigua tots dos

En una final d’Eurocopa no ho havia vist mai, però en la vida diària en reculls exemples a grapats. De tan bons que volem ser, ben sovint fem pena. Quantes vegades la maleïda recerca de l’excel·lència ens porta al més gran dels ridículs? Quan es desacredita el terme mitjà (que és al que tendeixen els moderns) i se’n diu reiteradament i obscenament mediocritat del punt en què es mou la gran majoria de la gent, al personal li entra la fal·lera de buscar el 10 sobre 10 i provoca verdaders desastres. La recerca de l’excel·lència, la cursa pel creixement i l’ensuperbiment de la competitivitat ens han tarat i ben tarat. Les cròniques dels temps passats marquen a la majoria de genis un perdigó a l’ala, i així quedarà bona part de l’espècie, amb un perdigó a l’ala i en el terme mitjà. Els genis, si no neixen, són molt difícils de construir. Quan, a falta d’uns segons per a l’acabament de la pròrroga de la final de l’Eurocopa el seleccionador anglès va fer entrar al camp dos especialistes dels penals, vaig pensar que en feia un gra massa. De veritat entre els onze professionals de primer nivell que hi havia a la gespa no podia trobar els cinc que li donessin la victòria? Uns nois que aquell dia no havien suat la samarreta ni un segon, per especialistes que fossin, podien estar motivats com aquells que estaven tensionats, activats com potser no ho estaran mai més? De l’excel·lència al ridícul hi ha un pas. I en aquest cas, una Eurocopa.

Dimarts. 13. JULIOL

Caminant amb Turull

No sé si se n’acabarà sortint, de donar les gràcies. Les volem per a ell

Aprofitant que passava per Vilanna, per la via verda just a sota casa, i que fins a Amer és pràcticament a peu pla, ahir vaig fer per un (per mig, ben mirat) la caminada de Jordi Turull. Ell i els que l’acompanyaven (entre dos i tres centenars en més d’un moment) venien de Girona, d’on havien sortit a les set del matí, però jo no m’hi vaig pas atrevir. Jo m’hi vaig afegir a casa, Vilanna, a l’Agroforn, i vaig seguir fins a Amer, a la plaça que presideixen un primer pla de Puigdemont i el “No surrender”. No surrender i cap por. Això transmet el conseller en el seu pas ferm per Catalunya poble a poble. Això i aquest sentiment d’agraïment que ell vol fer arribar a tothom pel suport que han sentit a les presons i que els ciutadans aprofiten per rebotar-li a cada pas. No sé si se n’acabarà sortint, d’aquesta idea inicial de donar-nos les gràcies. Les volem per a ell. En tots els moments del camí, en totes les persones que l’esperen i s’hi atansen, queda molt clar que és a ell a qui la ciutadania les reconeix. I ell tampoc para de rebotar-les. “A vosaltres, a vosaltres!” El conseller, ahir, estava molt preocupat per l’acceleració de la pandèmia i no va parar de recomanar, a cada moment que intervenia, les precaucions dictades per Salut. La pandèmia és l’única por que embargava ahir Turull. Els dies de presó l’han esperonat, és ben clar. Aquest és el sentit final del seu caminar. Que sàpiguen que hi som. Que la por no ha fet ni farà forat.

Dimecres. 14. JULIOL

No hi deixin la pell

Angunieja, aquesta mania que ha agafat la gent que assumeix un càrrec

La idea de deixar-hi la pell causa furor (no sé si des que la va utilitzar Guardiola o des de quan) entre la classe política, independentment del partit en què formen, l’àmbit en què exerceixen i el sexe amb què els va dotar la naturalesa i/o es van identificar. Només que un 10% dels que asseveren que ho faran ho fessin, els serveis de dermatologia públics i privats estarien més col·lapsats que les UCI en la primera onada covid i que l’assistència primària en la cinquena. Quan no saben què dir i suposen que han de dir alguna cosa, els dirigents recorren a la idea que hi deixaran la pell o que la hi han deixat, que pel que fa al cas no és exactament el mateix, però s’hi assembla i dona el to. La flamant ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana i alcaldessa de Gavà fins diumenge, Raquel Sánchez Jiménez, també hi va caure en acomiadar-se de la ciutat. En el ple de renúncia va prometre que “hi deixaria la pell”, en el nou càrrec. Veurem. Si li passa com a Iceta i és víctima d’un altre rampell de Supersánchez (com ara n’ha estat afortunada) potser no tindrà ni temps de fer-se algunes rascades. Angunieja, aquesta moda de deixar-hi la pell. Esgarrifa a l’estil de sentir petar dits o cruixir les dents. No cal que hi deixin la pell. Ni que ho diguin. Tampoc ho faran. I si ho fan no els haurien d’haver donat el càrrec, que no estan bé de la terrassa. Facin coses normals. Facin la feina. Siguin honestos. No hi deixin la pell, ni menteixin. Ja faríem.

Dijous. 15. JULIOL

La dictadura cubana

Fa quaranta anys ja era indecent dir-ne revolució, de l’experiment

El meu amic, mestre i mentor, el periodista Antoni Crosa Mauri, soldat republicà represaliat per la dictadura franquista (per haver retratat per al diari del POUM, per al qual treballava, l’exhumació de la tomba de sant Narcís), va escriure a El Punt, ja fa quaranta anys, que li sabia molt greu dir-ho però que ell no havia vist una revolució social en els seus viatges a Cuba. Que potser n’havien fet una i que durant un temps havia funcionat com a tal, però que era molt difícil seguir-ne el rastre. Que uns cacics nous havien substituït els que havien fet fora i que la repressió, la manca de llibertats i la misèria que vivia el poble cubà feien venir ganes de bramar. D’això, en farà quaranta anys (era als primers vuitanta), i en Toni es va sentir dir de tot menys senyor per uns intel·lectuals d’esquerres que es negaven a veure el carro castrista pel pedregar, i que encara hi anaven prou sovint convidats per la nomenclatura suposadament revolucionària. En realitat, només litúrgia i discurs. Relat, que en diuen ara i aquí. En els anys noranta vaig tenir ocasió de visitar un parell de vegades l’illa una colla de dies i fer tant els circuits oficials com d’altres de més lliures. Quanta raó tenia en Crosa Mauri! Era una indecència continuar-ne dient revolució des d’una perspectiva d’esquerres, d’aquell experiment. Era, llavors ja, la contrarevolució en estat pur. I encara avui, en els anys vint del segle XXI, encara hi ha qui fa giragonses per no dir-ne dictadura. Així anem!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)