Opinió

Tribuna republicana

“DISCIPLINA” OLÍMPICA

Biles i Osaka han estat les darreres damnificades d’un entorn esportiu que castiga amb cruesa les dones
Aplicada a l’esport, la paraula ‘disciplina’ no només es refereix a les activitats que s’hi desenvolupen

La gimnasta afroamericana Simone Biles no ha disputat ni la final per equips ni la individual dels Jocs Olímpics per problemes de salut mental. La trajectòria de Biles ha estat marcada per situacions de sexisme i racisme que poden haver malmès el seu benestar psicològic. Més d’un cop, s’ha queixat que els jurats puntuen més baix del que tocaria els seus exercicis més agosarats. Biles ha estat una de les supervivents que més obertament ha parlat dels abusos sexuals perpetrats massivament per l’exmetge de l’equip estatunidenc de gimnàstica, Larry Nassar.

La retirada de la gimnasta recorda la renúncia de la tennista japonesa Naomi Osaka a participar en la passada edició del French Open en negar-se a atendre la premsa, un fet que agreujava l’ansietat que patia. Osaka ha quedat eliminada dels Jocs, fet que ha portat molts japonesos a qüestionar el seu compromís amb l’equip nacional –de pare haitià, no se la considera “del tot japonesa”. Com ja va fer en el seu dia el nedador Michael Phelps, Biles i Osaka han posat el tractament de la salut mental a la palestra, a la vegada que han estat les darreres damnificades d’un entorn esportiu que castiga amb cruesa les dones, fins al punt que la feminista Mona ElTahawy ha fet públic que boicotejarà els Jocs pels casos de masclisme que acumulen.

L’antropòloga Almudena Hernando identifica la mobilitat com un element clau per al desenvolupament d’una identitat masculina que va permetre als homes tant esdevenir individus com dominar les dones. Poques pràctiques hi ha que garanteixin més autonomia corporal que l’esportiva, i ha estat l’esport una de les àrees que s’han emprat per legitimar la superioritat física de l’home-mascle envers la dona-femella, sota la premissa que cada èxit esportiu es pot quantificar i correlacionar amb diverses variables físiques igualment quantificables que són superiors en ells.

Si atletes homes com ara Michael Phelps i Usain Bolt han excel·lit gràcies, en part, als seus extraordinaris atributs físics, la testosterona produïda de forma natural per cossos femella o intersexuals, tots del gènere dona, es percep com quelcom que ofereix un avantatge competitiu injust. A diferència dels trets de Bolt o Phelps, l’alta testosterona en les dones qüestiona les arbitràries formes d’institucionalitzar la masculinitat i la feminitat, que han convertit aquesta hormona en l’indicador que separa inequívocament el mascle de la femella humans. Dues atletes de Namíbia, Christine Mboma i Beatrice Masilingi, no podran competir en les Olimpíades en la cursa dels 400 metres perquè els seus nivells naturals de testosterona són superiors als permesos. El mateix els ha passat a les atletes Caster Semenya, de Sud-àfrica; Francine Niyonsaba, de Burundi, i Margaret Wambui, de Kenya. Que les damnificades siguin dones racialitzades remet al passat colonial on la pràctica mèdica legitimava una imatge animal i masculina de les dones negres, vistes com a no-dones.

En els darrers mesos, la Federació Europea d’Handbol ha sancionat les jugadores de la selecció noruega d’handbol platja per vestir malles curtes en lloc de calces, la Federació Internacional de Natació ha prohibit a nadadores negres l’ús de casquets adaptats al cabell afro i un jutge ha tocat el crostó a l’atleta paralímpica britànica Olivia Breen per competir amb unes calces considerades massa curtes. Els exemples mostren fins a quin punt les decisions sobre la roba de les esportistes no tenen en compte la seva comoditat, un fet fonamental a l’hora de moure’s i desplaçar-se. La fiscalització del cos de les dones –adobada pels mitjans– és un símptoma del que la catedràtica Emily Wughalter va anomenar “disculpa femenina”, la tendència a forçar que les esportistes encaixin amb els estàndards de la feminitat més idealitzada (passiva, gràcil i estàtica), amenaçats per la pràctica esportiva.

Així doncs, aplicada a l’esport, la paraula disciplina no només es refereix a les activitats que s’hi desenvolupen. També té el significat que Michel Foucault li va assignar: fer passar per l’adreçador tota aquella, i toti aquelli, que desafiï les normes del sistema sexe/gènere imperant.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)