Opinió

Tribuna republicana

LA UNITAT DE LA CORRUPCIÓ

L’escletxa entre la gent i la partitocràcia és irreversible
La independència serà la construcció social d’un lideratge per damunt dels partits, una revolució. O no serà

Un dels grans descobriments de la sociologia del segle XX va ser la teoria de la construcció social de la realitat, de Berger i Luckmann. Les idees, conceptes i creences que professem els éssers humans formen la matèria primera de la interacció social que serveix de base per a la institucionalització que organitza les societats nostrades. El que anomenem realitat objectiva és una subjectivitat compartida en lluita interna perquè tota societat humana és conflictiva.

Aleshores, la teoria de Berger i Luckmann s’ha vist confirmada o, com diria Popper, no falsejada per la realitat de Catalunya els darrers quatre anys. L’1d’octubre del 2017 va ser el tret de sortida d’un moviment popular que va sacsejar el país. Un alè que va ressuscitar una secular i renovada esperança d’una societat cap a la independència. La realitat social catalana mostrava una nova confiança en l’esdevenidor nacional. La impressió general era que ho teníem a tocar.

Les eleccions autonòmiques del 21 desembre del 2017 van donar una majoria independentista malgrat que els dos principals partits independentistes van anar dividits a la votació. Llavors, es va constituir un govern d’aliança entre JxC i ERC que, en principi, havia d’implementar el mandat popular d’independència del referèndum de l’1-O.

En tres anys i escaig d’aquest govern, però, no es va fer res per materialitzar la independència. Ans al contrari: el govern va col·laborar amb el de la metròpoli fins a l’extrem que un dels socis, ERC, va donar suport a la política repressiva de l’Estat contra Catalunya quan va inhabilitar el MHP Torra. El president es negava a convocar eleccions anticipades. ERC les volia per revertir la fórmula de l’aliança i aconseguir el govern de la Generalitat.

Al llarg dels tres anys, l’esperit popular il·lusionat amb la possibilitat real de la independència es va anar esmicolant a poc a poc en un pou d’indiferència i escepticisme. La comprovació que el govern no faria res per a la independència va ser una galleda d’aigua freda per a l’esperança de l’alliberament. Es va obrir una escletxa entre la gent, que conserva l’alè independentista però es troba òrfena de direcció, i aquesta mateixa direcció, en procés d’agut desprestigi.

Els resultats de les eleccions del 14 de febrer, amb una victòria pírrica d’ERC dins de l’independentisme, es van interpretar com un èxit aclaparador de la taula de diàleg proposada per l’independentisme pragmàtic republicà. La idea era que JxC, teòric defensor de la via unilateral, acceptés entrar en un govern de coalició dels tres partits dits independentistes. El terreny es va preparar amb un pacte d’hora entre ERC i la CUP, una organització que, de vegades, fa la feina bruta d’ERC, amb què es volia forçar l’entrada de JxC al govern prepactat, acceptant les condicions dels republicans.

Tanmateix, en l’últim moment d’una llarga negociació i amb un gir de 180 graus, JxC va signar un acord de govern independentista sota domini hegemònic d’ERC. La claudicació es va justificar invocant la unitat. I en nom de la unitat es van deixar els mitjans públics de comunicació en mans d’ERC, que els fa servir com a aparell de propaganda del partit i per atacar l’independentisme des de fa tres anys. A primera vista, semblaria un error dels negociadors de JxC. Si es mira amb cura, però, es veu que es tracta d’una decisió deliberada, atès que JxC, com a partit, té els mateixos interessos que ERC. La unitat és aquí un mer pretext. La veritable raó de ser del pacte ha estat que l’alternativa era anar a l’oposició, on, com tothom sap, es passa fred i un munt de càrrecs i col·locats pel partit quedarien sense feina ni sou.

L’escletxa entre la gent i la partitocràcia és irreversible. Amb un govern que no només controla totalitàriament els mitjans públics de comunicació, sinó que compra el suport dels mitjans privats amb diners públics, s’entén la decepció d’un poble majoritàriament independentista. La independència serà la construcció social d’un lideratge nacional per damunt dels partits, una revolució. O no serà. La unitat dels partits a esquena dels ideals de la gent és corrupció. La corrupció de la partitocràcia.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)