Opinió

La República que bull

EL XIULET I LA BROMA

Criticar xiulades o bromes políticament incorrectes ens situa a prop de l’integrisme

Ludvik Jahn és un jove txec que viu un autèntica odissea quan és represaliat arran d’un comentari jocós contra les autoritats comunistes del país. És el personatge principal de La broma, una de les novel·les més celebrades de Milan Kundera, text paradigmàtic de la falta de sentit de l’humor i, per extensió, de sentit crític que impera en les societats totalitàries. El record del llibre, que vaig llegir fa més de trenta anys en una traducció al català d’Edicions de 1984, m’ha revingut aquesta setmana en tenir coneixement de dos fets desconnectats que comparteixen un mateix fons d’intolerància. El primer és la xiulada a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Al marge de la simpatia personal i política que generi aquesta autoritat, sobta l’atac que des de posicions d’aparent tolerància es fa a un exercici tan bàsic com la llibertat d’expressió.

No cal contrastar la victimització actual de l’alcaldessa amb la seva època gloriosa en què disfressada d’heroïna de Marvel irrompia en els actes de les mateixes autoritats municipals que ara es veu que no queda bé que siguin importunades. No cal retreure-li el seu passat perquè amb el present n’hi ha prou. I en el present es pot dir que només faltaria que en una democràcia no es pogués xiular una autoritat. És una de les servituds que comporta un càrrec públic. Renyar per vies pacífiques de desacord encara és impropi d’una societat avançada, especialment si aquest avenç està encarrilat cap al perfeccionament de la llibertat. Evidentment no podríem viure en un món on sistemàticament la gent es manifestés contra dels càrrecs electes, però tampoc fa gràcia habitar en un ambient on quatre xiulets en un acte de festa major són assenyalats com a falta de respecte.

L’altre episodi xocant de la setmana ha estat la censura en viu i en directe d’una regidora de la CUP a un humorista que durant una actuació feia bromes de caràcter ofensiu, segons l’opinió d’aquesta guardiana de la decència pública. Els dos episodis ens situen en un clima de correcció política que limita perillosament amb l’integrisme ideològic. Com en la novel·la de Kundera, els actors de la repressió no són ni capellans, ni militars o dirigents de la crosta de baix, ni energúmens amb tendència a propulsar el braç enlaire, sinó militants de l’esquerra més pura. Entre la puresa i el puritanisme hi ha la fina línia que separa el pensament lliure del dogmatisme, el criteri de la consigna, els principis de les conviccions i l’escepticisme ètic de la insostenible lleugeresa de la superioritat moral.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)