Opinió

Tribuna republicana

L’AFGANISTAN I LES DONES

Durant els vint anys d’ocupació estrangera, l’Afganistan ha continuat sent un dels pitjors països del món per a les dones

Arran del domini talibà de l’Afganistan, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, ha demanat a l’ONU, la UE i l’OTAN que actuïn per defensar els afganesos i, sobretot, les afganeses. Més enllà de les implicacions institucionals i internacionals del fet que la presidenta d’un parlament d’una nació sense estat insti a la intervenció militar d’un altre país, pel que fa a polítiques feministes la intervenció militar de l’Afganistan dels darrers vint anys no ha garantit pas els drets de les dones.

El 2001, el govern i la premsa dels EUA ja van emprar la protecció de les dones per fonamentar l’ocupació de l’Afganistan, llavors governat pels talibans, que va seguir els atemptats de les Torres Bessones i el Pentàgon. L’acadèmica Sunaina Mara explica que la justificació es va basar en la idea que les dones musulmanes havien de ser rescatades per les potències occidentals de les mans d’una societat retrògrada i d’uns homes que eren vistos, sempre, com a potencials terroristes. Mara conclou que, en els discursos europeus i estatunidencs, les dones musulmanes hi apareixen com a individus que s’han d’integrar a la modernitat occidental, mentre que els homes musulmans hi són vistos com l’alteritat que l’amenaça. Sara Farris afegeix que és aquest l’imaginari que ha justificat, arreu de l’Europa del segle XXI, polítiques d’extrema dreta, neoliberals, i també feministes, basades en la criminalització dels homes musulmans i en el foment de l’ocupació de les dones musulmanes en sectors laborals feminitzats i precaritzats, com les cures i el treball domèstic.

Amb tot, durant els vint anys d’ocupació estrangera, l’Afganistan ha continuat sent un dels pitjors països del món per a les dones. Segons la periodista especialitzada Olga Rodríguez, dos terços de les joves no estan escolaritzades, el 80% de les afganeses segueixen sent analfabetes, més de la meitat ha patit violència masclista en l’àmbit familiar i el 75% han estat forçades a casar-se. No només s’han seguit produint atacs a dones que anaven a estudiar o a treballar, sinó que les forces de seguretat han perpetrat abusos sexuals contra les afganeses. Durant tot aquest temps, Europa ha negat el dret a asil a moltes afganeses que fugien de la violència masclista, en considerar l’Afganistan un país segur per a elles. La denúncia de Rodríguez va en la línia de l’observació que una altra acadèmica, Sherene H. Razack, fa sobre el feminisme imperialista, però que es pot estendre a les polítiques occidentals sobre els drets de les dones del tercer món: tan sols els preocupa la violència que pateixen si va associada a tradicions patriarcals, i fan l’orni amb les que són fruit de la falta d’accés a l’educació i al món laboral, així com amb la causada per les migracions fruit de la guerra.

La periodista Mònica Bernabé denuncia que, durant vint anys, les tropes estatunidenques que havien de salvar les dones no han fet res per democratitzar l’Afganistan ni per crear unes estructures polítiques, econòmiques, culturals i socials que no només garantissin els drets humans, sinó que evitessin l’ascens dels talibans un cop les tropes estrangeres abandonessin el país. Tot això sense oblidar que van ser els EUA mateixos els que, a finals dels setanta del segle passat, van ajudar els talibans, llavors “valerosos lluitadors mujahidins”, a pujar al poder i foragitar la Unió Soviètica del país.

Analitzant el colonialisme britànic a l’Índia, les expertes Gayatri Spivak i Revathi Krishnaswamy ja van advertir que el relat dels “homes blancs salvant dones marrons d’homes marrons” no serveix per garantir el drets de les dones dels països no occidentals, sinó que són aquests drets –i per extensió, la vida de les dones– els que esdevenen una moneda de canvi en els pactes entre les elits masculines en disputa. Així doncs, qualsevol persona que demani una intervenció militar per salvar les dones afganeses ha de tenir en compte que, fins ara, la militarització i l’ocupació de l’Afganistan ha evidenciat que la garantia dels drets de les dones no ha estat mai un objectiu, sinó més aviat un fet circumstancial, la idoneïtat del qual la marquen les dinàmiques geopolítiques.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)