Opinió

La República que bull

ELS GATS DE KABUL

La protecció dels animals topa amb el seny més elemental a l’hora d’evacuar l’aeroport afganès

Sempre he cregut que per posar fi a la misèria al món n’hi hauria prou amb invertir en les persones tots aquells diners que gastem en el manteniment dels nostres animals de companyia. Veure com guanyen espai als supermercats els prestatges destinats al menjar per a bestioles, o topar amb perruqueries canines com la que veig cada dia anant a treballar, prop de la porta de la qual sovint dorm algun indigent sense sostre a qui fa temps que ningú pentina ni fa la manicura, em semblen metàfores de la dissolució d’una societat occidental que recorda cada cop més aquella Roma decadent on l’emperador nomenava cònsol al seu cavall.

Per experiència sé que un articulista de premsa que vulgui estalviar-se problemes innecessaris amb els lectors pot escriure sobre qualsevol tema sempre que no toqui els quissos, ni la religió, ni l’afició a ocupar les carreteres fent ciclisme esportiu. Durant més de dues dècades he pontificat modestament sobre política, sobre llengua, sobre afers internacionals, sobre drets diversos, individuals i col·lectius, i mai no he rebut tanta acritud com els dies que he gosat criticar tenidors de mascotes, ciclistes de cap de setmana o rosegaaltars.

Tot i que soc una persona prudent de mena, m’és impossible passar per alt la notícia que a l’aeroport de Kabul, on tots sabem la tragèdia humanitària que s’està vivint, el Regne Unit ha decidit evacuar un parell de centenars de gats i gossos. Mai no he defensat la violència gratuïta contra cap semovent, però com a vertebrat superior reivindico el sentit de la proporcionalitat i la mesura. I salvar una colla de cans i felins ocupant places que encara que sigui a la bodega podrien ser per a persones és d’una obscenitat radical. Amb el permís d’Isop i la Fontaine, l’imaginari antropomòrfic generat per la factoria Disney ha fet molt mal. I espereu, que pot ser només la punta de l’iceberg proteccionista que acabi enfonsant la humanitat. Resulta que, segons un estudi d’una universitat brasilera, els tomàquets pateixen davant les agressions i emeten uns ultrasons de queixa imperceptibles a l’oïda. I dedueixo que qui diu el tomàquet, escollit per a l’experiment, diu el cogombre o la pera de Lleida, que quan la mossegues deu queixar-se en lleidatà. Ja compto els dies que falten per a la presentació de la protectora dels préssecs de vinya i el moviment de defensa contra la tortura del premsat del raïm. El món comença a ser un lloc tan inversemblant que cada cop estic més convençut que només ens salvarà l’únic atribut que els humans sembla que tenim en exclusiva: el sentit de l’humor. Plorar de riure per dissimular les llàgrimes de la pena que fa tot plegat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)