Opinió

El voraviu

Per quinzena vegada aquesta legislatura, la mesa del Congrés vota contra la creació d’una comissió d’investigació a l’emèrit
Com es pot ser tan capsigrany per qualificar de “missió complerta” l’abandonament de milions de persones a l’assassinat i a la repressió?
El 2024 ens tornarem a menjar els peatges amb patates, ara amb consens europeu
LaLiga és una ruïna. És molt possible, i potser ja seria hora, que assistim a la caiguda dels déus
Per quinzena vegada aquesta legislatura, la mesa del Congrés vota contra la creació d’una comissió d’investigació a l’emèrit
Com es pot ser tan capsigrany per qualificar de “missió complerta” l’abandonament de milions de persones a l’assassinat i a la repressió?
El 2024 ens tornarem a menjar els peatges amb patates, ara amb consens europeu
LaLiga és una ruïna. És molt possible, i potser ja seria hora, que assistim a la caiguda dels déus

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Dijous. 3. setembre. Dijous. 3. setembre

Una ruïna de lliga

La bastida del futbol espanyol no aguanta i cau com un envà de canyes

Cada dia s’entén més la superlliga tronada que muntava Florentino i que va presentar de manera ridícula en el programa d’en Pedrerol i que va ser vista i no vista. Una fugida endavant per aguantar una bastida, la del futbol espanyol, que cau com un envà de canyes. Aquesta lliga és una ruïna, encara molt més que la de fa deu anys i que tan bé va radiografiar des de la perspectiva econòmica el traspassat professor José María Gay de Liébana. El que llavors perdien tots els equips en una temporada ara ho perd el Barça sol. I el percentatge del deute acumulat sobre la facturació posa en ridícul el percentatge d’endeutament de l’Estat espanyol sobre el seu mateix PIB. Ni lliga de les estrelles ni equips galàctics. Misèria i cia. Tancat el mercat de fitxatges d’estiu, LaLiga és la cinquena en inversió per segon any consecutiu. Darrere la Premier, la Serie A, la Bundesliga i la Ligue 1. Dels 1.341 milions de la Premier als 298 de LaLiga. A Florentino, que n’ha posat 200 sobre la taula per Mbappé –que d’aquí a un any queda lliure–, el PSG li ha dit que pugi aquí dalt i balli. Mediapro, que havia fet pensar a més d’un que en els seus dominis no es ponia el sol, negocia ajornaments del deute de quinze dies en quinze dies des del juny. I el Barça ha hagut de tornar Griezmann amb un llacet a l’Atlético de Madrid. Una ruïna, LaLiga és una ruïna. És molt possible, i potser ja seria hora, que assistim a la caiguda dels déus.

Cada dia s’entén més la superlliga tronada que muntava Florentino i que va presentar de manera ridícula en el programa d’en Pedrerol i que va ser vista i no vista. Una fugida endavant per aguantar una bastida, la del futbol espanyol, que cau com un envà de canyes. Aquesta lliga és una ruïna, encara molt més que la de fa deu anys i que tan bé va radiografiar des de la perspectiva econòmica el traspassat professor José María Gay de Liébana. El que llavors perdien tots els equips en una temporada ara ho perd el Barça sol. I el percentatge del deute acumulat sobre la facturació posa en ridícul el percentatge d’endeutament de l’Estat espanyol sobre el seu mateix PIB. Ni lliga de les estrelles ni equips galàctics. Misèria i cia. Tancat el mercat de fitxatges d’estiu, LaLiga és la cinquena en inversió per segon any consecutiu. Darrere la Premier, la Serie A, la Bundesliga i la Ligue 1. Dels 1.341 milions de la Premier als 298 de LaLiga. A Florentino, que n’ha posat 200 sobre la taula per Mbappé –que d’aquí a un any queda lliure–, el PSG li ha dit que pugi aquí dalt i balli. Mediapro, que havia fet pensar a més d’un que en els seus dominis no es ponia el sol, negocia ajornaments del deute de quinze dies en quinze dies des del juny. I el Barça ha hagut de tornar Griezmann amb un llacet a l’Atlético de Madrid. Una ruïna, LaLiga és una ruïna. És molt possible, i potser ja seria hora, que assistim a la caiguda dels déus.

Diumenge. 30. agost

Té raó Marta Rovira

Fem-ho majestàtic, no siguem vulgars. Deixem-ne de dir taula de diàleg

Ho veig clar. La secretària general d’Esquerra Republicana ha posat el dit a la nafra amb precisió. Quantes vegades, per més que es digui que no, és el nom el que fa la cosa? I tant que n’hem de dir “taula de negociació del conflicte polític”. Com més gros i majestàtic ho fem, més possibilitats tenim, és clar que sí. No mantinguem aquesta vulgaritat, aquesta covardia semàntica de la “taula de diàleg”. És més. Si Aznar parlava de moviment d’alliberament nacional basc, per què nosaltres no hauríem de parlar de “taula de negociació del conflicte polític”? I tant que sí! Ens hem de fer valer. Anar esporuguit és molt poc glamurós! Ja tenim un històric de fer-nos valer, no? Els lectors descreguts m’haureu de disculpar que faci una mica de gir copernicà, però jo a partir d’ara sempre n’hi diré així. La casa és gran. “Taula de negociació del conflicte polític.” Ens ho hem de creure, punyeta. Com al futbol, quan has d’encarar un un contra un. Si no t’ho creus, no vas enlloc. Per a mi (gràcies, Marta Rovira) la taula de diàleg acaba de passar a millor vida. Ara només hem d’esperar que els espanyols sàpiguen de què parlem, no es confonguin i entrin bé la localització al mòbil. Que no ens trobem els uns asseguts a Sant Pau i els altres asseguts a Sant Pere, o que no surtin que ells van a unes trobades per la convivència a Catalunya. Però sí, sí, companys. Taula de negociació del conflicte polític. Tant per tant, sabates grosses, diria l’àvia Neus.

Ho veig clar. La secretària general d’Esquerra Republicana ha posat el dit a la nafra amb precisió. Quantes vegades, per més que es digui que no, és el nom el que fa la cosa? I tant que n’hem de dir “taula de negociació del conflicte polític”. Com més gros i majestàtic ho fem, més possibilitats tenim, és clar que sí. No mantinguem aquesta vulgaritat, aquesta covardia semàntica de la “taula de diàleg”. És més. Si Aznar parlava de moviment d’alliberament nacional basc, per què nosaltres no hauríem de parlar de “taula de negociació del conflicte polític”? I tant que sí! Ens hem de fer valer. Anar esporuguit és molt poc glamurós! Ja tenim un històric de fer-nos valer, no? Els lectors descreguts m’haureu de disculpar que faci una mica de gir copernicà, però jo a partir d’ara sempre n’hi diré així. La casa és gran. “Taula de negociació del conflicte polític.” Ens ho hem de creure, punyeta. Com al futbol, quan has d’encarar un un contra un. Si no t’ho creus, no vas enlloc. Per a mi (gràcies, Marta Rovira) la taula de diàleg acaba de passar a millor vida. Ara només hem d’esperar que els espanyols sàpiguen de què parlem, no es confonguin i entrin bé la localització al mòbil. Que no ens trobem els uns asseguts a Sant Pau i els altres asseguts a Sant Pere, o que no surtin que ells van a unes trobades per la convivència a Catalunya. Però sí, sí, companys. Taula de negociació del conflicte polític. Tant per tant, sabates grosses, diria l’àvia Neus.

Divendres. 28. agost. Divendres. 28. agost

Quinze preses de pèl

Uns són Al govern i els altres el sustenten, però com si sentissin ploure

Dimecres, la mesa del Congrés va votar per quinzena vegada aquesta legislatura (cada cinquanta dies durant dos anyets) contra la creació d’una comissió d’investigació a l’emèrit. Ara l’havien demanada per veure si hi ha un pam de net en la venda d’armes a règims de dubtosa sensibilitat democràtica i si el pare de Felip n’ha cobrat comissions. Eren Unidas Podemos, ERC, Bildu, Junts, PDeCAT, la CUP, Més País i el BNG. Han tornat a quedar que res de res de comissió. PSOE, PP i Vox van tornar a votar plegats. Majoria monàrquica. La mateixa cançó enfadosa de catorze vegades. Els articles 56.3 i 65 de la Constitució i la interpretació que fa el TC de la inviolabilitat de Joan Carles, no permeten la comissió. Ja som al cap del carrer, que diria l’àvia Neus. De veritat que aquesta trista feina administrativa de presentar peticions que saps que et denegaran amb el mateix argument una vegada i una altra és el que hem encomanat als nostres diputats? Perquè en això que no serveix per a res més que per a la constància històrica van sorprenentment units. ERC, Junts, PDeCAT i la CUP? Units una vegada i una altra a fer castells de focs i els plats pel cap per als altres? I per posar fi a aquesta vergonya de l’emèrit, el rei i la descendència, no se’ls acut cap més camí que demanar comissions? Quinze en dos anys? Però uns no són al govern i els altres no el sustenten? Com volen que no ho visquem com la quinzena presa de pèl?

Dimecres, la mesa del Congrés va votar per quinzena vegada aquesta legislatura (cada cinquanta dies durant dos anyets) contra la creació d’una comissió d’investigació a l’emèrit. Ara l’havien demanada per veure si hi ha un pam de net en la venda d’armes a règims de dubtosa sensibilitat democràtica i si el pare de Felip n’ha cobrat comissions. Eren Unidas Podemos, ERC, Bildu, Junts, PDeCAT, la CUP, Més País i el BNG. Han tornat a quedar que res de res de comissió. PSOE, PP i Vox van tornar a votar plegats. Majoria monàrquica. La mateixa cançó enfadosa de catorze vegades. Els articles 56.3 i 65 de la Constitució i la interpretació que fa el TC de la inviolabilitat de Joan Carles, no permeten la comissió. Ja som al cap del carrer, que diria l’àvia Neus. De veritat que aquesta trista feina administrativa de presentar peticions que saps que et denegaran amb el mateix argument una vegada i una altra és el que hem encomanat als nostres diputats? Perquè en això que no serveix per a res més que per a la constància històrica van sorprenentment units. ERC, Junts, PDeCAT i la CUP? Units una vegada i una altra a fer castells de focs i els plats pel cap per als altres? I per posar fi a aquesta vergonya de l’emèrit, el rei i la descendència, no se’ls acut cap més camí que demanar comissions? Quinze en dos anys? Però uns no són al govern i els altres no el sustenten? Com volen que no ho visquem com la quinzena presa de pèl?

Dimarts. 1. setembre. Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler. agost. Dimarts. 1. setembre

Aragonès desagrada

A Marta Rovira no la creu ningú, i els de Madrid renyen i retiren promeses

Com deia l’àvia Neus, dura poc, l’alegria, a casa del pobre. Després d’unes vacances polítiques comme il faut, en lloc del desastre dels estius anteriors plens de mogudes, la nomenclatura més nomenclatura ha tornat espaterrant i espatarradora (per al meu gust). No els portaveus, no, els de veritat. La secretària general del partit, Marta Rovira, i el mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès. Han tornat amb un bon feix sota el braç que fa feliç. Des de dilluns tenim la taula negociadora del conflicte polític que ens postula Marta Rovira i una data a la vista fixada pel president. El 2030, nets de ventre. A tot estirar el 2029 haurem votat en un referèndum acordat i amb vistiplau europeu. Però vet aquí, coses d’aquest país, que a Marta Rovira no se la creu ni el seu propi partit. I tothom continua parlant de taula de diàleg, incloent-hi la portaveu Marta Vilalta i el president Aragonès, la concreció de data del qual ha enxarinat la parròquia. Els uns perquè la veuen massa lluny, els altres perquè ni la volen i els sotsoficials i oficials de la tribu perquè gat escaldat aigua tèbia tem i no volen sentir parlar de dates, siguin a prop o siguin lluny. Per postres, Madrid ha renyat bo i que sorprenentment ni els nostres propis mitjans n’havien fet grans títols (de la data del 2029). I no només ens han renyat per parlar “d’horitzons que no toquen”. Han tornat a ajornar la reforma del delicte de sedició al Codi Penal. I tan amples!

Com deia l’àvia Neus, dura poc, l’alegria, a casa del pobre. Després d’unes vacances polítiques comme il faut, en lloc del desastre dels estius anteriors plens de mogudes, la nomenclatura més nomenclatura ha tornat espaterrant i espatarradora (per al meu gust). No els portaveus, no, els de veritat. La secretària general del partit, Marta Rovira, i el mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès. Han tornat amb un bon feix sota el braç que fa feliç. Des de dilluns tenim la taula negociadora del conflicte polític que ens postula Marta Rovira i una data a la vista fixada pel president. El 2030, nets de ventre. A tot estirar el 2029 haurem votat en un referèndum acordat i amb vistiplau europeu. Però vet aquí, coses d’aquest país, que a Marta Rovira no se la creu ni el seu propi partit. I tothom continua parlant de taula de diàleg, incloent-hi la portaveu Marta Vilalta i el president Aragonès, la concreció de data del qual ha enxarinat la parròquia. Els uns perquè la veuen massa lluny, els altres perquè ni la volen i els sotsoficials i oficials de la tribu perquè gat escaldat aigua tèbia tem i no volen sentir parlar de dates, siguin a prop o siguin lluny. Per postres, Madrid ha renyat bo i que sorprenentment ni els nostres propis mitjans n’havien fet grans títols (de la data del 2029). I no només ens han renyat per parlar “d’horitzons que no toquen”. Han tornat a ajornar la reforma del delicte de sedició al Codi Penal. I tan amples!

Dilluns. 31. agost

Ara sí que sí, nois

El referèndum de debò SERà abans del 2030 i anirem als Jocs com a catalans

El darrer cap de setmana de vacances, avantsala de la represa del curs polític i cent dies de govern Aragonès, destaquen les veus de Paluzie, Sánchez Llibre i Illa, que ha deixat clar quin era el famós efecte que buscaven amb ell. Què passa quan et beus l’enteniment i continues en política? Que se te’n va l’olla i dius rucades com que els darrers deu anys són els pitjors dels darrers tres-cents de la història de Catalunya. Qui fixa objectius és la presidenta de l’ANC, que marca “reprendre la mobilització” per l’Onze de Setembre, amb la qual cosa deixa ben clar que hem tornat a la casella de sortida. Ja veurem qui mobilitza què. Ben cert és que arriba l’hora de saber si la societat civil continuarà ensopida i entregada una temporada més al 52% parlamentari o té una certa idea d’agafar la iniciativa. Mentrestant, Sánchez Llibre es declara satisfet pel bon ambient aconseguit en aquests cents dies de govern, cosa que fa pujar la mosca al nas, coneguda la categoria d’unionista emmascarat número 1 que sustenta el president de Foment. I la bomba dilluns al matí a TV3. La via de la contemplació cap a la independència acota dates. Les vacances han provat. Diu Aragonès que si a la taula de negociació del conflicte polític no hi va Sánchez “saltarà tot pels aires”. Diu que el referèndum pactat i reconegut serà abans del 2030 i que als Jocs d’hivern de Barcelona hi competirem sota bandera catalana. Ara sí que sí!

El darrer cap de setmana de vacances, avantsala de la represa del curs polític i cent dies de govern Aragonès, destaquen les veus de Paluzie, Sánchez Llibre i Illa, que ha deixat clar quin era el famós efecte que buscaven amb ell. Què passa quan et beus l’enteniment i continues en política? Que se te’n va l’olla i dius rucades com que els darrers deu anys són els pitjors dels darrers tres-cents de la història de Catalunya. Qui fixa objectius és la presidenta de l’ANC, que marca “reprendre la mobilització” per l’Onze de Setembre, amb la qual cosa deixa ben clar que hem tornat a la casella de sortida. Ja veurem qui mobilitza què. Ben cert és que arriba l’hora de saber si la societat civil continuarà ensopida i entregada una temporada més al 52% parlamentari o té una certa idea d’agafar la iniciativa. Mentrestant, Sánchez Llibre es declara satisfet pel bon ambient aconseguit en aquests cents dies de govern, cosa que fa pujar la mosca al nas, coneguda la categoria d’unionista emmascarat número 1 que sustenta el president de Foment. I la bomba dilluns al matí a TV3. La via de la contemplació cap a la independència acota dates. Les vacances han provat. Diu Aragonès que si a la taula de negociació del conflicte polític no hi va Sánchez “saltarà tot pels aires”. Diu que el referèndum pactat i reconegut serà abans del 2030 i que als Jocs d’hivern de Barcelona hi competirem sota bandera catalana. Ara sí que sí!

Dissabte. 29. agost. Dissabte. 29. agost

Podrida missió complerta

Quants Billy Kwan i Dith Pran han condemnat els amics occidentals?

M’he emocionat unes quantes vegades, segurament com molts de vostès que les hagin vist, amb les històries oscaritzades dels suposats secundaris Billy Kwan i Dith Pran, L’any que vam viure perillosament (Peter Weir, 1982) i Els crits del silenci (Roland Joffe, 1984). La Indonèsia del cop d’estat comunista del 1965 i la Cambodja de l’arribada dels khmers rojos el 1975. Macabres històries de bones persones que els occidentals deixen a mercè dels sanguinaris. Les visionin, o revisionin. Plorin contra la mala llet que fa venir l’inconscient de Pedro Sánchez a la recerca, amb l’evacuació de l’Afganistan, d’una operació d’imatge internacional com la de l’Aquarius al port de València (juny del 2018). Com es pot ser tan capsigrany per qualificar de “missió complerta” l’abandonament de milions de persones a l’assassinat i a la repressió més ferotge i cruel? On viu? A les Hazañas Bélicas? Al Capitán Trueno? No entén que l’atemptat a l’aeroport de Kabul és l’inici d’una nova i acarnissada guerra civil? “Missió complerta” per als espanyols, però fracàs dels americans! Quins pebrots! Quants Billy Kwan (Linda Hunt) han saltat i saltaran al buit des dels edificis de totes les ciutats de l’Afganistan? Quants Dith Pran (Haing S. Ngor) hauran de fugir dies i dies pel seu propi país fins a trobar una sortida a l’exili? “Missió complerta”, però continuaran evacuant ciutadans per canals secrets. Quines penques! Podrida missió complerta!

M’he emocionat unes quantes vegades, segurament com molts de vostès que les hagin vist, amb les històries oscaritzades dels suposats secundaris Billy Kwan i Dith Pran, L’any que vam viure perillosament (Peter Weir, 1982) i Els crits del silenci (Roland Joffe, 1984). La Indonèsia del cop d’estat comunista del 1965 i la Cambodja de l’arribada dels khmers rojos el 1975. Macabres històries de bones persones que els occidentals deixen a mercè dels sanguinaris. Les visionin, o revisionin. Plorin contra la mala llet que fa venir l’inconscient de Pedro Sánchez a la recerca, amb l’evacuació de l’Afganistan, d’una operació d’imatge internacional com la de l’Aquarius al port de València (juny del 2018). Com es pot ser tan capsigrany per qualificar de “missió complerta” l’abandonament de milions de persones a l’assassinat i a la repressió més ferotge i cruel? On viu? A les Hazañas Bélicas? Al Capitán Trueno? No entén que l’atemptat a l’aeroport de Kabul és l’inici d’una nova i acarnissada guerra civil? “Missió complerta” per als espanyols, però fracàs dels americans! Quins pebrots! Quants Billy Kwan (Linda Hunt) han saltat i saltaran al buit des dels edificis de totes les ciutats de l’Afganistan? Quants Dith Pran (Haing S. Ngor) hauran de fugir dies i dies pel seu propi país fins a trobar una sortida a l’exili? “Missió complerta”, però continuaran evacuant ciutadans per canals secrets. Quines penques! Podrida missió complerta!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor