Opinió

Des de Brussel·les

LA DIADA MÉS DIFÍCIL

De moment, seguim al carrer, tornem al carrer, parlem al carrer i discutim-hi l’estratègia des de la base, des del poble i per al poble

Arriba un altre 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, i les incerteses són més nombroses i més profundes que mai. El soroll ambiental, quan no directament la bronca (quins records...), ocupa minuts i minuts a les tertúlies i fa vessar rius de tinta, aquí i allà. Els perquè són múltiples i probablement ens demostren que, quan perdem el rumb i sobretot deixem de tenir clares les prioritats, la divisió fa la seva feina i erosiona allò sòlid, molt sòlid, que hem aconseguit col·lectivament.

Puc estar d’acord, amb matisos diversos quan no més diàfanament depenent del cas, en les anàlisis que dibuixen un present desenfocat i un futur pròxim a la desesperança, però de la mateixa manera que reconec públicament allò que alguns consideraran una feblesa, us dic que no pel fet de no haver estat sempre i en tot moment a l’altura hem de llançar la tovallola. El carrer i només el carrer (que és un eufemisme de dir la gent i només la gent) ens ressituarà a tots i a cadascun de nosaltres allà on ens pertoca. Això significa que són les persones les qui, recordem-ho, amb el seu vot han atorgat per primera vegada una majoria independentista d’un valor majúscul que s’ha traduït (d’acord, no sense dificultats) en un govern de la Generalitat i en un Parlament de Catalunya netament independentista.

És aquesta mateixa gent (sí, sí, aquella que ens interpel·la cada dia ja sigui en el món real o també en el virtual a través de les xarxes socials) la que ha demostrat dia rere dia, setmana rere setmana, el seu compromís amb el país, la seva voluntat de guanyar el futur i de decidir-ne la governança. Són aquestes persones les que, n’estic convençut, continuaran sortint al carrer. Ho sé, en molts casos amb la pinça al nas –faig servir l’expressió perquè així de cruament m’és traslladada–. Sovint poc motivats (em permeto de frivolitzar amb la imatge institucional de la Diada d’aquest 2021: si us plau, deixeu el mestre Pau Casals en pau i, si el citeu, feu-ho amb una mica més de profunditat de discurs). Però malgrat tot plegat hi seran, aquestes persones, perquè aquests dos milions de catalans i de catalanes que de manera sostinguda en el temps han fet sentir la seva veu a favor de la sobirania del nostre país, són els que mantenint el pols al carrer faran –i ens faran– virar en una o altra direcció.

A qui, direu? Qui canviarà el rumb? Doncs tot govern democràtic (i el de Catalunya ho és) que mani. Només guanyant al carrer, guanyarem el present i el futur i només prenent el carrer, elevarem les reivindicacions populars als responsables públics. És així de cansat, si voleu, i és així de frustrant en moltes ocasions. Però és com ha de ser si volem preservar el que ha estat sempre el nostre gran actiu, el nostre triomf principal: atresorar una reivindicació absolutament democràtica i totalment pacífica.

Després ja ens barallarem amicalment, desitjo, per decidir si continuem commemorant una derrota en la nostra Diada Nacional, la de 1714 –sense la qual no seríem avui on som, també cal recordar-ho...– o una victòria, ni que sigui parcial, ni que sigui matisable, com la de l’1 d’octubre del 2017. De moment, però, seguim al carrer, tornem al carrer, parlem al carrer i discutim-hi l’estratègia des de la base, des del poble i per al poble. O a fe de Déu que no ens en sortirem.

Bona i crítica Diada per a tothom. Salut i cultura per a totes les persones. I República Catalana, com a única opció de present i de futur.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)