Opinió

La República que bull

MANTENIR LA CALMA

La cosa aguanta perquè qualsevol alternativa és pitjor, però caldria buscar arguments més sòlids

Quan la preocupació bàsica, l’objectiu prioritari i l’estratègia principal dels dos partits polítics que governen a casa nostra, prèviament a qualsevol altra política, és enfonsar-se respectivament per assolir l’hegemonia, passen coses com les que han passat aquesta setmana. És una lliçó de primer curs de coalició. Quan aquests partits, a més, han estat trinxats orgànicament per la fúria repressiva de l’Estat amb l’empresonament i l’exili dels seus líders principals, la persecució judicial incessant de les segones files dirigents i l’amenaça permanent contra els que vinguin al darrere, podem concloure que encara anem prou bé.

Imagineu-vos per un moment que a l’Estat espanyol el 2018 haguessin empresonat durant més de tres anys Mariano Rajoy i la majoria dels seus ministres (de motius no en faltarien), haguessin detingut i empresonat el rei Joan Carles (de motius, com bé sabem, tampoc en faltarien) i Pedro Sánchez i Pablo Iglesias haguessin marxat a l’exili per evitar fer la mateixa fi. I que Pablo Casado i qui hagués agafat les regnes al PSOE estiguessin vivint amb l’amenaça permanent d’acabar igual o que haguessin estat destituïts per posar una pancarta a La Moncloa demanant la llibertat dels seus presos polítics. Si avui dia la política espanyola és un desori de proporcions considerables, no costa gaire fer-se la pel·lícula de com seria si els principals actors polítics del país veí haguessin desaparegut del mapa de la nit al dia.

No és cap argumentació per intentar buscar consol i apaivagar la indignació que puja per l’estómac contemplant l’enèsima picabaralla entre Esquerra i Junts, ara per la taula de diàleg, demà aneu a saber per què. Però sí que serveix per contextualitzar aquesta paràlisi estratègica crònica de l’independentisme. Fa de mal dir quan durarà el procés de recomposició de l’espai sobiranista i quan, mentrestant, resistirà un electorat cada cop més desconcertat. Si la desorientació porta a la desmobilització o a l’emprenyament, o a totes dues coses alhora, va per barris, però segur que la situació present no ajuda a consolidar les expectatives.

Catalunya és un país de gent pacient i s’hi ha instal·lat una certa indulgència resignada i també una certa dissidència sarcàstica respecte dels dirigents polítics nostrats. Entre altres coses, perquè la majoria de la societat catalana és conscient que qualsevol alternativa a la situació present encara seria pitjor, la qual cosa no vol dir que calgui tibar indefinidament la corda de la nostra paciència. Tant, tant, al final petarà.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)