Opinió

Tribuna republicana

DIÀLEG I SOLUCIONS

El reconeixement del conflicte per part del govern espanyol és una victòria de l’agenda catalana
La part espanyola ara mateix és el govern Sánchez, no és l’Estat. I aquest és el primer problema

La gestió de la convocatòria de la nova trobada de la taula de negociació, constituïda durant l’anterior legislatura amb el govern Sánchez, deu haver costat molt més del que s’explica. Ara bé, ni la constitució ni la gestió de la part catalana no han estat gens adequades a la naturalesa del conflicte i al repte que suposa una fotografia internacional.

Més enllà de les lliçons apreses, de les diverses versions i del cost afegit a la desunió que la ciutadania percep, el que és segur és que el reconeixement del conflicte per part del govern Sánchez i del seu equip és una victòria de l’agenda catalana. La repressió que s’està vivint, els indults amb inhabilitacions polítiques i les peticions d’extradició en marxa per als polítics exiliats, fan que el context del conflicte sigui prou complex per comprendre que la metodologia de la negociació i la dinàmica d’exigència de referèndum i amnistia que posa sobre la taula la part catalana no és ni de bon tros una tasca senzilla.

El lideratge polític de Pere Aragonès, com a actual president de la Generalitat, li ha de ser reconegut si s’ha acordat una taula entre governs. Si la posició de Junts per Catalunya és la d’insistir a obrir el perímetre de la negociació, s’imposa a curt termini un nou acord entre partits de govern per aclarir-nos la situació i evitar nous episodis públics de discrepància, que només generen desprestigi i feblesa davant el món en la lluita per una integració del principi democràtic d’autodeterminació. Sigui com sigui, quan Escòcia està apostant amb normalitat per un nou referèndum l’any 2023, i el Canadà ha tornat a obrir la porta a una llei molt més clara per al Quebec, és inversemblant que l’agenda d’aquesta taula pivoti cap a un nou estatut o descarti d’entrada aquestes opcions. És evident que no serà fàcil, però és més evident que serà impossible si l’electorat plural independentista no hi és present.

Apel·lar a la responsabilitat és necessari. No servim el fracàs en safata.

La lluita per l’hegemonia política a Catalunya ja sabem que és l’autèntic miratge. Només cal veure l’evolució electoral al País Basc, on durant molts anys es va practicar el fratricidi electoral amb costos altíssims, per adonar-se que a Catalunya la pluralitat de l’independentisme s’allunya del model escocès, amb un sol partit.

Crec que el fet que alguns líders, d’ambdues parts, pretenguin emular l’altre és un mal endèmic de fa deu anys que ens ha costat bastants errors. Però la dimensió del conflicte amb l’Estat i la necessitat que la política intel·ligent actuï amb professionalitat i altura de mires és imprescindible.

En aquest sentit, és al president Aragonès a qui li correspon ara liderar aquesta etapa i qui té la difícil labor de canviar la cultura política del país.

A l’Estat espanyol, fins a la primera reunió de la taula de diàleg, mai s’havia reconegut un conflicte territorial, i es va escenificar una reunió de negociació. Aquest escenari formal és valuós, i és bo nodrir-lo de la millor política i negociació. A Irlanda del Nord, primer es va adoptar una decisió d’estat i, després, es va articular la metodologia. I la negociació va ser multidimensional. La comissió de revisió de sentències i la comissió de drets humans van ser les més rellevants. Aquestes van ser integrades per advocats, acadèmics, alguns d’estrangers. I va disposar de fons europeus per a la reintegració laboral dels presos. Hauríem d’aprendre del realisme britànic, amb tot el que comporta.

En el nostre cas, encara està per veure si la voluntat de l’Estat és real. Tenim una cúpula del PP, malgrat la dissonància d’alguns militants, que ni tan sols està oberta a la renovació del CGPJ i que vol que la fiscalia actuï en contra de qualsevol actuació política del govern espanyol en la recerca de solucions.

La part espanyola ara mateix és el govern de Sánchez, no és l’Estat. I aquest és el primer problema.

Tanmateix, hauríem d’aprendre alguna cosa dels altres indrets, de la nostra història i del valor dels gestos. Potser ara, qui faci més esforç per la unitat efectiva, i qui sigui capaç de pactar les discrepàncies amb discreció, com sempre s’ha fet en la bona política, serà qui guanyi prestigi.

El món és gran, Europa està en ple debat de federació per la necessitat de mantenir força global, i el Brexit ha donat algunes lliçons. Un escenari com aquest ofereix possibilitats i eines. I Catalunya es mereix que la gestió del moment tingui una altura de mires i una professionalitat d’excel·lència.

Els 3.000 represaliats, l’existència també del 50% de població no independentista i la lògica que la democràcia és essencialment evolució per al govern del poble, fa que tot el catalanisme, sense excepcions, se senti concernit en la recerca de solucions efectives.

Ho necessitem.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)