Opinió

La República que bull

‘SOYLENT GREEN’ I ‘EL JOC DEL CALAMAR’

Les apocalíptiques trames de ficció són superades per la realitat: ens volen treballant fins als 75 anys

Segur que no us ha passat per alt el globus sonda que fa unes setmanes va llançar el ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivà, quan va assenyalar que “cal un canvi cultural” per mentalitzar-nos que la jubilació és una pastanaga que penja d’un bastó cada cop més llarg i que ja ens podem arremangar per continuar treballant fins als 75 anys. La recepta del senyor ministre deriva dels problemes irresolubles de tresoreria que causa als estats el fet que els ciutadans tinguem aquesta insostenible mania de viure tant.

Pensant en el problema m’ha vingut al cap una pel·lícula dirigida per Richard Fleischer l’any 1973 que es diu Soylent green. Explica la història d’un policia del futur en una Nova York superpoblada on les autoritats intenten mantenir l’ordre gràcies, d’una banda, a un programa de suïcidi assistit per a la gent gran i, paral·lelament, alimentant la població sense recursos amb unes galetes nutritives gratuïtes la marca de les quals dona nom a la cinta. Tot desfent el cabdell d’un crim misteriós, l’agent descobreix que les galetetes estan elaborades, secretament, amb les despulles dels que s’han acollit al programa d’eutanàsia activa. Un exemple macabre d’economia circular. Bo i que us hagi explicat com acaba, el film manté el ganxo de la interpretació de Charlton Heston fent de policia i, especialment, d’un crepuscular Edward G. Robinson en l’últim paper de la seva carrera. Ja us podeu imaginar com mor i en què acaba convertit.

Tot plegat, doncs, una vella pel·lícula fruit de temps de desesperació com els de la crisi dels anys setanta, que té, ara que hi penso, connexió directa amb l’actualitat. Projectant les pors endavant, el film se situa en el futur, allò que avui se’n diu distòpia i que abans, amb més modèstia terminològica en dèiem ciència-ficció. L’avenir escollit el 1973 va ser, atenció, el 2022. Estem a punt d’arribar-hi. Podem continuar menjant galetes sense mala consciència. Sembla que a curt termini no ens enfornaran pas. Ens necessiten com a mà d’obra per sostenir el sistema. Mentrestant, els apocalíptics actuals podeu posar-vos la por al cos amb El juego del calamar, la sèrie que fa furor a can Netflix. Personalment, abans d’anar a raure en un malson macabre amb molta sang i poca originalitat, m’estimaria més acabar els meus dies, un cop cotitzats els anys convinguts, còmodament arrenglerat entre teules, crocants i neulets de xocolata en una d’aquelles capses de llauna tan boniques que fan a Santa Coloma de Farners o a Camprodon. Ep, si no és demanar massa.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)