Opinió

La República que bull

POLÍTICA CONTRA REALITAT

El teatre de la política deixa de banda la interpretació per centrar-se en la coreografia

El dramaturg nord-americà Arthur Miller, en un llibret titulat La política i l’art d’actuar (editat en català per La Campana l’any 2002) va escriure: “La premsa està composta de crítics teatrals camuflats; la substància gairebé no compta per res en comparació amb l’estil i una inventiva caracterització. L’important és si el tipus resulta persuasiu, i no pas allò de què ens persuadeix.”

Actors i polítics, doncs, històricament han abordat la interpretació de forma similar: els primers intentant semblar creïbles; els segons, procurant que no es vegi que fan teatre. Dos estils, un objectiu compartit. Això no seria cap problema si no fos que massa sovint els periodistes actuem, efectivament, com a crítics teatrals i no pas com a analistes disposats a desemmascarar els falsaris. Sense comptar els opinaires que directament fan de claca del manaia de torn, de vegades fins i tot gratuïtament. No soc pas dels que pensa que qualsevol temps passat és preferible i que els dirigents d’ara són pitjors, per exemple, que aquells que ens van engalipar amb la Transició i el règim del 78. Si teniu la temptació d’enyorar antics líders penseu que actuaven davant d’una platea delerosa de comèdia lleugera després d’anys de drama. En aquelles circumstàncies, qualsevol careta resultava convincent mentre les gomes que la sostenien fossin prou elàstiques.

Avui, la necessitat de resultar creïble ha anat declinant. La desorientació ideològica generalitzada i la gestió pública de façana al dictat de la volubilitat de les xarxes socials ha fet que el teatre de la política deixi de banda la interpretació per centrar-se en la coreografia: moviments calculats, passos de ball executats amb perícia, saltirons estratègics sense cap altre objectiu que anar empenyent els anys a còpia de passar dies. I si, de tant en tant, alguna frase és pronunciada fora de marca, a destemps, o l’actor s’embarbussa, el ball general immediatament l’engoleix i en reabsorbeix la gatada. El cas més recent el tenim en les declaracions del líder dels Comuns Jaume Asens advertint els partits independentistes que “no és una bona idea condicionar l’aprovació d’uns pressupostos a la seva execució”. Com si els pressupostos de l’Estat no tinguessin per finalitat l’acompliment, sinó que únicament fossin les fitxes del joc de taula on negociar el repartiment de quotes de poder i les garanties de continuïtat. És trist que aquests paperots els acabin interpretant aquells que van arribar per canviar el món i que, com es pot constatar, no han aconseguit ni evitar que el món els canviï a ells.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)