Opinió

Vista enrere

LA TRADICIÓ DEL PEIX AL COVE

Es tracta d’una tradició molt nostrada, com els panellets de Tots Sants o els Pastorets de Nadal. Es va popularitzar fa molt temps, en els feliços anys de l’autonomisme. Consistia a pidolar competències cada vegada que es debatia el pressupost de l’Estat. L’expresident Jordi Pujol era un autèntic especialista en aquesta pràctica ben característica del nostre tarannà pactista. I, amb l’ajuda de l’aritmètica parlamentària i la inconcreció del model autonòmic, anava arreplegant competències o trams d’IRPF. O, fins i tot, aconseguia compensacions que ens permetien contribuir a la modernització espanyola, com ara la supressió del servei militar. A través d’aquest procediment, CiU va desbloquejar els comptes estatals fins a sis vegades: dues amb Felipe González (1994 i 1995), dues amb José María Aznar (1996 i 1997) i dues més amb José Luis Rodríguez Zapatero (2006 i 2007). Des d’aquí se’n deia “negociar” i des d’allà en deien “xantatge”. Curiosament, els dos conceptes eren utilitzats pels mateixos actors, el PSOE i el PP, ja parlessin des del govern, des de l’oposició o des d’alguna taifa autonòmica. Amb el pas dels anys, la pràctica va canviar d’actors, però no pas de mètode. ERC va pactar el pressupost durant els primers dos anys de Zapatero, el 2005 i el 2006; bàsicament, amb el compromís de donar suport a “l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya”. Ja sabem com va acabar tot.

Amb el procés es va obrir un parèntesi i es va perdre la tradició; però, des de fa dos anys, hem retornat a les essències. A banda de competències i recursos, les negociacions també han inclòs sovint inversions d’obres que no s’han executat mai o d’altres que, si ho han fet, ha estat a ritme de Sagrada Família, com ara l’N-II. I, en alguns casos, també s’hi han incorporat els anomenats “temes reactius”; qüestions que no tenen res a veure amb els comptes públics però que ens veiem obligats a negociar de forma diligent, com ara els “papers de Salamanca”, el blindatge de la immersió i la llei de l’audiovisual. Per a qualsevol govern mínimament sensible amb la diversitat, temes com aquests ni s’haurien de negociar. Ja formarien part de l’esborrany de l’esborrany de la llei. Però, per als jacobins que governen el regne, es converteix en un recurs més per a la negociació. Total, al final acabarem com sempre, amb un cove sense peix i tots, totes o totis ben contents.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)