Opinió

Vista enrere

ELS CONSENSOS DE L’ASSEMBLEA

Enguany es compleixen cinquanta anys de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, una plataforma antifranquista que Josep Benet va definir com “el moviment més unitari i més important de tota la història de Catalunya”. La frase és contundent, sobretot en un país on les experiències unitàries han sovintejat molt més del que ens pensem. La Solidaritat Catalana del 1906, l’Assemblea Catalana del 1913, les coalicions republicanes del 1931, el Front d’Esquerres del 1936, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques del 1969, l’Entesa dels Catalans del 1977 o, molt més recentment, l’experiència de Junts pel Sí el 2015. Tots aquests exemples demostren prou bé la capacitat del nostre país per teixir aliances estratègiques entre forces tradicionalment antagòniques, que s’han traduït en mobilitzacions extraordinàries, han permès dur a terme avenços considerables i han deixat un pòsit inestimable, ja fos per consolidar una idea o un sentiment. Solidaritat Catalana, per citar un exemple, va ajudar a difondre el catalanisme, a convertir-lo en un ideal hegemònic, ja fos en mans de la Lliga (fins al 1931) o d’ERC (a partir d’aquesta data).

L’Assemblea de Catalunya tenia un programa molt definit, popularitzat en els famosos quatre punts. Algunes d’aquelles reivindicacions es van assolir. D’altres són plenament vigents o han tornat a ser-ho per obra i gràcia d’un estat que s’atrinxera en posicions autoritàries quan se sent agredit. El primer punt, per exemple, reclamava “la consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics”. En el segon es defensava “l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals”, entre les quals se citava la d’expressió. I en el tercer es reclamava “arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”. Han passat els anys i ja ho veuen, ningú ho diria. L’Assemblea de Catalunya, com la resta de moviments unitaris que els he citat, es va dissoldre per l’eclosió de les formacions polítiques. I és normal que sigui així tenint en compte que els partits, com les entitats, són un viu reflex de la nostra diversitat. Però allò que no hauríem de perdre mai és la capacitat per establir uns consensos mínims que ens permetin avançar com a país.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)