COL·LABORADORS NECESSARIS

No és pas que la notícia em sorprengui, però el desvergonyiment exhibicionista acompanyat d’un desacomplexament descarat per part de l’Estat espanyol fa que m’adoni de fins a quin punt els catalans no acabem d’escarmentar i de com ens agrada ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra. L’univers Twitter m’informa que la meitat dels llibres que les biblioteques comprin amb els ajuts europeus han de ser en castellà. El govern espanyol, ja saben... els de can PSOE/PSC que es diverteixen aixecant la camisa als beneïts d’en Rufián i companyia, condiciona els ajuts europeus a comprar el 50% dels llibres en la lengua del imperio. A més, es veu, segons la notícia, que les biblioteques catalanes tindran limitada la compra en català si volen els 900.000 euros dels fons europeus. Ja és tot un clàssic que el Ministeri de Cultura dels unidos en lo universal ataqui per terra, mar i aire en el genocidi cultural de la región desafecta, és a dir, Catalunya. De fet, a aquesta voluntat d’eliminació s’hi han apuntat amb desfici partits d’esquerra, de dreta i de centre amb una dedicació que els de la Meseta qualificarien d’encomiable. S’han atrevit a desmembrar i migpartir el català afirmant, com va fer a través de les xarxes socials el ministre socialista Rodríguez Uribes, que el català i el valencià eren dues llengües diferents. Però com ja deveu saber que la millor falca és la que es fa emprant la mateixa fusta, el responsable que el 50% de la compra de llibres a les biblioteques catalanes hagin de ser en castellà, es diu Miquel Octavi Iceta i Llorens, un català que es coneix pel malnom de l’incombustible. Ja se sap que els catalans que es volen fer estimar per Espanya, el primer que han de fer és donar una bona plantofada a Catalunya. Una o dues o tres o les que convingui fins que quedi ben clar que Espanya no ha de patir per res, perquè ells són soldats al seu servei. És només així, ofenent el pare i la mare, traint-los, fent-ne befa, renegant-ne, com seran premiats, honorats, mimats i recompensats. N’hi ha hagut tants, d’aquests, en la nostra dissortada història, que si tot d’una es posessin a volar no veuríem el cel. Una llista interminable amb noms i cognoms escrits amb els colors de l’estanquera que, una vegada més, ens omplen de vergonya.