Opinió

Escala de grisos

LA GRAN DIMISSIÓ I LA PESTA NEGRA

Potser podem confiar que darrera d’aquest fenomen hi ha una incipient consciència social

Els economistes estan fent tota mena de conjectures sobre els motius del que s’ha batejat com la gran dimissió (the great resignation), un augment inesperat de les persones que als Estats Units estan deixant la seva feina de manera voluntària i que ja es comença a notar també en països europeus com Alemanya. A mitjans d’aquest mes de novembre, la portaveu de la Casa Blanca, Jen Psaki, va dir en una compareixença davant dels mitjans que les empreses s’haurien de començar a plantejar oferir millors condicions laborals als seus treballadors. Ho deia en fer-se públic que el mes de setembre 4,4 milions de treballadors nord-americans havien decidit deixar la feina (un 3% de la mà d’obra del país). Aquesta és una tendència que es manté des de la primavera i que protagonitzen sobretot joves amb treballs precaris i mal pagats. El petit comerç, l’hostaleria i la restauració són els sectors més afectats, però no els únics, ja que també està deixant la feina personal sanitari i treballadors del sector de les tecnologies. Sembla que el fenomen ha agafat per sorpresa tothom. Normalment, la gent té més tendència a plegar voluntàriament quan la situació econòmica és bona i hi ha perspectives de millorar. En canvi, en moments de crisi els treballadors són més conservadors i mantenen la feina. Als Estats Units, i al món occidental en general, s’espera que després de la pandèmia l’economia creixi, però de moment la situació no és per tirar coets, i hi ha molta incertesa respecte al futur. Per què, doncs, es produeixen aquestes dimissions en massa? Un dels motius que s’apunta és que aquests treballadors més precaris són els que precisament han patit més la càrrega laboral de la pandèmia i han quedat tan cremats que han decidit fer un tomb a la seva vida. La falta d’opcions assequibles per tenir cura de les criatures també ha fet que en moltes llars algun membre hagi decidit deixar la feina. I el fet que en algunes empreses s’estigui tornant a la presencialitat també ha comportat la dimissió de treballadors que ho tenen més complicat per conciliar la vida personal i professional. Amb les ulleres optimistes posades, potser podem confiar que darrere d’aquest fenomen hi hagi una incipient consciència social sobre el fet que les persones som primer humans i després treballadors. Que només tenim una vida i l’hem de viure amb dignitat. I que, potser sí, la pandèmia ens haurà fet canviar. De precedents, n’hi ha: quan fa set-cents anys Europa va viure la pesta negra, les zones on es van produir més morts –i on, per tant, es va perdre més mà d’obra– es van acabar convertint en societats amb institucions predemocràtiques i dotades de formes de govern més avançades, amb un repartiment de les terres més equitatiu i més allunyat de l’anterior sistema feudal.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)