Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

Els fons europeus no són gratis, no. Torna a pagar el manxaire. Tu i jo. Els nostres fills i els nostres nets
“Gràcies, noi” diu Junqueras per acomiadar Pujol. A mi em surt de dins un: “De res, pubilla”
Jo que comptava que només hauria de cantar les absoltes a Cs, i ara els he de donar la raó. La llei electoral és una tifa
Tant el regidor Martí, com el conseller Giró, com la ministra Montero, tenen molt clar que aquest any els sortiran festejadors de sota les pedres

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 12. NOVEMBRE

Sempre pel darrere

Ho amaguen tant com poden, però als fons europeus hi ha clàusula de retorn

La incapacitat per gestionar el no que exhibeixen les classes dirigents és un llast per a la societat actual (i la classe política n’és un reflex clar). No diuen la veritat quan la veritat és dura. Creuen que s’hi juguen el lloc si disgusten ciutadans, administrats o socis, segons el cas. Endolceixen, tergiversen, menteixen, disfressen, maquillen i al final l’espiral se’ls cruspeix a ells mateixos. És el cas dels fons europeus famosos que fa mesos que ens venen com mannà al desert, que trigaran cinc anys a arribar complets i que porten inclosa clàusula de retorn, encara que ho amaguen tant com poden. No és com el rescat dels bancs o del Castor, que els va sortir de franc i nosaltres hem passat per caixa per ells. Els fons europeus no són gratis, no. Torna a pagar el manxaire. Tu i jo. Els nostres fills i els nostres nets. L’acord amb Brussel·les pels fons europeus inclou la condició d’allargar el període per calcular les pensions, que, traduït al llenguatge del carrer, vol dir rebaixar les pensions. Ho tenen signat. Penalment parlaríem de nocturnitat i traïdoria. Políticament parlem de la porta del darrere. Recorden el senador Cosidó? No patia pel Tribunal Suprem perquè sabia que el controlen per la porta del darrere. Aquí tot va per la porta del darrere. Ens faran llepar fons europeus com la vaca el vedell. Veurem com els usen i veurem si en traiem res. L’àvia Neus ja ho hauria dit. D’aquest gla n’haurem de cagar un roure. Sempre pel darrere, veieu?

Dissabte. 13. NOVEMBRE

Són de por

Sento dir a Junqueras el “Gràcies, noi” a Pujol i em surt un “De res, pubilla”

L’àvia Neus ho deia sovint de persones, però també de fets i situacions: és de por, són de por i va ser de por. Fa anys que els segueixes de prop, t’hi fixes com un mussol i estàs curat d’espants, però sempre tenen sortides que et deixen sec i ho conclous: “Són de por.” Tres situacions d’aquesta setmana. La primera. Que malgrat els 91 anys i malgrat tot el que ha caigut, cau i caurà a casa dels Pujol, ningú tingui la traça per situar el president a la fila zero i se’l vegi aixecar-se des de la quarta, sobta. Però és de por que el vicepresident Junqueras li engalti un “gràcies, noi” per acomiadar-lo, quan al final de l’acte Pujol s’ha acostat a preguntar-li com està. “Gràcies, noi?” Pujol calla, i se’n va. A mi em surt de dins un: “De res, pubilla.” També és de por la poca-soltada de Salvador Illa recriminant al president Aragonès que no vagi a Madrid al pessebre per reclamar el corredor mediterrani i que ha servit per confirmar que no se l’espera pel 2021, com havia dit Ábalos, sinó pel 2025. Illa, exmembre de l’executiu que incompleix, pica la cresta als afectats? De por, de por. I la de Raúl Moreno, portaveu adjunt del PSC al Parlament, a començament de setmana, és de por i de badallera. Carrega contra la CUP per haver debatut els pressupostos amb les bases. “Generen intranquil·litat i inestabilitat”, ha dit. Són ganes d’intranquil·litzar-se i d’inestabilitzar-se, per a un socialista del PSC, que la CUP consulti les bases, que és ADN CUP. Són de por.

Diumenge. 14. NOVEMBRE

Els de Cs tenen raó

La llei electoral ens fa tan iguals que el vot d’alguns val pel vot de deu

En la política espanyola com en la catalana apareixen de tant en tant unes florades de bolets que destrempen el fill de Déu, que diria l’àvia Neus. Pinetells i rovellons a centenars de metres del primer pi. De tot menys escarlets a l’escarletera. Trompetes de la mort sota els brucs on omplies de lleteroles. Siurenys i ous de reig en margeneres cobertes de llistó on només t’entretenies a la primavera per fer uns bons manats d’espàrrecs. Què provoca el miracle? Ves a saber! Aquesta setmana ha estat la setmana de l’España Vaciada, una mena d’ampliació de Teruel Existe que diu que trauran quinze diputats i que tindran la paella pel mànec del govern que succeirà el més progressista de la historia. La cosa només ha alterat Cs. Pobres! S’hi acaben de fer la pell! Tornen a descobrir la malícia de la llei electoral, també l’espanyola, i posen el crit al cel! Els únics, i tenen tota la raó. Jo que comptava que només hauria de cantar les absoltes a Cs, i ara els he de donar la raó. La llei electoral és una tifa. A Teruel Existe el diputat que van treure en les eleccions del novembre del 2017 els va costar 19.761 vots, mentre que a Mas País cada diputat els va costar 186.370 vots; a Cs, 165.032; a la CUP, 123.486, i al BNG, 120.456. La gent del PACMA, amb 228.856 vots, es van quedar sense representació. Ja ho veieu, com d’iguals són tots els espanyols davant la llei. Els vots d’alguns valen per deu d’alguns altres.

Dilluns. 15. NOVEMBRE

Casado hi veu fosc de nit

Està preocupat per saber què farem quan el sol es pon si optem per l’energia solar

Des que va aconseguir les regnes (el control és una altra cosa) del Partit Popular una mica a l’estil Pedro Sánchez (contra l’aparell) però en l’univers icònic, moral i verborreic de la dreta, que vam veure venir que Pablo Casado ens delectaria amb dies de glòria. Com que passen els dies i no el fan fora, com que té al clatell l’alè dels de Vox, com que té l’entorn Ayuso arrapat a l’entrecuix i com que té alguns barons (més tocats i posats que ell) a l’expectativa, Pablo Casado no para de mostrar signes inequívocs de les possibilitats que exhibirà si mai governa. Penseu que és algú que aquest cap de setmana ha volgut deixar molt clar que sap que a la nit no fa sol. I encara més, té molt clar que ara a l’hivern a les vuit ja és fosc. A ell sí que l’enganyaran! Per què tanta història de l’esquerra amb l’energia solar? Feu com Pablo Casado i no us deixeu vendre motos. Energia solar! I a la nit, a la nit, què? Què farem a la nit, què farem quan el sol es pon? Entra dins les possibilitats (ahir ho deia una altra enquesta i fot basarda que els independentistes no es preparin) que aquesta llumenera sigui el pròxim president del govern espanyol, i és possible que ens acabem recordant de santa Bàrbara quan troni. Quan el sol polític, que ja és prou a prop de l’horitzó, s’acabi de pondre, temo que no haurem acumulat energia ni haurem comprat bateries on acumular-la. Després pla pagarem car el govern més progressista de la història.

Dimarts. 16. NOVEMBRE

Periodisme de clics

A mil endevinalles als títols hi afegien dilluns una palla mental per emmarcar

Moulin Rouge (1952), John Huston. Unes dones s’escandalitzen. Consideren immoral un quadre. Hi veuen un aristòcrata despullant l’amant per fornicar. El pintor Toulouse-Lautrec interromp, burleta: “Són la seva mirada i el seu pensament, senyores, que embruten l’acció del marquès, que ajuda l’esposa a apujar la cremallera perquè fan tard a l’òpera.” La portada de L’Esportiu de dilluns era un primer pla de Rossi. Aixeca una ampolla que es vessa a la cara, coberta d’escuma. Títol: Cum laude. Subtítols: “Il Dottore Valentino Rossi dona el seu últim cop de gas en el mundial convertit en llegenda viva” i: “L’italià s’acomiada a Xest després de 26 anys, amb 9 títols, 115 victòries i 235 podis.” El Nacional de José Antich (el diari dels clics) ho veu com les dones el quadre. Títol: “Portada i foto de molt mal gust per acomiadar Valentino Rossi en un diari català.” Text: “Una llàstima que l’únic diari d’esports en català i que llueix un llaç groc en portada es presti a la grolleria i al mal perdre el dia de l’adeu. Rossi és l’enemic oficial de Marc Márquez i per això li dediquen una foto portada delirant: Valentino amb tota l’escuma omplint-li la cara i de títol Cum laude. En anglès el verb to cum vol dir ‘escórrer-se’ o en argot sexual ‘ejacular’. La intenció és fer un joc de paraules groller [...] com dient que Márquez, com a motorista, se li pixa a la cara, o una cosa pitjor. Lleig.” És textual. Un palla mental per emmarcar. Cum laude, vaja.

Dimecres. 17. NOVEMBRE

Negocieu, maleïts

No hi ha res més còmode aquesta tardor que negociar uns pressupostos

I no és maco, això? A la banda local de la plaça de Sant Jaume, pressupostos; al parc de la Ciutadella, pressupostos, i a les corts espanyoles, pressupostos. Tots mirant de presentar-ho com una terrible marató, una mena de “negocieu, negocieu, maleïts”, paròdia del Danseu, danseu, maleïts, de Sidney Pollack (1969), amb Jane Fonda i Michael Sarrazin. Però res a veure amb les peripècies d’aquells pobres desgraciats que provaven de sobreviure a la misèria generada per la crisi del 29. Res més còmode aquesta tardor que negociar uns pressupostos. Ja ho va dir el conseller Giró: “O pressupostos o pressupostos.” No era una catxa. Sabia el que es deia. I és així a pertot. La resta, teatre. Tant el regidor Jordi Martí, com el conseller Jaume Giró, com la ministra María Jesús Montero tenen molt clar que aquest any els sortiran festejadors de sota les pedres i que no hi ha cap perill que s’hagi d’entrar al 2022 amb pressupostos prorrogats. Com voleu que no es trobin valedors per als millors pressupostos de la història? Com voleu que no es trobin valedors per als pressupostos més socials de la història? Com voleu que no es trobin valedors per als pressupostos més inversors de la història? I com voleu que no es trobin valedors per als pressupostos amb més diners europeus a fons perdut de la història? Fins i tot els quatre gats de la CUP que encara aguanten a les assemblees ho han tingut clar: “Negocieu, negocieu, maleïts.”

Dijous. 18. NOVEMBRE

Llarena els és grat

A Sant Cugat, amb un 58% de vots i un 72% de regidors independentistes

A l’Ajuntament de Sant Cugat (un dels epicentres de la batalla per l’hegemonia dins l’independentisme) han votat en contra de declarar persona non grata el jutge del TS Pablo Llarena i la instructora del Tribunal de Comptes Esperanza García. El cas, que no deixaria de ser una anècdota i quedaria a l’altar de les gatades, resulta molt significatiu del moment idiotitzant que viu l’independentisme de representació institucional: Junts, ERC i CUP. A la Fundació Villacisneros, on acaben de donar un premi al jutge enmig d’un verdader aquelarre unionista i anticatalanista, encara riuen. Què mou a hores d’ara la gent de Junts a presentar la moció? No tenen sentit del ridícul ni de la inoportunitat? I als d’ERC, un cop la tenen en l’ordre del dia, què els mou a no votar-la? Que els és grat Llarena, potser? I la García, els és grata? Realment entenen que en foten un bon tros a l’olla els uns de dir que “mira com s’entreguen aquests d’ERC” i els altres de dir que “aquests de Junts s’han de deixar de simbolismes, gestos i jugades mestres?” D’acord que ja estem en precampanya municipal..., però tot ha de tornar a anar del mateix pal? La veritat és que al final una majoria independentista del 58% dels vots (no el 52% del Parlament) i una aritmètica del 72% dels regidors (no el 54% dels diputats del Parlament) ha servit per deixar constància que Llarena els és grat, ja que no els és “no grat”. Fantàstic, nois!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)