El voraviu

La ministra Montero ha obert un meló que feia dotze anys que era al congelador (des del 2009, durant el govern de Zapatero) i que segons l’etiqueta caducava al cap de quatre. S’hauria d’hagut de consumir preferentment ara en fa set. La ministra ha tramès la proposta de finançament del govern espanyol (240 planes, diuen) a les quinze autonomies de “règim comú” (totes excepte Navarra i el País Basc) i a les dues ciutats autònomes de Ceuta i Melilla. La llei diu que la reforma toca cada cinc anys i que havia de ser el 2014 i el 2019, però ni tots els incompliments són iguals ni els incomplidors, tampoc. Ja m’entenen. Per començar, cap optimisme. El president Aragonès ha repetit amb claredat que el pacte fiscal havia de sortir de la bilateralitat, però la setmana passada, Alberto Núñez Feijóo ja va liderar una entesa transversal (PP, PSOE i PRC) per a la negociació multilateral. Ara pla riurem! Serà difícil recordar tant foc encreuat. Ximo Puig per un cantó, Ayuso per l’altre i els multilateralistes de Feijóo per un altre. I l’Espanya buidada. Teruel Existe suma amb Zaragoza Existe i Huesca Existe. Però, a més, ja es ven Milana Bonita, a Càceres i Badajoz, i tota una rastellera: Jaén Merece Más, León Ruge, Cuenca Ahora, Ávila Resiste, Burgos Enraíza, Lugo En Pie, Soria ¡Ya! i Segovia Existe. Les enquestes els donen vuit diputats. Ens queixàvem del cafè per a tothom i acabarem amb aguachirri o aigua de castanyes. Ara pla riurem!

Del març del 2020 ençà he reduït la interacció social i he estat amatent a recuperar només la necessària i quasi imprescindible. No m’ha passat res greu, que jo sàpiga veure. No noto el cervellet més perjudicat del que estava i no constato assecada cap neurona de les que tenia rialleres. Tolero bé el teletreball, les teleconferències, el morrió, la distància, el gel, la ventilació i les vacunacions. Això sí, a qui es deixa i em convé l’abraço i el petonejo, si ens ve de gust a tots dos. També miro, si l’agenda ho permet, d’acumular la interacció social, quan n’haig de fer. Per casualitat, divendres va ser un d’aquests dies. A primera hora del matí vaig portar la meva filla petita a l’institut, vaig anar a caminar pel bosc i després vaig marxar a Barcelona, en un dia programat de trobades i gestions. Als quatre establiments de restauració on vaig entrar es comportaven com si fessin un assaig general. Et cridaven l’atenció molt correctament, els acostaves la pantalla del mòbil, et demanaven que ampliessis el codi QR, la majoria de vegades et demanaven l’aparell perquè no se’n sortien, i finalment escanejaven el codi i et facilitaven l’accés. Ni una sola vegada em van demanar el DI. Enlloc. A cap dels quatre. Podria haver usat el passaport de qui fos. No sé si era cosa del primer dia. No es demanarà el DI? Em fa feliç viure en una societat tan responsable, però temo que sense DI la picaresca serà monumental i el passaport, inútil.

Divendres els gironins varen xalar de veres amb Marc Gasol a Fontajau. Pel retorn. Pel partit. Pel resultat. Per mil detalls. Mil detalls de bon bàsquet. Mil detalls de connexió social. Però sobretot per un, de detall. Pel compromís. Pel compromís amb una terra i amb una gent. La història del president jugador que viatja de l’NBA a la LEB té tots els ingredients que envejarien i anhelarien guionistes de sèries i directors de màrqueting. La història de la promesa complerta. Pels quatre rius de la ciutat aquest desembre hi correrà adrenalina. El retorn de Marc Gasol a l’ensopida Girona de la quasi postpandèmia ho ha petat. Ens mantindrà més que connectats fins a l’altre retorn promès. Girona té un altre gran retorn pendent. Tenim un somni i veiem que s’acosta. Crec a ulls clucs l’advocat defensor Gonzalo Boye. El retorn de Puigdemont també té els dies comptats per més que ara els fatxendes del Suprem filtrin i filtrin que si torna el detendran, que aquí no entrarà encara que pugui entrar a tot Europa com ha quedat clar. Si entrés ara, a la trena aniria, és cert, però el dia que tornarà Puigdemont a Girona és molt a prop. Per vergonya de l’alta judicatura espanyola. Sense que calgui que el ministre Zoido de torn doni ordre d’escorcollar el maleter de cap cotxe. Tornarà el nostre amic de quinze anys a la feina, tornarà l’exalcalde de Girona i el 130è president de la Generalitat. I els que avui el tancarien si tornés s’hauran de fotre.

El barcelonisme es debat entre un miracle a Munic que porti el primer equip masculí a octaus de la Champions o un miracle a l’Europa League un cop Lewandowski i cia. ens hagin estufat menys que les darreres vegades, si pot ser. Tots dos miracles fan mala pinta. El miracle que necessita aquest Barça no s’oficia ni a Lurdes ni a Fàtima i tampoc serà dimecres a Munic. Es purgarà temps, perquè els pecats són molts i grossos. No s’arregla amb una purga d’aire com el radiador d’una calefacció o uns injectors de gasoil. El Barça ha pecat molt de supèrbia i n’ha pecat des de molt abans de Bartomeu, per molt que els molesti sentir-ho a alguns dels pecadors més tunejats, com el professor Sala i Martín. El Barça no paga els errors d’un president ni d’una junta directiva. Paga els errors d’una generació de directius integrats en diferents juntes i presidències que venien a renovar i s’han passat de frenada. S’han cregut que en sabien tant de futbol com els jugadors llegendaris que han tingut al camp i a la banqueta d’entrenament. S’han pensat que podien portar el club com un xeic àrab o com l’Esperit Sant del Bernabéu quan no tenien ni el caler dels uns ni eren amics de Déu Nostre Senyor com l’altre. El Barça ha pecat de supèrbia. No ha sabut administrar la gran generació que ha tingut al camp, s’ha inflat i ha copiat models que no tocaven. Ara la penitència serà llarga, molt llarga, bo i que el resultat a Munic resultés un miracle.

Amb un excel·lent exercici de dicció, que si no era molt pensat i preparat segur que era fet molt a gust i molt intencionat, el conseller Argimon va contestar sobre els naps per als que li preguntaven i va deixar clar també quines eren les cols que venien després. La sisena onada la passarem amb la variant delta i encara vindria una setena amb òmicron. El to i la cadència que va usar per explicar-nos que aquesta sisena onada seria bàsicament amb la variant delta anunciaven alhora amb una certa solemnitat que el 2022 viurem la setena, i que la setena serà amb òmicron o, com diria l’àvia Neus, té tots els números de la rifa perquè sigui així. És on som ara mateix. Sisena onada que es dispara, però que encara passarem suau, pel que diuen, i mentalització per a la setena, per a la qual fa la impressió que ara per ara no tenen gaire idea de quines línies de defensa continuaran sent útils. Sembla que algunes hauran fet la mateixa fi que la línia Maginot sota els Panzers del Tercer Reich alemany. Què entenem per passar suaument la sisena? Fer Nadal, Cap d’Any i Reis sense gaires limitacions i pregant al cel que no tornin a petar les costures del sistema sanitari. O que petin poc. Que tot justegi i que el nombre de morts no es dispari. Això seria passar suaument la sisena. Això i mirar d’entendre de què aniria la setena si és que agafés embranzida abans d’acabar l’hivern i si anés d’òmicron, que encara no saben ben bé què vol dir anar d’òmicron.

Encara que en el “mentrestant” que diuen que vivim no hi ha marcat cap full de ruta, aquest mes de desembre està assenyalat en més d’una Moleskine de les que corren pels palaus i palauets de la Ciutat Comtal com el mes en què s’hauria d’arribar a un acord per renovar els ja famosos 112 alts càrrecs que estan caducats en l’organigrama de govern, òrgans dependents i similars. Teòricament, la feina es fa darrere del teló i la sabrem tant si finalment hi ha acord, com si no. En aquest pont llarg que acabem de passar potser s’ha fet prou feina. O potser no. 112 alts càrrecs són molta pasta gansa. L’alt càrrec es cotitza a uns 100.000 euros l’any de salari en un ventall que va dels 80.000 en la franja baixa als 120.000 en la franja alta. Cada tribu ha de filar molt prim per veure a què renuncia i què li entra. No és el mateix tenir els rectors ben ocupats i ben pagats i devent favors al bisbe que tenir-los a l’atur. Queda clar que tampoc és el mateix tenir bons amics a la Corpo, que tenir-los al CAC, a la Sindicatura de Comptes o al Síndic de Greuges. L’aritmètica parlamentària ho complica molt. Com que per a alguns càrrecs es necessiten 81 vots i per a alguns altres fins i tot 90, els dos grans socis –ERC (33) i Junts (32)– necessiten el PSC (33) o bé la CUP (9) i En Comú Podem (8) alhora. A qui li fa menys ràbia cedir llocs d’influència? Qui podrà tornar més bé els favors? Qui manarà a la televisió i la ràdio públiques en el pròxim període electoral? Continuarem caducats?

La Moncloa ha admès en resposta al portaveu del PNB, Aitor Esteban, que destina al rei molts més diners dels que marca el pressupost. I diu, com ja sabíem, que hi ha pressupost a cinc ministeris més. Aquí arriba l’exercici de transparència. El voraviu del 26 de gener el titulava com avui. Deia, en resum: “Quan l’episodi Urdangarin (2011/12) va comprometre la monarquia, la casa reial va fer un exercici de transparència i, després de trenta-cinc anys d’obscurantisme informatiu, va fer públic que aquell any eren 8,42 milions d’euros. L’excoronel Amadeo Martínez Inglés va publicar un article en què detallava que això només era un 1,5% del cost de la “parafernàlia cortesana” i en la qual ja entraven tots els conceptes de piscines, cotxes, iots, palaus, jardins i personal. Al coronel tot plegat li donava la suma de 561.654.350 euros, que ell gratava i trobava per milions en partides dissimulades a Presidència (96), Defensa (292), Interior (89), Hisenda (28), Afers Estrangers (10), altres ministeris (23) i despeses reservades (16). El 2014, en el debat de pressupostos, els populars venien la moto que teníem el cap d’estat més barat (17 cèntims per ciutadà), i Anasagasti demanava que aclarissin les partides amagades, però no se’n va sortir. Estem allà mateix. Ens volen fer veure garses per perdius i el coronel el fan passar per boig. Us hi jugaríeu res que Martínez Inglés tenia raó i que fet i fotut la corona costa 500 quilos any?