Opinió

Encallats en el brexit

El primer any de Brexit ha estat marcat per la pandèmia
La marxa de la Unió Europea revifa tensions

Falten poques setmanes perquè es compleixi el primer aniversari del Brexit. Un any que ha estat marcat per la pandèmia i que ha coincidit amb un dels grans canvis que ha patit la Unió Europea des de la seva fundació. El Regne Unit encarava un gran repte durant aquests darrers dotze mesos: convertir-se en un país que pogués fer ombra a les grans economies mundials i deixar enrere les costures estretes de la Unió Europea per donar pas a una economia i a un mercat més dinàmics. La realitat és que la crisi econòmica derivada de la pandèmia global del coronavirus ha perjudicat, i molt, els objectius que tenia el govern britànic.

Per exemple, la recent crisi dels camioners ha paralitzat el comerç del país i ha suposat que faltessin alguns productes a les lleixes de les botigues i, encara més preocupant, la falta de combustible, que ha paralitzat durant dies mig país. Com també la falta de mà d’obra. Un dels grans arguments dels partidaris del Brexit, en el qual van basar pràcticament tot el seu argumentari, girava entorn de la immigració. Ara, l’enduriment de la legislació ha provocat que, a la pràctica, hi hagi moltes empreses per a les quals està sent molt difícil la remuntada després de gairebé dos anys de pandèmia. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística així ho corroboren: gairebé un milió de persones han abandonat el Regne Unit des de l’entrada en vigor del Brexit. L’economia britànica se n’està ressentint, i el primer ministre, Boris Johnson, encara està més contra les cordes per una gran crisi relacionada, precisament, amb una festa que destapava fa pocs dies el Daily Mirror celebrada al 10 de Downing Street –amb begudes alcohòliques incloses– el mes de desembre del 2020, quan el país vivia enmig dures restriccions.

Johnson va arribar al poder convençut que podria tirar endavant el país en una nova era marcada pel Brexit. De fet, va protagonitzar diverses crisis entre Londres i Brussel·les en què el resultat podria haver estat una sortida sense acord. L’actual primer ministre té com a gran bagatge i rèdit electoral haver portat el país fora de la Unió Europea, fet que van votar a favor una majoria de britànics el 23 de juny del 2016. En aquell moment, un debilitat David Cameron, es veia obligat a dimitir perquè havia apostat per quedar-s’hi, mentre la majoria del país optava per l’opció contrària. El relleu de Theresa May, una altra primera ministra conservadora, tampoc va acabar de reeixir fins que va arribar Johnson amb les seves ganes de tancar la porta de manera definitiva a Brussel·les. Però segurament les coses han estat més complicades del que es pensaven.

¿Havien previst, els impulsors del Brexit, els entrebancs que es trobarien tot just començar la seva nova aventura en solitari? Segurament, no. ¿El fet de desempallegar-se del poder polític de la Unió Europea era molt més seductor que pensar que molts productes quedarien encallats amb els nous protocols de duanes? ¿Havien pensat que faltarien aquells treballadors que durant anys havien recorregut al Regne Unit perquè era un lloc on els sous eren més alts que a la majoria de països europeus? Posem com a exemple els lampistes i treballadors de la construcció que arribaven dels països de l’est. O aquells treballadors més aviat eventuals que podien passar una llarga temporada al país. Segons les darreres dades, molts d’aquests treballadors ja han tornat als seus països. La pandèmia i el Brexit els han acabat expulsant. A la crisi econòmica també s’hi ha de sumar la crisi nacional, la política. La marxa de la Unió Europea ha suposat una ferida difícil de tancar en zones del país on es va votar a favor de quedar-se a la UE. El cas més clar és el d’Escòcia, on tornen a parlar de referèndum. Quan es va celebrar el d’independència, el setembre del 2014, un dels arguments que esgrimien els que defensaven quedar-se al Regne Unit és la seguretat que suposava quedar-se a la Unió Europea. On aniria Escòcia? La realitat ha volgut que ara sigui el Regne Unit qui hagi marxat i que a Escòcia torni a renéixer la possibilitat d’organitzar un nou referèndum d’independència el 2023. L’altre cas, encara més complicat per la gravetat que va suposar el conflicte, és el d’Irlanda del Nord. En aquesta zona, els sis comtats dels nou de l’Ulster que pertanyen al Regne Unit també han marxat de la Unió Europea. Això ha estat motiu de molta tensió perquè suposava tornar a crear una frontera entre les dues Irlandes i fer trontollar els Acords de Divendres Sant, que es van signar l’any 1998 i que van segellar la pau a l’illa després de trenta anys de violència i més de 3.000 morts. Ha estat obrir una ferida que havia quedat mal tancada.

El primer any de Brexit no ha estat triomfal. Entra dins dels paràmetres, perquè quan hi ha un canvi d’aquestes característiques –i s’hi suma una pandèmia global– és complicat que l’economia creixi. El Regne Unit té una estructura econòmica robusta que li permetrà tirar endavant i col·locar-se com una de les primeres economies mundials. El gran escull el tindrà, però, en el vessant polític. La sortida de la Unió Europea ha suposat obrir la capsa dels trons: ressorgiment de la demanda d’independència a Escòcia i tensions a Irlanda del Nord. La recuperació econòmica haurà de començar a donar els seus fruits si no es vol que aquestes tensions vagin en augment.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor