2022: ÚLTIMA OPORTUNITAT

L’any 2022 ha de començar amb una foto de la taula de diàleg/negociació entre l’Estat (el PSOE) i la Generalitat (de moment, ERC). Una foto que, a l’avançada, sortirà tan desenfocada com les altres. Però aquesta foto ha activat el compte enrere de l’independentisme per bastir un pla B en cas que fracassi l’estratègia del “nou torcebraç democràtic amb l’Estat” que defensen els republicans. La CUP va posar la línia vermella el 2023 amb una qüestió de confiança al president Aragonès si no s’havia avançat amb rotunditat en la resolució del conflicte polític amb Espanya. Això, si el govern aguanta la pressió interna i externa, perquè justament aquesta taula de diàleg serà una bomba de rellotgeria a la plaça de Sant Jaume.

De moment, sense representants de Junts –perquè ERC no va avalar els noms proposats pel partit de Carles Puigdemont– i amb una no agenda sobre el conflicte, la tensió està assegurada. Certament, fiar-ho tot a un canvi radical del PSOE –un partit que de totes les maneres possibles ha avalat la repressió i ha negat el dret a decidir– que el porti a acceptar un terreny de joc democràtic és innocent. Ara bé, tancar la porta a la taula de diàleg també penalitza, ja que projecta una imatge falsa del moviment independentista i, d’alguna manera, es carrega el capital acumulat durant molts anys de manifestacions pacífiques i massives invocant la democràcia per resoldre el conflicte.

Sigui com sigui, el 2022 començarà amb la pilota a la teulada de l’Estat, que veu com l’independentisme té dificultats molt greus per bastir una estratègia de mínims comuna i que amb prou feines aconsegueix gestionar el dia a dia de la Generalitat sense batusses. És evident que no hi ha una única via, però el 2022 serà el moment de recuperar aquell esperit unitari de l’1-O que va aconseguir sumar i deixar de banda allò que restava, tant als despatxos com al carrer. Aquell 2017 queda molt lluny, més de quatre anys, però les seqüeles hi són: exiliats, presos polítics –fora de la presó, però al capdavall presos polítics amb els seus drets segrestats–, milers de represaliats i un bloqueig polític molt evident que, de facto, ha retornat Catalunya a la pantalla autonomista. I sense un horitzó proper que engresqui la societat a pensar que es pot refer el camí.

I malauradament, aquest retorn a l’autonomisme es viu cada dia tant al Parlament com a la Generalitat. L’activitat parlamentària està marcada o bé pels efectes de la pandèmia o bé pels atacs constants de l’Estat a l’autogovern i als fonaments bàsics de la societat catalana. El darrer capítol, l’atac a la immersió lingüística disparant contra l’escola de Canet i que ha convertit un consens social de més de trenta anys en més munició per a la dreta extrema i la ultradreta espanyola. I de passada, nova divisió en l’independentisme sobre com afrontar una nova provocació...

Fer que la pilota torni al terrat català no sembla senzill, però en altres ocasions s’ha aconseguit recuperar la iniciativa i tirar endavant. Ara bé, la pregunta és si ERC, Junts i la CUP tenen voluntat real de reprendre el fil unitari de l’1-O o si, per contra, prefereixen mantenir el torcebraç intern per l’hegemonia dins de l’independentisme que, al capdavall, servirà per gestionar una autonomia castigada per Espanya.

Pel que fa a Espanya, el PSOE no té gaire res a perdre escenificant un diàleg irreal. Desfent-se de Podemos en aquest front i amb una Generalitat debilitada per la divisió interna, es pot mostrar internacionalment com un govern amb voluntat democràtica, amb la garantia que no hi haurà concessions que puguin donar rèdits a la dreta.

D’aquí a pocs dies arrenca un 2022 que pot ser l’última oportunitat perquè l’independentisme es refaci i es posi a punt per afrontar un 2023 que, a més de tenir les eleccions municipals, tindrà amb tota probabilitat un enduriment del conflicte si la taula de diàleg no ha donat els fruits que ERC espera.