Opinió

La República que bull

MÓN REAL

El 2022 ens podria portar més intensitat en el món real, fora de les xarxes socials que ens abdueixen

Hi ha un dia que dius: “Ves, m’obriré un compte de Twitter, a veure què. I un altre d’Instagram. Que això del Facebook és molt avorrit i allò del TikTok és per fer ballarusques i un ja té una edat.” Comences a navegar cada dia. Primer com a observador, mirant qui pot ser interessant seguir, atalaiant una mica l’actualitat. Passat un temps iniciàtic, tímidament, comences a clicar el cor del “m’agrada”. Fas alguna repiulada. Sense afegir-hi res de collita pròpia. Vas seguint gent i poca gent et segueix. Com a tuitaire passiu, no generes cap interès més enllà dels amics, coneguts i saludats que ja trobes al món real.

Cada dia hi esmerces més temps. La progressió és imperceptible, però constant. Un dia escrius el primer comentari. Quin pessigolleig a l’estómac. De moment, no domines el to. No hi ha gaires reaccions. Aviat descobreixes que, excepte que tinguis res realment interessant per dir (interessant per als altres, vull dir), només pots guanyar notorietat sumant-te al club A-veure-qui-la-diu-més-grossa. Com més animal, més popular. Embolica que fa fort.

Paral·lelament, a ca l’Instragram, si fa no fa. Xafardeig, d’entrada. Un dia penges una fotografia que has fet en una excursió a Sant Miquel del Fai que a tu et sembla una obra d’art que mereix ser compartida amb la humanitat. Al cap d’un temps, a les fotografies hi sortiràs tu. Primer, una vista dels peus nus amb l’aigua de mar al fons. Un clàssic. Després, de cos sencer. Un viatge amb la parella, els amics, etcètera. Més etcètera. Encara més etcètera. Comparteixes urbi et orbe aquell càstig de les diapositives que fins fa quatre dies només infringies als més íntims. També vols fer venir salivera retratant tots els àpats més o menys excepcionals. Arrossades. Costellades. Calçotades. Vetllades en restaurants bons, si t’ho pots permetre. Que es vegi que t’ho pots permetre. Un dia retrates el plat de patata i bleda. No és res de l’altre dijous però t’aporta un toc de persona normal. A poc a poc vas quedant xuclat per la realitat paral·lela. Compartint amb desconeguts la teva profunda soledat existencial. Entre piuladissa i piuladissa, per postres, quedes abduït pel Paraulògic, que ara s’ha posat de moda i fa intel·lectual.

Fins que un dia, si tens sort, aixeques els ulls del mòbil, arronses el nas, arrufes les celles, corrugues el front i dius, per a tu mateix, aquesta vegada sense compartir-ho a les xarxes: “Per què coi estic perdent el temps tenint una cosa tan interessant al meu voltant com és la vida real?” Els meus desitjos per a l’any que comença són que tots ens puguem distreure amb exercicis més edificants que els de l’agror de les polèmiques i la vanitat amb filtres. Un desig que adreço amb especial intensitat a una fauna política, i també a la periodística, cada cop més preocupada pel que diran, per fer-se veure i per xipollejar en fangars innecessaris. Que el 2022 sigui de més realitat i menys artifici. Bon any!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)