Opinió

El voraviu

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Dijous. 23. desembre

De coral, deixem-hi el cant

Superar direccions personalistes de la policia sembla parlar per no callar

Grato i grato des de dilluns a veure què trobo que doni algunes claus verdaderes sobre la destitució del major Trapero. Res de res excepte les quatre obvietats que tots sabem i l’evidència que era dels pocs “alts càrrecs” que quedaven actius en conselleries que han canviat de soci de govern. A Trapero el va restituir Junts i ara Interior és un departament d’ERC. Ells ho sabran! I que consti que quan dic que ells ho sabran no atino ben bé a saber a qui em refereixo com a “ells”. Però algú ha de saber-ho, és clar. No pot ser que la versió cupaire aquesta que es dona que el futur ha de tenir més a veure amb un comandament “coral” que amb direccions “personalistes” sigui una altra cosa que una estratègia de comunicació d’aquelles de parlar per no callar. Perquè si realment anem cap a un comandament coral de la policia del país, podem riure molt. Els dos grans episodis comunicatius de Trapero es veuran desbordats d’aquí a poc. El “Bueno, pues molt bé, pues adiós” que tant vàrem elogiar i el “pla per detenir jo mateix Puigdemont” que va dir que tenia al Tribunal Suprem i que tant ens va destrempar, seran cendra en un tres i no res. Comandament policial coral! Això sí que és modernitat i canvi! Per què no hi deixem el cant, de coral? De veritat que és necessària tanta innovació amb sistemes que fa anys que funcionen bé arreu? De veritat que és necessari jugar tot el dia amb les coses de menjar? Deixem-hi el cant, com a coral!

Divendres. 24. desembre

La calamitat és Sánchez

Han d’aturar la contínua banalització de la història que fa la classe política

L’ha dit més d’una vegada en escenaris més informals i formats menys oficials, que no vol dir que tanta frivolitat no et posés “gallina de pell”, que deia l’holandès volador. Dir-ho dimarts, en seu parlamentària, en contesta protocol·lària a les preguntes dels diputats, passa de taca d’oli. Haurien d’aturar l’exercici de contínua banalització de la història que fa la classe política per fer entrar el seu relat amb calçador. Pedro Sánchez es vantava de no sé quines medalles perquè, segons ell, “Espanya, davant la calamitat més gran dels últims 100 anys, ha resistit, no s’ha rendit i està avançant”. “La calamitat més gran dels últims 100 anys!” En quin món ha viscut? Quina història ha après? Qui li redacta els discursos? Com s’escalen tan altes quotes de calamitat dialèctica! La calamitat ets tu, president Sánchez! No la més gran dels últims 100 anys, tant se val, però una calamitat autèntica! Suposo que recordes que del 1936 al 1939 hi va haver una guerra civil. Suposo que recordes que del 1939 al 1975 hi va haver una dictadura feixista i que el dictador va morir al llit de mort natural. Si l’àvia Neus t’hagués sentit, l’hauries indignat tant que hauria fet servir alguna de les dites que havia manllevat a en Juan, el Castellà. “Què calamitat més gran ni què niño muerto.” “Com es veu que no vas haver de menjar pa de farro!” Que la pandèmia és la calamitat més gran dels últims 100 anys és una calamitat d’argument.

Dissabte. 25. desembre

‘Sociquerrajuntenciaamuna’

Això sí que és trencar blocs! Ara veurem què en fan, de la República

Si creus a ulls clucs que els fets són sagrats i les opinions, lliures, és difícil discernir, a la vista dels fets que vivim, la resposta de tres qüestions bàsiques. “Qui som? D’on venim? On anem?” Ara mateix, feines a entendre on som. Som encara una majoria independentista del 52% que venim de passar-les magres, magres i que anem (malgrat la repressió que encara dura) a la proclamació de la República i el compliment del mandat de l’1-O? Som un 52% que es va poder investir però que cada vegada som més lluny de l’estabilitat, com diu la CUP, que es proclama el desestabilitzador que desestabilitzarà? O hem de creure en la bona vista del conseller Giró, que no veu “trencada” la majoria independentista sinó “plena de salut”? On som exactament? Pel que hem vist al final d’any, som a la sociquerrajuntenciamuna, una mutació de sociovergència, socioesquerrància i esquerravergència ben salpebrada de comuns. Tres fets molt destacables ho certifiquen. La fotografia Albiach/Aragonès/Giró després d’aprovar el pressupost a temps per primera vegada en una dècada i malgrat la plantada d’un dels tres socis de la investidura; i l’acord per renovar el centenar llarg de càrrecs de designació parlamentària que feia anys que estaven caducats (PSC, ERC i Junts). Ai, festes! Això sí que és trencar blocs! Ara veurem què en fa, de la República, la sociquerrajuntenciamuna. Republicans ho són tots quatre. Serà el 2022. Bon Nadal!

Dilluns. 27. desembre

D’integritat, parles?

Quin exemple és aquesta posterma de monarquia espanyola?

Quina serva, aquest Felip VI, rei dels espanyols! En el discurs de Nadal, va parlar d’integritat “pública i moral”. Què vol dir? Que privadament, que íntimament, un pot ser tan tarambana i perdulari com vulgui? I no parlava de persones. Parlava, que encara és molt més cínic, d’institucions. Concretament, va dir que “les institucions han de complir les lleis i ser exemple d’integritat pública i moral”. I quin exemple d’integritat pública i moral és aquesta posterma de monarquia espanyola en la figura del pare fugat mentre fiscalia i Hisenda afinen? Quin exemple d’integritat pública i moral en la figura de la mare no divorciada per no perdre prerrogatives i diners, malgrat l’exhibició pública de desafecte i fins i tot menyspreu de la seva exparella? Quin exemple d’integritat pública i moral en la figura del cunyat condemnat a la presó per construir un cercle d’influència i vanitats i buidatge de les arques públiques? Quin exemple d’integritat pública i moral en la figura de la germana que és en consells d’administració sense saber res de les decisions que es prenen en l’empresa que administra, malgrat que això la llei no ho accepta (per a ningú més que per a ella, és clar)? Quin exemple d’integritat pública i moral en la figura del rei mateix, que no se sent obligat a donar cap explicació de les que el sopes del president del govern reclama que doni el seu pare perquè ell tampoc en vol donar? Integritat? I ets tu qui en parla?

Dimarts. 28. desembre

Alternativa, l’espantavelles!

Fan figa grans valedors de la taula de diàleg i preparen per al que serà

S’acosta el 2022, i amb ell s’acosta inexorable el gran moment de la taula de diàleg. De fet, teòricament, han anat fent feina discreta i quan hi hagi realitats per anunciar tornaran a fer trobades públiques i les enunciaran. Ara tocaria la segona trobada de la segona etapa. El cap de setmana passat els grans valedors van començar a fer figa i preparar el terreny per al que serà. Oriol Junqueras, en una entrevista a Europa Press que es va publicar diumenge al matí, va voler posar en relleu “l’escàs compromís democràtic de Sánchez amb el diàleg”. Que, dit així, dius: “Que què?” Però el president Aragonès aprofita que és Sant Esteve, hi col·loca el discurs de Cap d’Any al vespre i ens ho explica la mar de bé. És la por escènica de quan s’acosta el moment. El president fa una crida a construir alternatives per si fracassa el diàleg amb l’Estat, per si no s’aconsegueixen els resultats que es preveien. “Vet-ho aquí, Pauleta”, que diria l’àvia Neus. De veritat que se’n preveien, de resultats? Quins? Un referèndum d’autodeterminació vinculant? En els comptes dels representants de l’Estat, els indults i la mateixa taula ja són el resultat. No és pas que no ho hagin dit de totes les maneres possibles. L’alternativa que tenen tots els que han defensat la taula de diàleg (la taula, no el diàleg en condicions) quan la taula no aporti res és un espantavelles. Un espantavelles i temps per pensar i bufar. Prou de governs efectius i de màgics. A bufar l’espantavelles és l’alternativa.

Dimecres. 29. DESEMBRE

Justícia de cita prèvia

Guanya la llibertat, fan la sentència el dia que et diuen i la saps abans que ningú

Per anunciada i esperada que fos, la victòria de Valtònyc no és pela amb deu encara que ens agafi destrempats. Com a pela amb deu la voldran fer passar els monàrquics, a qui els arriba en el pitjor moment. Però ahir Valtònyc no carregava només contra els llepons del reialme. Està massa susceptible, el raper? No ho estaríem si haguéssim passat el seu calvari de quatre anys? No ha estat mai un sant honrat a totes les esglésies. La conya que ahir li feia el seu advocat, que deia que ara ja només li falta saber cantar, se l’ha permesa abans tota l’opinió publicada, de dreta i d’esquerra. Sorprenia sentir com a la primera oportunitat renyava Òmnium i els comminava a ser més actius. “Totes aquestes felicitacions són una merda si es queden en felicitacions.” “El que ha de fer Òmnium és mobilitzar-se i fer qualque cosa per la llibertat d’expressió i deixar de fer campanyes de màrqueting i tuits.” “Els necessitam i estan molt apagats. Els he necessitat molt i penso que no hi han estat. Menys tuits i més ser a la lluita de veritat.” Era una innocentada del cantant? No en tenia la traça. No seré jo qui limiti ni un gram la llibertat d’expressió, però ahir no era el moment per llançar els plats al cap que va llançar. Tant costa assaborir junts els èxits? Em quedo, a més de la gran victòria de la llibertat d’expressió, amb aquesta justícia europea de cita prèvia, que et diu quin dia tindràs la sentència i que te la dona a tu abans que a ningú.

Dijous. 30. desembre

No és pela amb deu

Les portades ho minoren, però la no extradició de Valtònyc és històrica

Tan anunciada i esperada com era abans-d’ahir la resolució de Valtònyc, eren anunciades i esperades les portades d’ahir de la premsa monàrquica. “Sostenella e no enmendalla”, que deien els seus ancestres. Quina importància té que la justícia belga digui que l’alta judicatura espanyola va passada de voltes contra la llibertat d’expressió i en defensa d’una institució a qui la crítica va en el sou? Al cap i a la fi ja ho saben tots i s’ho passen ben a gust per l’engonal. Què ens han de dir aquests belgues? Què ens ha de dir Amnistia? Què ens ha de dir ningú? Repasseu portades d’ahir. La decisió de la justícia belga és pela amb deu per a tothom. Com si la redacció d’El Punt Avui, que ho donava gros, estigués sonada. Al Principat, ni La Vanguardia, ni El Periódico, ni el Segre, ni el Diari de Tarragona, ni el Diari de Girona, ni La Mañana ho citen a primera plana. El Regió 7 i l’Ara ho entren com a quart o cinquè tema. A les Illes no ho citen ni el Menorca ni el Periódico de Ibiza. Per al Diario de Mallorca és una faldó a sota i per a l’Última Hora, una nota a columna. Al País Valencià, ni el Levante, ni Las Provincias, ni el Mediterráneo, ni l’Información ho citen. I a Madrid, ni El País, ni l’ABC, ni El Mundo, ni El Periódico de España. La Razón, sí. La Razón és l’únic de Madrid que troba que no és pela amb deu. I s’excita i excita. “Bèlgica menysprea la justícia espanyola i no extradirà Valtònyc.” Podem celebrar la decisió i diu que les “injúries a la corona” són un “delicte medieval”. Això és el que tenim!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor