El voraviu

Podem, el PNB, Bildu i ERC, valedors del govern més progressista de la història, fan mans i mànigues per veure i fer-nos veure com a perdiu Pedro Sánchez. Però ell, a la que pot, els demostra que ho és tan poc, de perdiu, com la dreta més carpetovetònica a què diu aturar. I que és tan poc perdiu com els barons territorials i gerros xinesos del PSOE que l’havien fet fora però a qui ara garanteix plat a taula. Pedro Sánchez és una garsa autèntica, per més que es vengui i la comprin tant que vulguin per perdiu. Garsa ell, estornell Asens i corb Illa. Ho han vist, a què venia allò de Junqueras a Europa Press de “l’escàs compromís democràtic de Sánchez amb el diàleg”? Ho han vist, per què en el discurs de Sant Esteve Aragonès reclamava alternatives? La garsa els ha tornat a fotre la quincalla que els brillava al canell, les orelles i el coll. Que ara hi ha altres prioritats. Que ja els direm quan ens reunim. Que no ve d’unes setmanes. Que igualment discrepem en els resultats tangibles i que ara s’ha de parlar del que realment importa a la ciutadania. A saber. Primer. Superar la pandèmia. Segon. Protegir la ciutadania davant l’òmicron. Tercer. Consolidar la recuperació econòmica. Quart. Gestionar els fons europeus. Al costat de la garsa parrupeja l’estornell Asens (“No és hora de presses ni de dates”) i gralla el corb Illa (“Ni l’amnistia ni l’autodeterminació són el camí ni són factibles”). Res de nou per al 2022.

No tinc referència del temps que es necessita per desclassar un individu i incorporar-lo de fet a una nova classe. O això no passa mai i la classe original imprimeix caràcter com els tres sagraments de la santa mare Església que n’imprimeixen? Quant triga un obrer a sentir-se empresari, un proletari a comportar-se com un burgès? Són poc dos anys? Són els que ara fa que vaig deixar de treballar per compte d’altri i vaig adquirir la majoria d’accions (el 77%) d’un grupet d’empreses que facturen 13 milions d’euros, venen a 45.000 clients i tenen una plantilla de 189 treballadors. Però quan sento parlar els representants de la patronal, acostumo a petar-me de riure. Abans-d’ahir, Foment. Amb totes les dades de l’any a la mà (entre les quals, el quasi 7% d’augment de l’IPC) i surten a la trona a sustentar i predicar que apujar salaris pot dificultar la recuperació econòmica. No entenc res. Em dec haver quedat a mitja reconversió o no sé què em passa. Què diuen aquesta gent que teòricament ara em representen? Apujar salaris dificultaria la recuperació econòmica? Què entenem per “recuperació econòmica”? I, sobretot, qui és que es recupera si els treballadors no recuperen salaris? Deu ser una pregunta estúpida als ulls de la classe empresarial, però quin cony de recuperació econòmica és aquesta que per existir ha de deixar fora la gran majoria? Malgrat tot, l’àvia Neus donaria una gran benvinguda al 2022!

Durant 18 anys, del 2003 al 2021, TMB ha deixat de pagar a uns 4.000 treballadors uns 25 milions d’euros. Uns 6.000 euros de mitjana per cap. L’ impagament s’inicia en un error de càlcul d’un complement el 2003, i el 2021, quan s’identifica, està en 1.700.000. Des del 2005 sobrepassa el milió. L’empresa diu que el del 2021 el tornarà als treballadors el 2022, que és el que marca la llei. La UGT, un dels sindicats majoritaris, reclama dos anys i acusa la CGT, l’altre sindicat majoritari, de pactista perquè accepta el retorn d’un any. La CGT, que és qui va veure l’error, diu a la UGT que com és que no havia estat més desperta tots aquests anys. Tornem a ser als tribunals, que, decideixin el que decideixin, pagarem vostè i jo com paguem la incompetència que hi haurà portat. Un error de càlcul, diuen? I ja està? Ens ho empassem així? Hi posem patates, ceba i pastanaga? Divuit anys de càlculs erronis dels administradors? Divuit anys sense detectar càlculs erronis per part dels sindicats i els representants dels treballadors? Divuit anys sense que cap dels 4.200 treballadors trobés a faltar perdiu a final de mes? TMB trigaria cinc anys a guanyar aquests 25 milions amb el resultat del 2019 o 21 anys amb el resultat del 2020. El 2019 TMB duia injectats en vena 440 milions de subvencions. El 2020, 670. Farem el perepunyetes per 25 en 18 anys? Si és un 0,38%!

L’error de càlcul a TMB durant 18 anys i per 25 milions pot ser allò que els savis que imparteixen magisteri als que es masteritzen en diuen “paràlisis per anàlisis”. Confesso que quedes enganxat a la web de la transparència de TMB. Que fantàstic! Dades i dades per avorrir un dromedari! Missions. Visions. Plans estratègics. Pressupostos. Balanços. Auditories. Explotacions. Organigrames. Estadístiques. Serveis. Productes. Valors. Estudis comparatius. Organització societària. Òrgans de govern. Una deliciosa barreja de words, excels, pdfs i power points enmig dels quals un error de càlcul s’ha de perdonar. Sorprèn més que els sindicats en lloc de discutir-se per un any de retorn no hagin remarcat l’estratègia TMB i l’hagin estesa als sectors afectats per les restriccions de la pandèmia. Tanta queixa de l’oci nocturn, la restauració i la cultura, i TMB tenia la solució, però es veu que se l’ha guardada per a TMB. Dels 422 milions d’euros que havien venut el 2019 van quedar el 2020 en 196 milions, un 53% de caiguda. En carburant i electricitat en van estalviar 9, de 40 a 31. Però en personal en van gastar 15 de més (de 434 a 449) i en serveis exteriors, 3 (de 325 a 328). Ho van salvar injectant-se en vena 670 milions d’euros de subvenció en lloc dels 440 del 2019. El que en sap, al sector públic, i el que no, a la restauració, a l’oci nocturn i a la cultura, a fer ERO, a retallar i a tancar. Tot no pot ser TMB.

Àngels Chacón ha assumit definitivament el paper. Liquidada Convergència, ara ens fonem el PDeCAT i hi tornem. Ara volen fer creure que va de centrar. “Centrem”. La imatge és tan ridícula com ajustada perquè es tracta d’això, de la desesperació de l’últim minut de descompte d’un partit de futbol que estem perdent i ens deixa fora de la competició. De llançar pilotes a l’olla i que pugi a rematar tothom que tingui un cap sobre el coll i no hagi trobat gorra o barret a cap capelleria. Marcar com sigui per sobreviure i alhora trencar una aritmètica que encara es resisteix. Mentre quedin drets electorals, encara que estiguin en litigi, l’espectacle continuarà viu. Mentre quedin drets electorals i mentre l’unionisme hi trobi, hi vegi o hi somiï una possibilitat per esgarrinxar la majoria independentista. El “Centrem” de la Chacón són les pilotes a l’olla de l’últim minut del descompte amb el propi porter a rematar, però no hi ha cap voluntat de centrar res més. És mentida podrida, que diria l’àvia Neus, que tinguin vocació de centrar res. Al contrari. És l’enèsim assaig de l’unionisme emmascarat per escorar la càrrega de l’aritmètica parlamentària cap a les posicions espanyolistes i monàrquiques. Encara més. Diuen que s’organitzen per presentar-se a les municipals, però les municipals els importen un rave. Només pensen com regar aquest neoautonomisme que dia a dia s’escola per les escletxes de la política institucional.

Tants milers d’exemplars que l’escriptora madrilenya va vendre de la seva novel·la Malena es un nombre de tango i la nova política l’hi ha acabat fent a ella. Ara és Almudena el nom de tango, sí. I ha estat la nova política, sí, la que l’hi ha fet. La recorden? La nova política, dic. Durant un temps se’n va parlar molt i molt. S’ho havia de menjar tot. Un figurí a cada cantó. En Rivera es va presentar despullat a la primera campanya. I Iglesias, amb una cueta d’acampat del 15-M del 2011 que només s’ha tallat després de l’èxit amb què va deixar la vicepresidència del govern per barrar el pas triomfal a Ayuso a la Comunitat de Madrid. Des de llavors, des que tots dos van predicar la nova política, que tot ha sigut mitjans de comunicació, politicòlegs, comunicòlegs, enquestes i xarxes socials. Això és el que va portar la nova política (o ho va multiplicar per cent) i això és el que ha quedat, el que han xuclat vells i nous actors. Esquerres i dretes. Ernest Maragall i Martínez Almeida. L’estil. Les formes. El relat. El desvergonyiment. El cinisme. La conya marinera. El tango. No ve d’un pam, que deia l’àvia Neus. “Són uns pressupostos molt dolents i hi continuem en contra, però ells han aprovat els de la Generalitat”, va dir Ernest Maragall. Martínez Almeida l’ha superat. “Almudena Grandes no mereix ser filla predilecta de Madrid, però per tirar uns pressupostos endavant...” Ja ho veuen. Almudena és nom de tango. Ara sí que la ballem.

Van veure la cara amb què la portaveu Patrícia Plaja i el conseller dialogant, Roger Torrent, asseguraven que el govern manté el calendari de la taula de diàleg per a principi d’any, tal com estava previst, encara que Pedro Sánchez digui que esperarà “unes setmanes”, que hi ha altres prioritats? Jo, no. Vaig preferir ni escoltar-la ni mirar-la. Com deia l’àvia Neus, d’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol. És una pel·lícula que ja coneixem. Si l’any el dividim en dues parts, tècnicament és principi d’any fins al 30 de juny. Ja veus si en podem esperar, de setmanes! Vint-i-sis! És molt trempat, aquest govern! El govern efectiu! Ara està en fase d’aguantar! L’esforç que fan ha de ser sublim, infinit! Segons el conseller dialogant Roger Torrent, els contactes són permanents, però forçosament discrets. Pobrets! Treballar cada dia i no poder-ho explicar! Una negociació contínua i no poder-la retransmetre! Planyem els articulistes que blasmen per blasmar la taula de diàleg! Ja veuran quan s’aixequi el secret de sumari i escoltem les hores i hores de converses! Quan s’aixequi el secret de sumari i llegim els milers i milers de folis que ja s’hauran intercanviat els negociadors sobre les més diverses qüestions! Molt trempat, aquest govern! I fa bé de mantenir el calendari, queda molt per a l’1 de juliol, que és quan comencen els segons dies de l’any. Als ciutadans ens genera confiança veure que els governants compleixen les promeses!