Opinió

Tribuna republicana

LA DEGRADACIÓ DE LES INSTITUCIONS

S’entén l’atipament de la gent amb unes propostes polítiques que exigeixen mobilització sense aclarir per a què
La corrupció partitocràtica té a veure amb la conversió de les institucions en menjadores a les quals endollar els lleials

Els episodis foscos que el país està vivint arran de les eleccions del 14 de febrer proppassat i la constitució d’un govern independentista encapçalat per ERC es presenta amb la inquietant cara d’una doble crisi, de caràcter programàtic i institucional.

La crisi programàtica enceta el desencís de l’independentisme. L’embranzida del moviment d’ençà de l’1-O es va anar aigualint, aturant, esmorteint, esmicolant, ofegant, esquifint-se al llarg de quatre anys i escaig de governs independentistes incapaços de fer res significatiu cap a la independència, llur teòric objectiu comú. El dilema entre una opció radical de ruptura unilateral o la de mantenir negociacions fins dos anys després de la legislatura catalana actual es va decidir en favor de la segona per un escó de diferència. La negociació es vol fer al voltant d’una taula de diàleg que, al cap de dos anys de constituïda, encara no ha trobat el seu contingut.

Si tot el que el govern independentista té per oferir és un ajornament fins a mitja legislatura abans de recórrer, si de cas, a un nou embat democràtic que ningú no sap en què consistirà, s’entén l’abatiment de l’opinió pública independentista, el desencís, l’atipament de la gent amb unes propostes polítiques que exigeixen mobilització sense mai aclarir per a on o per a què. Les patums d’ERC no volen convocar un brain storming dins del partit per trobar una resposta a la qüestió “per a què volem la independència?”

Davant aquest derrotisme disfressat de pragmatisme, és irrellevant si l’altra opció possible, la unilateralitat, era o no en veritat possible. Mai se sabrà.

Quant a l’opció imposada pel partit hegemònic, la quimèrica taula de l’inexistent diàleg es presenta amb les garlandes i picarols de l’eficàcia, rigor i competència de l’administració quotidiana. Un govern amb objectius clars de justícia social, ecologisme, feminisme i un horitzó d’independència. Del que es tracta és d’estar al costat de la gent, ja sabeu, resoldre els seus problemes reals amb plena dedicació i responsabilitat. Les institucions catalanes són eficaces i estan per sobre de qualsevol sospita.

Fins que es prova que no i que la corrupció ha sacsejat la institució parlamentària i ha esquitxat fins i tot la més emblemàtica de les institucions catalanes, la Generalitat. El cas hi ha fet palesa una situació de corrupció partitocràtica generalitzada al si de tots els nivells de govern. Una corrupció que té a veure amb els nivells de retribució de tots els càrrecs (electes o de lliure designació) i les condicions per gaudir-les. Amb la conversió de les institucions en menjadores a les quals endollar els lleials als partits, veritables exèrcits d’assessors i càrrecs de confiança sempre amb retribucions generoses. I, per descomptat, amb les formes d’administrar els recursos públics a l’hora de distribuir-los per raons d’afinitats polítiques.

El fet de controlar els mitjans públics de comunicació (i molts de privats, gràcies a les polítiques de subvencions) no garanteix que es pugui amagar una corrupció que sembla molt arrelada a les institucions. Als països comunistes els mitjans de comunicació eren monopoli del partit comunista que, tanmateix, va perdre les primeres eleccions democràtiques, tret de Bulgària. Monopolitzar els aparells ideològics de l’Estat és inútil si l’Estat (o un fragment d’Estat com Catalunya) i les seves institucions estan desprestigiades, corcades per la corrupció. És lògic que el desencís de la gent esdevingui indignació.

Un fet per recordar és el famós 3% que tot l’arc parlamentari català i, sobretot, l’esquerra, ha retret als convergents fins avui mateix. La corrupció actual és molt pitjor, si no quantitativament, sí qualitativament. El quasi quart de segle de domini convergent, que ha deixat tantes ferides, va ser el que va ser, però, sense cap mena dubte, va ser el període en què es va “construir Catalunya”, segons la idea, gairebé obsessió, de Jordi Pujol. Amb tots comptes fets, els del 3% van deixar unes institucions prestigiades, sòlides, eficaces.

En qüestions de reputació, una obra d’un quart de segle pot destruir-se en un quart d’hora.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)