LES LLIÇONS DEL CAS JUVILLÀ

“Atesa la literalitat dels acords de la Junta Electoral Central del 20 i 27 de gener del 2022, per imperatiu legal i per evitar el risc d’incórrer en qualsevol mena de responsabilitat disciplinària, comptable o penal, i sens perjudici de la posició processal defensada pel Parlament de Catalunya davant la sala tercera del Tribunal Suprem, la secretària general ha donat instruccions perquè no es desatenguin el que exigeixen els acords de la Junta Electoral Central esmentats.” Aquest és el fragment que publicava aquest divendres el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya en què es feia efectiva la baixa de Pau Juvillà i Ballester com a diputat. El cas de l’exdiputat de la CUP ha estat un nou bany de realitat, tal com va ser-ho la investidura fallida de Carles Puigdemont o la retirada de l’escó de Quim Torra. Els protagonistes han canviat (poden posar-hi els noms vostès mateixos), el joc de retrets i de focs d’artifici s’ha repetit, però el resultat ha estat exactament el mateix, tan previsible com una telenovel·la ensucrada: submissió a les institucions espanyoles, que segueixen marcant el ritme de la política catalana i decidint qui pot ser diputat, president o uixer del Parlament.

Abans-d’ahir, el vicepresident de la cambra en la legislatura anterior, Josep Costa, ho expressava així de clar: “Mai no hauria imaginat que el Parlament renunciaria explícitament a la seva sobirania en un dictamen votat pel ple i publicat al diari oficial. No era això, companys, no era això.” Però ha estat així, i la trencadissa del 52% independentista (que, en realitat, fa temps que és una simple ficció) s’ha tornat a fer evident davant el desconcert i la indignació de la ciutadania. Amb aquest nou escenari de frustració, es fa difícil extreure lliçons, més enllà de la que el temps situa tothom al seu lloc o que la gesticulació i la puresa són complicades de mantenir quan es passa de l’oposició al govern. En tot cas, la més important seria que, o bé les forces independentistes acaben acceptant que viuen condemnades –com Aureliano Buendía– a cent anys de solitud, o bé s’asseuen una vegada per totes i intenten llimar les seves diferències estratègiques, ni que sigui només per fer front a la repressió i per estalviar-nos tants despropòsits acumulats.