LA REHABILITACIÓ DE JORDI PUJOL

Aquest dilluns, Jordi Pujol va reaparèixer en un acte oficial. D’ençà que va reconèixer l’ocultació del patrimoni familiar a Andorra, el 24 de juliol del 2014, l’expresident de la Generalitat s’ha deixat veure amb comptagotes. En un primer moment, semblava un autèntic empestat. I, mentre l’escàndol familiar creixia, la seva silueta trista, compungida, era captada furtivament, ja fos a la residència de Queralbs o a l’entrada dels jutjats. Qui havia estat durant vint-i-tres anys una figura idolatrada, era fuetejat per tothom, sense compassió ni mitges tintes. A poc a poc, però, Pujol s’ha deixat veure en alguns actes, ni que sigui barrejat entre el públic i fent gala de la seva prodigiosa memòria i la seva particular manera de fer política. En paral·lel, fins i tot s’ha anat produint una certa recuperació del seu llegat, si bé en actes de petit format i sense una presència institucional o del seu antic partit, altrament enterrat al bagul dels records.

L’acte que es va celebrar dilluns al paranimf de la Universitat de Barcelona va ser diferent. Pujol hi va comparèixer d’igual a igual amb els altres expresidents i convidat per la Generalitat; concretament, per la Conselleria d’Acció Exterior. L’expresident, a més, va ser prou hàbil per arrencar els aplaudiments del públic quan va dialogar a distància amb Carles Puigdemont i li va agrair la seva “acció sostinguda de defensa a tot Europa”, malgrat no deixar de remarcar les discrepàncies. Pujol en estat pur. La presència de l’expresident no ha deixat indiferent ningú. Entre els crítics hi trobem veus com el diari ABC, l’exdiputat Joan Tardà i el diputat Gabriel Rufián, tot i que a l’acte hi havia el líder d’ERC, Oriol Junqueras. El paper de Pujol genera controvèrsia i és molt probable que ho faci durant molts anys, fins i tot quan la distància temporal ens permeti deixar de banda l’apassionament i analitzar les coses amb serenitat. Només el pas dels anys ens dirà quin lloc ocuparà Jordi Pujol en la història del país. Els historiadors no ho tindran gens senzill i hauran d’intentar destriar la brutícia familiar de la trajectòria política i institucional, altrament carregada de llums i ombres, tal com titulava Ignasi Riera un llibre publicat el 2001. No serà una tasca senzilla.