Opinió

Tribuna republicana

LA FALSEDAT DE L’ACCIÓ ESTRATÈGICA

L’independentisme tornarà a treure el cap quan els dos partits anomenats independentistes deixin el govern
ERC es va fer passar per independentista, com Julià l’Apòstata va fingir ser cristià

Segons el principal mestre de la filosofia social del nostre temps, Jürgen Habermas, l’acció social es divideix en dues classes, l’acció comunicativa i l’acció estratègica. La primera és la superior racionalment i èticament, perquè tracta d’establir les condicions que permetin l’entesa dels actors socials mitjançant la comunicació. Una societat plural en què els conflictes es resolguin pel mutu reconeixement basat en una comunicació lliure i igual, cosa que molts crítics consideren utòpica. Tanmateix, diu Habermas, perquè la comunicació sigui ideal, els enunciats dels agents socials  han de complir quatre condicions: han de ser intel·ligibles, objectius (en sentit de les normes científiques), normals (en sentit de les normes morals) i sincers (pel que fa a la convicció de qui parla).

Si falta alguna d’aquestes condicions, l’acció social esdevé acció estratègica, molt inferior a la comunicativa, ja que no cerca una entesa racional entre els agents, sinó la imposició de l’opinió d’una part sobre la resta. Al fons, la violència; ni tan sols deixant parlar els discrepants. Hi ha molts exemples de dominacions i imposicions basades en la falta d’alguna d’aquestes condicions. La més habitual és la quarta, la manca de sinceritat. Es presumeix que els actors diuen sempre el que pensen, que no menteixen. L’experiència, però, sembla que va en sentit contrari.

Hi ha un cas concret i històric que il·lustra els efectes de la falta de sinceritat dels actors socials, sobretot dels governants. És el cas de Julià l’Apòstata, l’últim emperador constantinià, del 361 al 363. Va ser educat com a cristià, i com a cristià es va fer passar els primers trenta anys de la vida seva, fins que va assolir l’imperi a la mort del seu cosí i, corrents, va abjurar la fe cristiana i es va declarar pagà. Va derogar l’Edicte de Milà, del 312, que feia del cristianisme la religió oficial de l’imperi i, encara que no va perseguir-lo com havien fet altres emperadors, el va restringir molt. Sobretot, el va obligar a viure en condicions d’igualtat al bell mig de les altres religions paganes restaura des en tota la seva plenitud, tots els déus del panteó grecollatí i els d’importació exòtica.

Es podria pensar que, gràcies a la manca de sinceritat de Julià, el cristianisme va perdre el seu domini davant la resurrecció d’una allau de déus pagans. Tanmateix, a la seva mort, el seu successor, cristià, va tornar al cristianisme la seva posició d’única religió oficial amb exclusió de totes les altres. El cristianisme estava ja arrelat a la societat i els déus pagans estaven morts.

Amb permís de l’estimable lector, aprofito per fer una comparació que sembla adient entre Julià l’Apòstata i Oriol Junqueras, encara que la matèria de l’apostasia sigui una mica diferent. ERC es va fer passar per independentista, com Julià va fingir ser cristià, amb la intenció d’arribar al poder. Un cop a dalt, l’emperador va abjurar el cristianisme com els republicans han rebutjat la independència. No amb la mateixa vehemència, sinó amb més ambigüitat i confusió, però amb la mateixa decisió de revifar els déus falsos de l’autonomisme. L’independentisme, però, està molt arrelat al poble català, com el cristianisme ho estava a la població de l’imperi, i els déus falsos de l’autonomisme, tan morts com els de l’emperador. O sigui que l’independentisme tornarà a treure el cap quan els dos partits anomenats independentistes deixin el govern que, paradoxalment, compta amb una majoria absoluta d’escons i cap voluntat de fer el que es va comprometre a fer.

La falta de sinceritat dels partits converteix la seva suposada acció comunicativa, d’unió i entesa per alliberar la societat, en una acció estratègica orientada exclusivament a l’assoliment del poder pel poder mateix. Per fer-lo valer contra la independència, mai oficialment negada i sempre realment ajornada, i en favor de la restauració dels déus falsos de l’autonomisme.

No és estrany, doncs, que un moviment popular independentista, majoritari a la societat, orfe de canals partidistes per poder actuar i de canals mediàtics per poder parlar i fer-se sentir, cerqui noves vies d’acció, a banda dels partits sistèmics de l’autonomisme.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)