El voraviu

Més d’hora que tard havia d’arribar. Si ja sopem amb el rei dels espanyols en un acte protocol·lari que té com a objectiu la foto de “la normalitat que ja es viu a Catalunya”, el pas següent era l’assistència a la conferència de presidents autonòmics, i és el pas que fem diumenge. El fem, tant se val, perquè hi ha “una situació excepcional” com la guerra d’Ucraïna. Per res més, eh! No se n’han de fer segones lectures ni interpretacions màgiques que naveguem de ple en ètiques i estètiques autonomistes. Continuem en l’autodeterminació, eh! Continuem per les relacions bilaterals amb l’Estat, però hi ha una situació excepcional, la guerra d’Ucraïna. I fot-li, que és de Verges, que diria l’àvia Neus. O recupereu, si us ve més bé per ajudar a empassar, la música tradicional canària del grup Los Sabandeños. No he sabut aclarir si és aquesta Palma, la que canten, però no cal ser tan primmirat, vist el panorama. “Palmer, puja a La Palma i digue-li a la palmerita que tregui el caparró per la finestra, que l’amor la sol·licita”, arranca la lletra. Dijous mateix, Salvador Illa ja es felicitava del canvi del president Aragonès. La cançó acaba, com ja sabeu, que ens manen fins i tot com hem de vestir. “Vull que et posis la mantellina blanca, vull que et posis la mantellina blava, vull que et posis la recolorida, vull que et posis la que ja saps tu, vull que et posis la mantellina blanca, vull que et posis la mantellina blava.” Puja a La Palma, palmer.

M’intriga la posició tan dura del colauisme sobre la petició ciutadana (amb més de 30.000 adhesions) de fer un homenatge a Floquet de Neu, el goril·la blanc, gran estrella del zoo entre el 1966 i el 2003. No toca reconeixement institucional perquè l’animal va ser el “resultat del colonialisme”. Del colonialisme espanyol a Guinea, concretament, en què la col·laboració catalana no va ser menor. No sé si el grup de Colau sustenta la seva teoria en alguna informació que han considerat que no havia de transcendir al gran públic, però que Floquet de Neu era “el resultat del colonialisme” i no el d’una relació sexual consentida entre un goril·la mascle i una goril·la femella semblaria un descobriment biològic de primera magnitud. Què hi ha darrere la intervenció colonialista que va engendrar l’únic goril·la albí? Va ser el resultat d’un acurat treball d’R+D en una start-up o en una farmacèutica del moment? Va ser el resultat de les pràctiques zoofíliques d’algun colon? Té el grup d’Ada Colau informació científica sobre el pare del goril·la blanc? Ells deuen saber per què ho amaguen, si és el cas. I si no volen ser a l’homenatge, que no hi siguin. Què punyetes és tanta dependència institucional? Es necessita l’Ajuntament? Per a què? Homenatgin sense el permís ni els diners ni la participació municipals. Que l’homenatgi la ciutadania que estigui motivada i que els la bufin al consistori. Com diria l’àvia Neus, als carlins que els mati Déu, si no per què els feia.

No sé com pairan la militància de base d’ERC i l’electorat l’etapa del principi de realitat que varen inaugurar ahir. Els capgrossos del partit hauran de fer una mica de reciclatge perquè diuen coses que no lliguen ni amb fum de sabatots. Diuen, no sabem si amb la boca grossa o amb la boca petita, que exigiran calendari per a la negociació, cosa que està fora de tot principi de realitat. Un calendari, no, que sempre trobaran una manera d’incomplir. Un calendari ja entra en el principi de la realitat. El que està fora del principi de realitat és el verb exigir. Quan un s’instal·la en el principi de realitat com ha fet ERC de manera solemne, els verbs autoritzats per al vocabulari de la relació bilateral són altres. Suplicar. Sol·licitar. Implorar. Invocar. Insistir. Instar. Pregar. Pretendre. Demanar. Sobretot, sobretot, el principi de realitat lliga a la súplica i al respecte, molt de respecte. Res d’exigir, amics. Exigir és de quan érem processistes i ens crèiem màgics i teníem la independència a un pam. Exigir, segons el diccionari, és un verb transitiu que significa “demanar imperativament alguna cosa en virtut d’un dret, d’una autoritat o una força”. Sabeu perfectament que el principi de realitat requeria acceptar que no tenim drets, ni autoritat, ni força. El nostre terreny és el del suplicatori, amics. Suplicar, també segons el diccionari, és “demanar amb submissió i humilitat (a algú) de concedir, de permetre, una cosa”. Principi de realitat.

Desertar, no lluitar, rendir-se a l’agressor no té bona premsa. Es pinta com a cosa de covards, i la covardia tampoc té bona premsa. Massa vegades passem per alt, com deia l’àvia Neus, que el que generen els herois són necrològiques. No em sap cap greu escriure que si fos ucraïnès tindria un conflicte amb el president Zelenski. No m’emocionen gens aquestes crides a defensar-se a foc, sang i mort casa per casa. No em motiva gens la resistència heroica. Quan és hora de jugar-se la pell, el meu cervell funciona en mode covard, ho reconec. M’estimo la vida. La meva i la dels altres. No tinc clar que el bany d’heroïcitat al qual estan cridant la població ucraïnesa, que és un bany de mort, serveixi de res, ni sigui la millor opció estratègica. Ho diu Felipe González: “Putin arrasarà Ucraïna.” Ho diu Macron: “El pitjor encara ha de venir.” Ho diu Scholz: “Putin no té cap intenció de parar.” Respecto el president Zelenski, però la capacitat de comunicació i viralitat que ha demostrat que té hauria estat més eficient si hagués cridat a la resistència passiva i l’hagués organitzada. Com un covard, sí. Res de resistència heroica. Cap arma. Totes les sancions internacionals a Putin que vulgueu. Tots els diners per a la solidaritat amb Ucraïna. Ni un euro per a armes. Que passin, els rusos. A veure fins on arribaran. A veure fins quan ho podrien mantenir si els que ara són còmplices d’armar els ucraïnesos fossin còmplices en la resistència passiva.

Tant li fa si el minut i quaranta segons d’astracanada amb què Gabriel Rufián ens ha delectat avui era tot de collita i producció pròpia o era conegut, acordat i pactat amb part del partit o amb tot. Tant li fa si rectifiquen o si no rectifiquen, vista l’emprenyada i les peticions de Jordi Sànchez, Albert Batet, Jordi Puigneró i Elisenda Paluzie, entre d’altres. Tant li fa si és fum per tapar una mica la vaga contra Cambray. Tant li fa que doni per bona una informació de les clavegueres de l’Estat que no ha estat contrastada i que forma part del relat de criminalització de l’independentisme. No es necessiten més proves. No es necessiten més símptomes. Aquest home no fa el paper de sonat polític. Ho és realment. L’ha deixat sonat la seva immersió fulgurant en el món de la política institucional, i ara ja no té remei. Com els cops al cap d’un boxejador deixen seqüeles, a aquest home li ha deixat seqüeles el procés d’ascensió a còpia de cops de cap de pretès enfant terrible. No sé si ja estava sonat amb les 155 monedes de plata o si aquell episodi el va acabar de deixar sonat. No ho sé i tant li fa. El millor que pot passar és que realment el quadrin i el portin a Santako a guanyar-se les garrofes electorals davant de Núria Parlon. I en exclusiva, no pas a mitges tintes. No ha de patir pas, ERC, per trobar vicaris que vulguin la rectoria de Madrid. I aquest sonat d’en Rufián aquí, a Santako, a eixamplar la base. A veure si picant pedra és tan bo com a fent-se el pinxo.

Espanya, l’Estat espanyol, és un especialista contrastat a tractar les independències a sang, foc i morts. Però els relatadors espanyols obvien la pròpia història i fa dies que es posen les mans al cap i s’histeritzen perquè Ponsatí ha dit que és molt probable que per aconseguir la independència hi hagi algun mort i que ella creu que per la independència paga la pena encara que miraria d’evitar-los amb totes les forces. En canvi, la declaració de l’ex-Jemad la setmana passada en què explicava que l’exèrcit tenia més d’un pla per les diferents situacions que pogués generar l’independentisme polític, no inquieta els espanyols. És clar que no. Saben que la Constitució del 78 diu que l’exèrcit és garant de la unitat territorial i saben que els exèrcits, quan es posen a garantir, generen foc, sang i morts. En el segle XVIII, abans que importants territoris de l’actual Itàlia i els Països Baixos proclamessin la independència d’Espanya, no hi va haver foc, sang i morts? En el segle XIX, abans que més d’una vintena dels estats de l’Amèrica Llatina i Àsia proclamessin la independència d’Espanya, no hi va haver foc, sang i morts? I el passat segle XX, abans no van deixar fer via o van abandonar a la seva sort en mans d’altres opressors els dominis espanyols a Àfrica, no hi va haver foc, sang i morts? Què hi ha d’estrany en els morts que la Ponsatí troba inevitables? Molta hipocresia és el que hi ha en qui s’escandalitza per la història contrastada.

Penso, presidenta Borràs, que hauria de deixar escó i càrrec. Ni vostè, ni Junts, ni la coalició de govern, ni el que en queda del 52% ni les bases de l’independentisme es mereixen passar pel que hauran de passar si vostè es manté en el càrrec. No dubto que la hi porten votada, però a hores d’ara, tant per les seves paraules com pels seus silencis estic convençut que l’han atrapat i que lleparà. Serà injust. No passa de falta administrativa i li faran llepar el que no està escrit. Plegui, la desaforaran i la causa marxarà del TSJC cap al jutjat d’instrucció que toqui. No sé si hi és a temps, però si hi és a temps, ho faci. I si no hi és a temps, ho faci igualment, perquè igualment hi guanyarem tots si vostè passa a ser, per dir-ho així, una civil. El cas Juvillà ja va anar massa al límit. Molta fressa per cap endreça. I una baixada pública de guarniments al mig de la plaça, presidenta. Va nua, encara que no s’ho vegi i que els seus ni li ho diguin. Com el rei del conte. No li queda protecció. I ja es veu que està asseguda sobre una bomba de rellotgeria. Una bomba de rellotgeria que les clavegueres de l’Estat li han activat, no en dubto, però que temo que va fabricar vostè amb molta mala traça i a la vista de tothom. Ho deixi ara, presidenta. Deixa-ho ara, Laura. Encara hi tens molt a guanyar. Tu i tots. No et conec personalment i no sé de quina mida tens l’ego, però domina’l i torna a la vida civil. Només hi tens a guanyar. Només hi tenim a guanyar. I un camí llarg.