Opinió

Tribuna republicana

SENYALS DE DECADÈNCIA

Que Catalunya viu hores baixes, em sembla indiscutible
El procés ja va ser resultat d’una intuïció prèvia de decadència, constatable des de finals del segle passat

Que Catalunya viu hores baixes, em sembla indiscutible. No en tinc l’evidència científica, ni la mesura exacta, ni és segur que no hi pesi més l’estat d’ànim col·lectiu que no els fets empírics. Tampoc no passa el mateix a tot arreu. Per exemple, és més cert en el sector públic i de l’administració que en el sector privat. Així, la crisi és percep de manera especialment dolorosa en el sistema de salut, fa uns anys, modèlic. O en el sistema escolar, en què ara nia un aventurisme innovador i una deixadesa administrativa que provoquen l’actual malestar general i profund. També és més que notòria la ineficiència de l’administració pública, el descrèdit de les institucions polítiques i els seus membres i, particularment, la feblesa dels lideratges. És millor el tremp del món de l’empresa privada que, per raons òbvies, no es pot permetre el relaxament en temps tan difícils, o el de determinats compromisos individuals –en el camp de la recerca i les arts– i, les circumstàncies hi obliguen, el de les organitzacions del tercer sector.

De cap manera em crec les veus que atribueixen la decadència al frustrat procés independentista. Com a molt, en seria responsable la derrota posterior a l’1-O per l’aplicació de l’article 155 –alguns dels efectes del qual encara són vius–, a la repressió i les pors corresponents i, en general, la desmoralització col·lectiva dels sectors més compromesos, avançats i mobilitzats de la societat catalana. És a dir, es podria culpar el fet d’haver aturat de mala manera la gran ambició de regeneració social, cultural i política que havia mostrat el país de manera civilitzada i democràtica.

La meva opinió és que, en tot cas, el procés ja va ser resultat d’una intuïció prèvia de decadència, especialment constatable des de finals del segle passat. I, al contrari dels qui culpen l’independentisme, sostinc que la voluntat d’independència va ser una reacció tan valenta com inesperada davant la pèrdua de confiança en les institucions autonòmiques, incapaces de garantir els nivells de benestar i dignitat assolits anteriorment i promesos per al futur. I, com ja he escrit de manera més extensa i argumentada, també per la voluntat de l’Estat d’humiliar-nos, i l’amenaça a l’autoestima col·lectiva.

Sigui com sigui, el cas és que la tendència ve de lluny, i que té una de les expressions més clares en l’hipercriticisme, l’alarmisme i el derrotisme que s’han instal·lat en la nostra vida social. També en l’èxit de les ideologies del ressentiment. Un clima que desemboca en la incapacitat per crear consensos majoritaris en cap projecte mínimament ambiciós. Ni tan sols en aquells objectius que serien propis d’una societat que fa temps s’havia cregut avançada, formant part del que eren els quatre motors d’Europa.

És el cas de la inexplicable resistència a fer la transició energètica cap a les renovables, en què hem quedat a la cua d’Europa. Que fa unes dècades hom s’oposés a l’energia nuclear i que ara combatéssim les fòssils, seria l’esperable. Però, combatre les renovables? Això, per no parlar de la incapacitat de debatre racionalment i sense apriorismes ideològics el projecte de celebració d’uns Jocs Olímpics d’hivern. O de no saber defensar la instal·lació de les grans empreses de futur que haurien de substituir les del passat. O de la desconfiança sistemàtica en els projectes del govern. O de no poder sentir l’orgull de disposar dels millors i més innovadors mitjans públics de comunicació. O d’assistir al descrostonament de la llengua i la cultura pròpies i d’haver-les d’estar plorant pels carrers i les cantonades.

Pascal Bruckner, a La tiranía de la penitencia: Ensayo sobre el masoquismo occidental (2006), escriu: “L’hipercriticisme desemboca en l’odi cap a un mateix i només deixa runes darrere seu.” És una sentència que no em puc treure del cap davant de les prèdiques dels nostres predicadors matinals, tertulians i les notícies que subministra cada dia el nostre país. Tant de bo que aquest encapotament depressiu escampi aviat, s’assereni el cel i torni a sortir el sol.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)