El voraviu

Van veure el final de la pel·li que ens proposen des de dijous? Els van sentir com s’exclamaven satisfets? Ja ho tenim, això! La independència només la volen el 38,8% dels catalans! Solos de trompeta, repic de campanes i retruc de tambors! Els catalans ja no som independentistes! Ja han aconseguit rebaixar el suflé, que deia aquell. Ni va ser el CIS del pèrfid Tezanos ni una enquesta dels endimoniats diaris d’en Pedro J., l’Inda o en Marhuenda. Hem sigut nosaltres mateixos. Ens ho hem fet solets i ho hem mesurat i retratat solets. Va ser el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) qui va publicar el sondeig Òmnibus del 2021, un retrat sobre l’opinió que té la ciutadania dels aspectes socials i econòmics del país. Respecte de la situació política de Catalunya, l’estudi assenyala que el sí a la independència se situa en el 38,8%. El 53,3% no la vol i el 7,9% restant no ho sap o no contesta. S’han baixat sis punts en un any. Trempats, trempats, trempats! El sondeig es va fer entre el 17 de novembre i el 17 de desembre del 2021, amb entrevistes presencials a 1.200 persones. Vol dir això que ara sí que pactaran un referèndum, ja que el 73% es declara autodeterminista i partidari d’un referèndum? Sabent que guanyen, potser el pactaran a la taula de diàleg, podríem pensar. Passeu-lo a buscar amb un llum, que diria l’àvia Neus. Ara es quan sofisticaran la repressió fins que caguem els tramussos que vaticinava La Trinca.

M’esperava reaccions, anàlisis i comentaris als percentatges de partidaris i no partidaris de la independència, però el que no podia imaginar és que sortirien a dir que la cuina no estava prou ben feta i que era allò però que no ho era tant. Que els uns pujaven menys i els altres també baixaven menys i que hi havia altres vies d’aigua al plantejament. Però deixem-ho, que com deia l’àvia Neus qui té boca s’equivoca. El que resulta estrany és que, vist l’èxit que s’està aconseguint a l’hora d’eixamplar la base, no surti ningú a explicar-lo, reivindicar-lo i adjudicar-lo. Perquè l’estratègia era eixamplar la base, recorden? On són ara els estrategs de l’eixamplament? A la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou? Deuen rumiar com ho expliquen. A quin índex es deu haver de lligar l’espectacular baixada? Troben que ha estat a causa de l’encariment del megawatt hora? O és més aviat cosa que el barril Brent se n’hagi anat primer als 100 i després als 150 dòlars? No és pas que l’índex de preus de consum s’hagi disparat un 7% el que ha trastocat plans? O s’ha reculat en veure com recula també el producte interior brut? Si l’objectiu de tanta renúncia i tanta bertranada que hem viscut era eixamplar la base, com és que no l’eixamplem sinó al contrari? No deu ser que l’estratègia d’eixamplar la base era una caca d’estratègia que produeix els efectes contraris? Amb què quedarem més galdosos, amb aquest eixamplar o amb la taula de negociació?

Vaig conèixer la Marta Membrives als noranta, a Revista de Badalona, setmanari que vam transformar en El Punt Barcelonès Nord, primera edició del diari fora de Girona. Hem tingut un tracte cordial que mai no havia necessitat ser profund. He signat tots els contractes i canvis laborals de la seva vida de periodista i ella ha entregat coneixement i dedicació a aquest projecte, que ha sabut transformar-se i adaptar-se al que és avui, però que no ha reeixit com el vam imaginar i vam lluitar fa trenta anys, un diari local per al Barcelonès Nord. Quan avui, al tanatori, acomiadàvem la Marta, he entès la irrellevància del fracàs del projecte periodístic en veure i palpar el fenomenal èxit que vam tenir en la formació del grup humà. Era allà, reunit vint anys després que comencés la dispersió, per acompanyar la Marta i els seus familiars en una pluja d’afecte, estima, tendresa, ràbia, recança i admiració. La família professional de la Marta, escoltant el cor fort del seu fill, en Pol, i el del seu home, en Simó, i acompanyant els seus pares, la Carme i en Manel, sabedors que la Marta també havia estat tan feliç com a casa amb la seva família professional. I sabedors, tots, del desig que la Marta expressava en el Poema Cherokee del seu recordatori: “No et paris al costat de la meva tomba i ploris. No soc aquí, no dormo. Soc un miler de vents que bufen i sostenen les ales dels ocells.” Bufa en pau, Marta.

Què fa que el govern més progressista de la història capoli marques de desvergonyiment i amoralirat? És simplement la constatació que el principi de Peter és una certesa i que els encanteris de Pedro Sánchez ja l’han portat al més alt nivell d’incompetència? És la demostració del gust que han agafat a la llei de l’embut? Potser només sigui que a l’hora de la veritat l’aplicació de l’article 26 no és patrimoni del califat que cantava La Trinca? Es tracta d’una al·lèrgia, aversió, incompatibilitat sobrevinguda, fòbia o repulsió cap als referèndums d’autodeterminació? És lleialtat a les grans resolucions de l’ONU només fins que les grans potències se’n desmarquen? Segurament estava escrit (per alguna de les indecències anteriors) que havia de ser el govern més progressista de la història el que deixés penjat definitivament el poble sahrauí sota la bota del rei del Marroc. Però els costava res fer-ho sense nocturnitat i traïdoria? Què més ens engargallaran ara que tota la fressa mediàtica se centra en la solidaritat amb Ucraïna? Com té els pebrots Salvador Illa de qualificar la traïció com “una decisió valenta” perquè “s’ha de tocar de peus a terra”? On hem arribat si aquest tocar de peus a terra és, com ha deixat ben clar el ministre Félix Bolaños, contractar l’energumen marroquí perquè endureixi mesures i impedeixi el pas als immigrants que fugen de la misèria? Què més vindrà després de penjar els sahrauís?

Només un sòmines com jo podia signar un Voraviu titulat “Estàs sonat, Rufián”. Sonat políticament, és clar. El diputat d’ERC donava per bo un relat de les clavegueres de l’Estat que criminalitza l’independentisme, i no m’ho acabava de creure. Però és que soc un mussol, aquest tipus és un geni, i el que estic petat soc jo. L’endemà, fent veure que es disculpava per les formes (“senyorets que jugaven a James Bond”), es va refermar i va insistir que l’objectiu d’ERC (d’ERC!) era deixar molt clar que el partit no tenia res a veure amb “un tema tan greu” com mantenir “contactes amb un règim assassí que bombardeja Ucraïna”. I no us cregueu que l’han deixat sol com a un sonat, no. L’han seguit com a un geni. I no pas la faramalla, no. El ferro. Passem revista. “No fa cap bé a l’independentisme el flirteig amb Rússia.” Marta Vilalta. Dilluns 21. “El flirteig” amb Rússia, eh? Poca conya! També dilluns, Joan Tardà va agrair la “rotunditat” de Rufián. Va assegurar que havia “reblat el clau” perquè el líder d’ERC, Oriol Junqueras, “no havia actuat amb suficient contundència” per desmarcar el partit dels contactes de l’independentisme amb l’entorn del president rus, Vladímir Putin. Avui ho ha brodat Marta Rovira. “Que algú estableixi lligams de l’independentisme amb Rússia ens fa un mal absolut i mina la nostra reputació.” A la vista dels fets, rectifico. No ets un sonat! Ets el geni a qui segueixen els pesos pesants d’ERC!

La comissària provincial de Pontevedra, Estíbaliz Palma Varona, l’han destituït de punta en blanco. Què significa i què significarà la destitució, ja ho veurem. És sospitós que hagin fet tanta via i ni hagin argumentat tota aquella lletania que era un acte privat, i que va ser gravada a traïció, i que s’ha posat en circulació sense el seu consentiment. No soc un expert en destitució de comissàries però flairo que tot plegat, més quatre pessetes, no arribarà a fer el duro, que diria l’àvia Neus. Ara s’obrirà un expedient que segurament resoldrà un instructor de la família d’aquí a quatre dies, primer pau i després glòria. La comissària les va dir grosses i no pas una de sola. El seu discurs seguia una pauta, era una vella coneguda olor. Que si ella abans estava en zona nacional, que si abans darrere un gran home hi havia una gran dona, però que ara hi ha dones darrere les dones... L’ocurrència que ha ocupat titulars és la de les ganes o el gust que experimentarien algunes dones (se suposa que les independentistes que es manifestaven a Barcelona contra la sentència del procés) si tingués per bé violar-les un antidisturbis de la Policía Nacional. El més cavernós del cas, quan s’escolta la gravació original, són les rialles d’aprovació i celebració que se senten cada vegada que la comissària es fa la fatxenda. Quedes clavat. Què rieu, borinots? Com ho farem per cessar aquest entorn? Quins expedients obrirem? Qui els instruirà?

La reacció està cantada. Donin per descomptada la resurrecció de la pèrfida Albió a mitjans, xarxes i palmers del règim del 78. Quatre dies després que la fiscalia digués que res de res i que comencessin a planificar si tornava, com tornava, quan tornava i per quant tornava, van els britànics (la justícia britànica) i els fan la clenxa al mig. Això sí que és clenxinar-los ben clenxinats. No li reconeixen cap immunitat i ha d’anar a judici. A veure què hi ha de cert en la demanda de l’amant, ara examant, Corinna. Altre cop dues Espanyes. Els uns ho troben una vergonya i els altres ho troben una provocació estrangera. La monarquia més monàrquica ens tracta així?, es deuen preguntar una vegada i una altra. Si no pacten i aturen tot el procediment, a l’estil príncep Andreu, els veurem la budellada com mai l’hem vist. No només a Joan Carles I. No només a l’amant. Si no pacten, les vísceres que correran per jutjats, mitjans de comunicació i xarxes socials seran les vísceres de la família reial i les del CNI, que segons la denunciant era el braç executor de l’assetjament. Per poc que els temps quadrin, mentre els tribunals de la pèrfida Albió mostrin les entranyes més podrides de la monarquia espanyola i el règim del 78, els tribunals de la Unió Europea ens mostraran fins on han rebregat la llei contra l’independentisme. Amb els embassaments plens o amb els embassaments buits, la primavera del 2022 serà una gran primavera.