Opinió

A fons

‘A CORSICA SI MOVE’

La calma tensa s’ha fet miques després de l’assassinat del pres independentista Yvan Colonna, i ha esclatat el malestar i la ràbia contra el neocolonialisme francès
Catalunya ha mirat poc, per no dir gens, cap a Còrsega, malgrat tenir motius històrics, polítics i geogràfics per fer-ho

El 1962, Algèria, amb l’FLN, aconseguia la seva independència després de vuit anys continuats d’una duríssima guerra d’alliberament nacional i després de cent trenta-dos d’ocupació francesa. Els pieds noirs, com eren coneguts els europeus que hi residien, majoritàriament francesos, van deixar el país i molts d’ells foren traslladats a la Catalunya Nord, Nova Caledònia i Còrsega, llocs on, sobretot en aquesta illa, van tenir alguns privilegis, com ara l’accés a terres, i hi van constituir un element evident de francesització lingüística i nacional. Aquesta circumstància se sumà al malestar ja existent a Còrsega, per una situació econòmica que forçava l’emigració dels joves, el cost de la insularitat i la discriminació de la llengua entre altres factors, de manera que, el 1976, naixia el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC), grup armat que reivindicava la independència de l’illa i que es va dissoldre el 2014. Va ser en aquell context que vaig anar a Còrsega per primer cop i vaig entrar en contacte amb el moviment independentista, concretament amb el grup històric Corsica Libera i el seu líder, l’advocat i home de lletres Jean Guy Talamoni. La veritat és que Catalunya ha mirat poc, per no dir gens, cap a Còrsega, malgrat tenir motius històrics, polítics i geogràfics per fer-ho i trobar-se només a una hora escassa d’avió. Tan sols des de l’Associació Catalunya - Corsica, amb Jordi Miró i Conxita Bosch, s’han mantingut relacions regulars, des de fa molts anys, amb els noms més destacats del moviment cors, del qual tenen un coneixement precís. El 1755, Pasquale Paoli, pare de la pàtria corsa, proclamà la independència de l’illa, que existí fins al 1769, en què la jove república, avançada i laica, fou annexada a França. Monuments i carrers a la seva memòria es troben arreu d’un país de poc més de 325.000 habitants.

Com a tot arreu on hi ha hagut activitat armada d’orientació independentista, sigui Irlanda, sigui el País Basc, el paisatge que en queda després és sempre complex i, a cops, contradictori. Recordo fa vuit anys, una botiga de souvenirs on venien tasses de cafè amb dibuixos de cares tapades amb un mocador amb la bandera corsa i un fusell a la mà. I un restaurant on, havent dinat, un grupet de comensals vam fer-nos una foto amb el propietari, i aquest s’hi afegí, tot content, alçant un fusell a la mà: “Si torneu demà, portaré el llançagranades”, va dir amb tota normalitat. I jo vaig demanar-li: “Però, que no havíeu renunciat a les armes?”, a la qual cosa em respongué: “No, no. Hem renunciat a fer-les servir. Però les armes les conservem, com ells. Mai no se sap...” Em va quedar clar. Aquell mateix 2014 van venir observadors corsos al referèndum nostre del 9 de novembre i, poc després, el moviment nacional cors, en una aliança entre els independentistes i els nacionalistes més pragmàtics, titllats allà d’“autonomistes”, començà a donar el seus fruits, amb victòries en les eleccions locals, a l’Assemblea de Còrsega i a l’Assemblea Nacional de França. G. Simeoni n’encapçalava l’executiu i J. G. Talamoni, el legislatiu. El juny del 2015, en seu parlamentària, va tenir lloc la Iniziativa Corsica que reforçava una sortida política a la nova situació de desmilitarització, en què vam participar, amb una ponència cadascú, Jordi Porta, l’autor d’aquest article i l’ex-primer ministre Michel Rocard, l’únic polític d’esquerres francès capaç de parlar serenament del país on, finalment, ha acabat sent enterrat. Les institucions corses van tenir la visió política d’aprovar un programa de mínims, a l’Assemblea i als ajuntaments, que reivindicava l’ús oficial del cors, un estatut del resident per salvaguardar el territori, un sistema fiscal més just que tingués en compte els costos de la insularitat, la supressió dels dos departaments i la unificació en una sola Col·lectivitat Territorial Corsa amb poders normatius reals i l’amnistia per als vint-i-cinc presos independentistes en presons franceses. Un futur d’optimisme i d’esperança va començar a aparèixer a l’horitzó, mentre semblava que es deixaven enrere els anys més durs d’enfrontament armat amb l’Estat i de lluites fratricides dins les mateixes files corses. Tanmateix, França no es bellugava ni un mil·límetre de les seves posicions jacobines, i l’estatisme autoritari del nacionalisme francès arribava al cim amb manifestacions del llavors primer ministre, el francoespanyol Manuel Valls, afirmant: “El poble cors no existeix, no hi ha més que un sol poble: el poble francès.” No era un gest de diàleg, de mà estesa, d’inici d’etapa nova, sinó la tradicional manifestació d’arrogància dels que es creuen poderosos, percebuda pels corsos com el que, realment, era: una simple provocació fatxenda.

La calma tensa, però, es va fer miques aquest 2 de març, després de l’assassinat del pres independentista Yvan Colonna, que feia vint anys que era a la presó per l’acusació d’haver mort el prefecte Claude Erignac, malgrat que sempre en negà l’autoria, no es presentaren proves materials al judici que l’inculpessin, els testimonis no el reconegueren i els advocats defensors denunciaren tota mena d’irregularitats. Que algú, sotmès com ell a un règim de vigilància estricta, acabés mort a mans d’un gihadista, situa l’Estat francès en l’epicentre de la culpabilitat, sigui per assassinat induït, sigui per incompetència i manca de previsió situant-lo prop d’un pres de característiques tan perilloses. Als ulls dels corsos, França n’és culpable, i els crits als carrers, a les parets i a les pancartes de “Statu francese assassinu” s’han fet sentir més que mai i han recuperat tota la força, el malestar i la ràbia contra el neocolonialisme francès, disfressat de cosmopolitisme i modernitat, amb apel·lacions constants a un “republicanisme” tronat, agressiu i sobretot francès, que tant havia combatut el vell eslògan “I francesi fora!”. Després d’un cert atzucac per l’immobilisme polític de França i l’esgotament del model polític actual, les manifestacions multitudinàries, amb un protagonisme recuperat de les generacions més joves, s’han ensenyorit de l’espai públic, i els aldarulls, els enfrontaments amb la policia i els atacs directes a comissaries s’han produït en un context de recuperació d’una unitat bàsica d’acció del moviment nacional cors contra la repressió i per l’autodeterminació, fins al punt que, per primer cop en la història, el govern francès hi ha hagut de reaccionar, tot parlant d’una autonomia per a Còrsega. Per a la République, única i indivisible, això és un veritable sotrac que obre la porta a un escenari de conseqüències imprevisibles. França, com tots els estats, només reacciona per la força, quan s’hi veu obligat perquè no té altre remei que fer-ho. I, aquesta vegada, amb la provocació final dels policies cantant La marsellesa i celebrant la mort de Colonna, en una comissaria de Bàstia, la indignació dels corsos s’ha traduït en un estat anímic de revolta popular i nacional. Si no hi ha una mínima resposta política satisfactòria, a l’amo del restaurant potser se li girarà feina. I tot fa pensar que, si així fos, no seria, precisament, a la cuina. A Corsica si move. Còrsega es mou...

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)