Opinió

Com hi ha món

El preu de la tonyina

Sisplau, que ‘Ucraïna’ no sigui la paraula comodí per explicar la crisi que vivim, perquè no és d’ara

Al súper de sota de casa, el pack de tres llaunes de tonyina al natural costava 1,85 euros fa quatre dies. D’un dia per l’altre, d’1,85 han passat a costar 2,27 euros. Pim-pam. “Ei, heu apujat de cop 42 cèntims!” I qui diu això, la tonyina al natural, diu el paper del vàter (de 2,70 el triple capa a 3,10, mateixa capa, mateixa capacitat eixugadora). Tranquils, que ja ve la resposta: “Els preus pugen.” No, si això ja ho hem vist. Ens poden donar algun detall més? I, sobretot, com ens ajudaran a multiplicar els euros que entren a casa, que són els mateixos? L’ambient de Setmana Santa m’hi porta: “Hi ha algun autor/a de miracles a la sala? Tenim una urgència!” Silenci. M’ho imaginava.

Deia aquesta setmana la portaveu del govern, Patrícia Plaja, que les conseqüències econòmiques de la guerra d’Ucraïna duraran anys. Diu que van buscant “consensos” amb els partits. “Consensos”. No sé si és alguna cosa moderna que es pot menjar, perquè, si no és així, ho tenim clar. Te la mires, te l’escoltes. Te’ls mires i te’ls escoltes –als de la política, els que se suposa que tenim allí, a gust, perquè resolguin els problemes. I tots plegats fan una mandra difícil d’expressar. Mandra –poden fer servir altres termes, segons l’estat d’ànim– i pena. Catalunya parla de demanar diners a Espanya; Espanya parla dels diners que ha de donar Europa. Europa també mira al voltant. I els ciutadans no sabem on mirar. Que quedi clar que no parlem de la guerra, ni del preu de la guerra, sinó del preu de la tonyina al natural i de com fem per pagar-lo.

Una ucraïnesa que viu a Guissona des de fa anys –una catalana d’origen ucraïnès, doncs– em deia fa unes setmanes que li havia trucat una antiga amiga per escopir-li: “Per què no us rendiu? La vostra guerra l’estem pagant nosaltres!” No cal dir que ja no són amigues. Insistim: les vides i la llibertat del poble ucraïnès són prioritàries. Aclarit això, tornem un moment cap aquí. La guerra d’Ucraïna ha destapat les relacions econòmiques perverses dels que manen –d’allò de tenir un ciri a Déu i un altre al dimoni en saben un niu–, i les dependències còmodes –i absurdes. I tot això, en un context de precarietat prèvia. L’han feta més punyent la pandèmia i l’escenari internacional. Sisplau, que Ucraïna no sigui la paraula comodí per explicar la crisi que vivim, perquè no és d’ara. Posem per cas un problema dels grans, dels que si les famílies tinguéssim resolt podríem tirar endavant i comprar molta tonyina. L’habitatge. Quant de temps i quantes ganes, i quanta responsabilitat de país, fan falta per posar-hi mà? Quan serà el dia? El Constitucional ha tombat la llei catalana de contenció dels lloguers, hi ha desnonaments arreu, tenim zero habitatge públic. I fa dècades, i Ucraïna no hi té res a veure, que no els enganyin. Ma mare –una santa– tenia raó: han perdut la vergonya.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)