Opinió

A fons

CELEBREM LA VIDA

Un virus ens ha recordat que som éssers vulnerables, que la vida és un regal que necessitem compartir
Hem amagat o dissimulat molts sentiments darrere les mascaretes

Llegeixo un cartell on s’anuncia una festa i el títol que l’encapçala és ben clar: “Celebrem la vida.” Sense mascaretes, ni distàncies imposades; sense incomoditats ni inseguretats afegides. Celebrem l’aquí i l’ara, sense pensar en un demà sempre futurible, hipotètic, incert. “Celebrem la vida”, rellegeixo. Sense ser-ne conscient, la frase em ressona com si fos una declaració de principis, un tòpic que de tan real ens interpel·la sense matisos. Les interpretacions les farem nosaltres mentre la realitat s’entossudirà per escriure el seu propi relat, penso.

Celebrem la vida perquè un virus ens ha robat moments, celebracions, experiències, records i, sobretot, molts somriures. Hem amagat o dissimulat molts sentiments darrere les mascaretes. I ara que deixarem de portar-les potser, fins i tot, ens sentirem desprotegits. Però a partir del 20 d’abril ja no seran obligatòries. I la vida es capgirarà com un mitjó. Hi haurà cares que no reconeixerem, hi haurà mirades que ens semblaran diferents, hi haurà rialles que descobrirem per primer cop, hi haurà situacions que ens provocaran un salt temporal. Tot es va aturar aquell mes de març del 2020, al mateix temps que tot va seguir avançant de forma contínua i incessant.

Aquest abril ens ressituarem en una nova etapa, tot i que hem après que la prudència és la millor guia. Tots els passos són reversibles, tots els contextos són canviants, tots els pronòstics són alterables, tots els plans són mutables. Hi ha poques certeses, però una d’aquestes queda recollida en aquest cartell enganxat a la paret: “Celebrem la vida.”

Un virus ens ha recordat que som éssers vulnerables, que les individualitats ens empetiteixen, que necessitem cuidar el nostre estat del benestar, que les cures són imprescindibles, que la gent gran necessita més atencions i estima, que la solitud és massa recurrent, que hi ha moltes persones tan invisibles com imprescindibles, que la vida és un regal que necessitem compartir.

Per això, encara que la frase segueixi vibrant, tinc la sensació que si ho trasllado en paraules escrites tot pot prendre un aire transcendental, un sentit metafòric. Però en un acte rebel decideixo compartir-ho amb tots vosaltres.

Aquells que tornareu a les aules i veureu els vosaltres alumnes sense mascareta, els que entrareu a una botiga i ho fareu sense que res camufli les vostres paraules o els que anireu al teatre i viureu les funcions com ho fèieu el mes de febrer del 2020. Perquè la ciència i la investigació, malgrat el seu crònic infrafinançament, han aconseguit mitigar els efectes d’un virus mortal.

Tot i així, algunes lliçons –o escarments– en traurem. Perquè aquesta realitat vírica, en alguns moments, ens ha retallat drets i llibertats i ens ha abocat a situacions límit per a les quals ningú estava preparat, ni la classe política ni els ciutadans. I això explica que hàgim acceptat tot tipus de decisions per preservar la seguretat pública i col·lectiva.

Ara ens obrirem, de nou, a la vida. Recuperarem la normalitat prepandèmia. Socialitzarem, riurem, ballarem, treballarem, comprarem sense mascareta. Ens han dit que hem de conviure amb la covid. Per tant, ho farem, com diu el cartell, celebrant la vida i sabent que la llista de motius és llarga perquè un virus ens ha recordat què és essencial, què és important i què és imprescindible.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)