Opinió

A fons

MOSSÈN J. ALOMAR I L’ALTRA REPRESSIÓ

Els franquistes també van protagonitzar episodis de repressió en què les víctimes eren clergues catòlics o creients protestants
Als Països Catalans, la repressió franquista adquirí una violència sagnant a Mallorca

La persecució religiosa durant la guerra del 36-39 acostuma a associar-se, en exclusiva, a les morts produïdes al bàndol republicà. No obstant això, els franquistes també van protagonitzar episodis de repressió en què les víctimes eren clergues catòlics o creients protestants. En el primer cas, és conegut l’afusellament de setze sacerdots bascos per l’exèrcit colpista de Franco a causa de les seves vinculacions amb el moviment nacional basc. Als Països Catalans, la repressió franquista adquirí una violència sagnant a Mallorca, conduïda pel feixista italià conegut com a comte Rossi, i fou aquí, precisament, on van tenir lloc els dos únics afusellaments de protestants, al castell de Bellver de Palma. Es tractava de Miquel Serra i Sancho, en Bessó, secretari durant anys del grup juvenil Esforç Cristià de Capdepera, en qui el predicador Bartomeu Alou pensava com a futur pastor. Serra era militant de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), mentre que Gabriel Font, el Tenre, de Sant Llorenç des Cardassar, on havia presentat una conferència del pastor Alfred Capó poc abans del juliol del 36, pertanyia a Esquerra Republicana Balear (ERB). Tots dos es van negar a assistir als cultes catòlics, de caràcter obligatori per als empresonats a Can Mir, la presó franquista improvisada en iniciar-se el cop d’estat.

La victòria militar franquista, amb la consegüent entronització del nacionalcatolicisme, forçà a deixar el país a molts dels que no volien viure sota la nova legalitat política i obligadament confessional. Per això, una part dels pastors protestants, molts dels quals eren també maçons a més de republicans, hagueren d’abandonar les seves esglésies i emprendre el camí de l’exili: Alfred Capó de Palma a l’Uruguai, Benet Ciruelos de Badalona a Xile, Franklin Albricias des del port d’Alacant amb el mític vaixell Stanbrook cap a Algèria, Daniel Mir de Rubí a Mèxic, tots en un camí sense retorn, mentre que cap a França partiren Ambròs Celma, Antoni Sanchis, Joan Usach i Jaume Casals, així com Josep Capó, Samuel Capó i Joan Capó. L’oficial de l’exèrcit republicà Miquel Gómez, professor a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat, intentà sense èxit fugir cap a Algèria, però fou detingut a Alacant. Altres pastors, com Benjamí Santacana i Feliu Simon, hagueren de passar per camps de concentració en diferents punts d’Espanya. I no tan sols pastors, ja que personatges com la tarragonina Hilda Agostini, protestant, mestra, republicana, d’esquerres i membre de la maçoneria, va haver de seguir la mateixa ruta. Passada la frontera, fou acollida per la comunitat protestant de Perpinyà i passà a dirigir una escola per a nens orfes a Gardana, prop de Marsella.

Pel que fa als sacerdots catòlics, cal destacar la figura del manresà Joan Vilar i Costa (1889-1962), republicà, antifeixista i independentista, col·laborador del Butlletí d’Informació Religiosa, editat en set llengües pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat. Morí exiliat a Tolosa, on publicà Als catalans i Lletres Catalanes. A la mateixa ciutat occitana aparegué l’obra L’església contra la República espanyola, de Joan Comas, pseudònim del canonge i musicòleg tarragoní Josep Maria Llorens i Ventura (1886-1967), catalanista i republicà, també mort a l’exili, autor del deliciós llibre La meva Tarragona. Però, sens dubte, el cas més dramàtic és el del jove sacerdot mallorquí Jeroni Alomar i Poquet, afusellat el 7 de juny del 1937, després de ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim el 12 de maig, aquests dies fa, doncs, 85 anys. Compartí dissort amb el caporal Joan Baldú i el soldat Martí Ros, que pretenien fugir del control franquista per accedir a territori republicà.

Nascut a Llubí, el 8 de juliol del 1894, al si d’una família benestant de propietaris rurals, als 14 anys ingressà al seminari de Palma, on tingué de professors el filòleg Antoni M. Alcover, activista de la llengua (I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Diccionari Català-Valencià-Balear, Rondalles mallorquines), i el poeta Llorenç Riber, autor de La minyonia d’un infant orat, quan aquest es trobava encara en la fase catalanista, abans d’establir-se a Madrid i acostar-se al grup Acción Española, favorable a la revolta militar. Ordenat sacerdot el 1917, a Palma, Alomar tenia llavors 23 anys i la casulla que duia aquell dia ja no se l’ha posada mai ningú més, des de la seva mort. Vicari a Esporles i a Son Carrió, finalment fou nomenat ajudant a la parròquia del seu poble natal. Vestit sempre amb sotana, fins i tot davant l’escamot que l’executà, tenia aficions que el convertien en un personatge singular. Caçador habitual i fumador, amollava sovint alguna paraulota i col·leccionava aus que mantenia en una cambra, les seves habilitats com a saurí li feren descobrir moltes fonts arreu de l’illa, en una cinquantena de llocs. Predicador acreditat per tot Mallorca, amb un discurs eloqüent, acolorit i vibrant, era també un ferm defensor de la llengua catalana i el seu ús.

Aprengué anglès per correspondència per exercitar-se en la pràctica radiofonista i es muntà ell mateix un aparell emissor. A través de la ràdio tenia notícies de la zona republicana i, justament, estar en possessió de l’aparell li comportà l’acusació d’estar en contacte amb Barcelona i Menorca i, d’aquesta afirmació, es passà a vincular-lo a una xarxa d’evasió de republicans mallorquins cap a Catalunya i la Balear septentrional. Abans, havia estat detingut el seu germà Francesc, dirigent d’Esquerra Republicana Balear, i ell mateix es trobava als antípodes dels falangistes llubiners, els quals li tenien una animadversió enorme. Empresonat durant dos mesos, fou finalment mort a trets contra la paret del cementiri palmesà. La jerarquia eclesiàstica del moment, personificada pel bisbe Miralles i identificada amb el règim militar nacionalcatòlic, respongué l’assassinat amb el silenci oficial i l’assenyalà com “uno de los presos más indisciplinados”. Un amic d’Alomar, el també sacerdot Antoni Rosselló Sabater, conegut com “es capellà Ferrereta” i germà del batlle republicà de Bunyola, fou el promotor d’una escola per aprendre el català, col·laborador del Diccionari Català-Valencià-Balear, de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i del Corpus de Toponímia de Mallorca i va ser condemnat a vint anys de presó, i mossèn Bartomeu Oliver fou sotmès igualment a consell de guerra, el 1937, per haver predicat a favor de la pau i contra les matances de republicans. Defensor de la llengua i la cultura catalanes i expedientat pel franquisme, serà un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear.

Mentrestant, a mossèn Nicolau Sagesse, cap espiritual de Falange, se’l veia sovint per Mallorca vestit amb l’uniforme d’aquest grup feixista i, segons F. de B. Moll, “anava amb pistola pels pobles, incitant a la caça de suposats rojos, fins i tot des de la trona”. Caldrà esperar el 1995 perquè el bisbe Teodor Úbeda restableixi el nom i la memòria de mossèn Jeroni Alomar i el jesuïta Nicolau Pons n’escrigui la biografia editada per Lleonard Muntaner. La memòria popular recorda, distorsionadament però, aquell sacerdot que “reclutava gent contra el Movimento”, “feia la contra als falangistes”, aquell que era “es capellà roig”, “comunista”, “esquerrà”, “massa modern” i, per damunt de tot, “un home desinteressat: feia favors a tothom”. Als 85 anys del seu afusellament, és de justícia recordar-lo.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)