Opinió

A fons

“NO PUC MÉS”

Elsa Artadi ha fet una cosa que requereix valentia: reconèixer que no pot més
La repressió constant ha deixat tocada tota una generació de polítics

“No puc més, no tinc energia.” Elsa Artadi ha deixat la política de forma abrupta. Com ella, altres persones que un dia van decidir creuar la barrera de la societat civil i fer un parèntesi en la seva vida professional per intentar servir uns ideals, han acabat cremades anímicament i físicament. En el cas d’Artadi, fa onze anys, coincidint amb l’inici del procés, va abandonar la seva carrera acadèmica –brillant, per cert– per incorporar-se a l’àrea de finances del govern de la Generalitat. Progressivament, el seu compromís, primer tècnic i després marcadament polític, la va dur a embrancar-se en la primera línia de foc de l’independentisme, i a partir d’aquí, pressió, lluites internes, guerra bruta de l’Estat, repressió, fracassos i frustracions del moviment... Un cúmul de circumstàncies que porten al límit fàcilment qualsevol persona. I Elsa Artadi ha fet una cosa que requereix valentia: reconèixer que no pot més i que ha de marxar per no destruir la seva vida. I ho ha fet expressant les seves emocions, a cara descoberta, mostrant la crua realitat d’una societat en què, desgraciadament, el reconeixement dels límits es considera un fracàs i no una victòria.

Ara bé, hi ha un fil conductor en la majoria de persones que han deixat la política darrerament, Montse Venturós i Mireia Boya, per exemple: tenien una carrera professional abans d’entrar en política i no van fer el salt per tenir poder o diners, sinó perquè creien que podien contribuir a fer un país millor. I tenen també en comú haver estat víctimes de la repressió de l’Estat, que, a més, ha inoculat la pressió i la disputa permanent dins del moviment independentista. A més, i això també és remarcable, la pressió a què se sotmeten diàriament els polítics independentistes, sota l’amenaça permanent de presó i inhabilitacions, no té res a veure amb la d’un polític de despatx d’un partit beneït pel règim del 78.

De fet, trobareu comptadíssims casos de polítics de carrera que renunciïn al poder i a la projecció pública –i als sous–, perquè tota la vida han viscut del partit o del càrrec a l’administració, objectiu pel qual van entrar en política. A fora els esperen, amb sort, portes giratòries, però no una carrera professional desvinculada del carnet de militant. A banda, els seus objectius polítics són realitzables perquè no són dissidents polítics, sinó part del sistema. Això no exclou, naturalment, que en el món de l’independentisme hi hagi també un munt de polítics que han fet tota la seva carrera amb el carnet i que no estiguin disposats a plegar per res del món. Però si es queden, se sotmeten a molta més pressió que si militessin en un partit d’ordre.

Sigui com sigui, el cas d’Elsa Artadi no és pas l’únic en el món de la política. El desgast a què s’han sotmès els dirigents polítics del país que, empesos pel carrer, van apostar per defensar la República i l’1-O, suposa haver cremat tota una generació de polítics. L’exili i la presó, la repressió constant, la impossibilitat de fer política per la intromissió dels tribunals en tots els àmbits de la vida... i, naturalment, la guerra interna han deixat tocada tota aquesta generació. A ells i al seu entorn. Alguns confessaran que no poden més i d’altres en pagaran les seqüeles en algun moment, tot i que ara resisteixin. I aquest és un dels èxits de la guerra bruta de l’Estat, intimidar tota una societat per intentar que renunciï als seus drets nacionals i civils. Una sensació de desgast i de cansament físic i emocional que també pesa al carrer després de gairebé dotze anys de protestes i mobilitzacions.

Sigui com sigui, el cas de la dirigent de Junts per Catalunya ha de convidar a la reflexió a tot el moviment independentista. Aquella unitat de l’1-O va fer dirigents forts i segurs, però quan la unitat es trenca i no hi ha un objectiu nítid compartit, la sensació de desempara i de caïnisme arrela fàcilment en el moviment. Una victòria més per a Espanya que no s’hauria de regalar.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)