Opinió

Dietari setmanal

El voraviu

Joan Vall

i Clara

jvall@lrp.cat

Divendres. 6. maig

Ja et fotràs, si impossible!

La seva por combinada amb la nostra porten a la histèria col·lectiva en què vivim

Amb Feijóo (cada dia li veig més la cara de lluç) finalment la crema i la nata (cap manobre) que assisteixen a les Jornades del Cercle d’Economia han pogut tornar a sentir des de la trona allò que els motiva tant i tant, que els posa a to i que els fa pujar l’adrenalina. “La independència és impossible.” Que a l’instant que els sents, et dius que per què tanta dèria per proclamar-ho? De fet és un cas clar que proclamen el que ni ells mateixos creuen. I si no, si creuen que la independència és impossible, per què continuen entestats i abocats a donar-nos pel sac, estrènyer el cercle i augmentar la pressió sobre els que pretenen lluitar-hi i proclamar-la? Per què continuen amb la repressió i les formes absolutistes contra l’independentisme si saben que és impossible proclamar la independència? És inèrcia? És gust? És vici? És perversió? No. No és res d’això. És por. Tenen por. Encara que avui ens resulti difícil d’entendre, és por. Per perdonavides i fatxendes que s’exhibeixin des del 155, el que tenen és por, i la processó, com diria l’àvia Neus, va per dins. La por que proven d’inculcar-nos als ciutadans i sobretot als nostres dirigents, els ha impregnat a ells fins al moll de l’os. Mai no havien vist els partidaris de la sortida d’Espanya i de la república en un replà tan alt de l’escala, i això els va fer entrar en pànic. Ha estat precisament la seva por combinada amb la nostra la que ens ha portat a la histèria col·lectiva en què vivim.

Dissabte. 7. maig

Balls de rams i fanalet

A veure si tindran raó Puigdemont i Mauri d’engegar-los a la merda!

Una reunió bilateral entre Sánchez i Aragonès! Vet aquí! Ja ens l’han concedida! Què us pensàveu, que no en trauríem res? El cornetí va refilar a l’entrada de l’Hotel Arts, on feien les jornades del Cercle d’Economia. “Hem de parlar.” I com sempre que refila el cornetí s’ha anunciat el ball de rams. Sánchez traurà a la pista Aragonès. És l’efecte que genera, de moment, la indignació, el crit al cel, l’amenaça de trencament, la congelació de la taula de negociació i tanta denúncia presentada, a tanta instància distinta, en contra de tan teòric responsable de l’espionatge. I no es quedarà aquí. Acabat el ball de rams, toca ball del fanalet per fixar la data, perquè les reunions que s’acorden en públic i s’anuncien com a vaselina per no escruixir-te tenen això, que s’han de fer. Acabat el ball del fanalet que decideixi data, engegaran el del lloc, que ja se sap que l’escenari també és cabdal. No només s’ha d’escollir poble, vila o ciutat, sinó també quin espai concret s’ha d’usar. Les possibilitats són múltiples i els efectes, diversos. Que es decideix Barcelona? D’acord, però no hem acabat... Palau? Pedralbes? Llotja de Mar? Sala VIP de l’aeroport Josep Tarradellas? Restaurant La Camarga? Espais diferents, significats diferents! El diàleg és sacrificat, ja ho veuen... I després de la bilateral, la taula de negociació de començament d’any amb eleccions a Andalusia... A veure si tindran raó Mauri i Puigdemont d’engegar-los a la merda!

Diumenge. 8. maig

Els fem l’onada?

No és entre Catalunya i Espanya, Albiach? Espien a les Fiji i a les Fèroe?

Diuen les cròniques que hi havia una vegada, cap a l’any 68 del segle passat, unes esquerres que predicaven que s’aixequessin les llambordes, que a sota hi trobarien platges. Aquella ingenuïtat va generar mites, llegendes i cartelleria amb què han somiat i conviscut generacions posteriors de polítics d’esquerra mentre el sistema els assimilava. Però aquella ingenuïtat que varen exhibir un mes de maig explosiu els va indultar de per vida. Com indultaran a les esquerres d’ara les generacions del futur? Jéssica Albiach desvarieja mostrant, una vegada més, com d’arrapats viuen a les mamelles del que havia de ser el govern més progressista de la història. “Si ERC fa pagar al govern espanyol el Catalangate, això beneficiarà el PP.” Sempre la mateixa tonada. Què els hauran de fer per dir prou? I, mentrestant, què els fem, al PSOE, la Robles, el CNI i companyia? L’onada? Els fem l’onada per haver violat com han violat tots els drets fonamentals que ens han violat? O millor un nus a la cua? I en el seu afany d’esquerra caviar o de l’esquerra que sigui, que ja he perdut el compte, encara hi afegeix dues grans visions. “Es perjudicaria la gent” i “no és entre Catalunya i Espanya”. Ah, no, rata sàvia? Entre qui és, doncs? A qui es va espiar? A les Fiji? A les Fèroe? Vosaltres també ens voleu fer empassar la teoria del gran femer? Glòria al déu Sánchez i a l’esperit sant Robles, que també van ser espiats i tampoc sabem per qui!

Dilluns. 9. maig

El que ha de dir Junts

Pot ser estratègic a Espanya amb les aritmètiques que donen les enquestes

La majoria d’aritmètiques parlamentàries que surten de les enquestes al Congrés dels Diputats anuncien el final d’una època. S’acaba això que els detractors més disposats en diuen el “govern Frankenstein” i que els enllustradors més entregats qualifiquen de “govern més progressista de la història”. Una opció és un govern de dreta dreta avalat per PP, Vox, Cs (si en queda cap) i Navarra Suma. Una altra opció és un govern del que els alemanys en dirien gran coalició, amb PP i PSOE o PSOE i PP (l’ordre dels factors no alteraria el producte). Si la rebolcada a Sánchez fos menor del que ara es preveu, podria arribar a fer números si ERC i Bildu voten sí a la investidura, en lloc d’abstenir-se, i s’hi suma Junts, que el 2019 va votar en contra (amb algunes enquestes a la mà seria necessària la CUP, però no m’ho vull ni imaginar). La posició de Junts serà estratègica a Espanya amb les aritmètiques que preludien les enquestes. Potser per això a la vista dels moviments de cara al congrés del juny, uns prefereixen entendre el partit en construcció, d’altres en remodelació i d’altres en destrucció. Potser per això Puigneró demana llibertat per pactar amb socialistes als ajuntaments. El que ha de dir Junts, però, és què faria arribat el cas que fos decisiu a Espanya, i per què o a canvi de què.

Dimarts. 10. maig

Us espiarem més i millor

Robles no ho diu, però se li ha entès ben entès. Fa dies que se li entén tot

Desenganyeu-vos. Tan li fa qui facin cessar. Mentre siguem independentistes ens espiaran, perquè la funció del CNI és protegir la integritat territorial d’Espanya. Si no ens hem tornat lirets del tot, els independentistes pretenem això, precisament. Desintegrar-nos. Desagregar-nos. Separar-nos. Independitzar-nos. Fotre el camp. Fugir. I mentre no ho aconseguim no deixarem de pretendre-ho, ja sigui de pensament, paraula o obra. I ells (el CNI) no deixaran mai d’espiar-nos. Ens espiaran de pensament, ens espiaran de paraula i ens espiaran d’obra. Encara més. Si en la deriva que han agafat els nostres dirigents acabem convertits en independentistes per omissió, també ens espiaran, no patiu. Ho diu la llei de creació del CNI, que la seva feina és espiar-nos, i aquesta gent estan molt per la llei. Que ara hagin fet cessar la cap directa dels espies, ja es veu que és un pegat per distreure’ns. Veureu el que ve al darrere del cessament, i us ho confirmarà. Una jubilació daurada és poc, n’estic segur. I si no, mireu qui han posat al seu lloc. Algú que encara és més Margarita Robles que Paz Esteban. I en presentar-ho no s’ha pas estat de presumir una mica. “S’ha regalat”, que diuen ara. “És vostè que parla de destitució”, ha dit Robles a un periodista. “Jo he vingut a parlar d’una substitució.” Només li ha faltat dir el que realment faran. “Us espiarem més i millor.” Però se li ha entès ben entès. Fa dies que se li entén tot.

Dimecres. 11. maig

Els jutges fan el 93%

Per això entenen els castellanòfils que demanen un 25% en l’ensenyament

Ni recursos, ni vots particulars en les interlocutòries, ni l’hòstia consagrada, que diria l’àvia Neus. En veure la deriva que vivim en la qüestió de la llengua s’enfilaria sense regatejar renecs, i us asseguro que rebrien, com deia ella, Déu, la creu i el fuster que la feu. La realitat és més que indignant. Ara ens menjarem el 25% de castellà a totes les escoles de Catalunya, per activa, per passiva o per perifràstica. Després, Déu dirà. La classe política catalana no sap ni què dir-hi ni què fer-hi (la que voldria dir-hi i fer-hi alguna cosa de profit). La classe política catalana, en el millor dels casos, està desbordada i parasitada. Gesticula molt, però ni es mou ni esmena. No hi ha més blindatge, ni més estratègia conjunta, ni més res. D’una banda, perquè a la pràctica tots sabem que a molts llocs el castellà ja fa temps que està per sobre del 25% que ara li institucionalitza la judicatura. D’una altra, perquè alhora que permetíem que la immersió no es complís, renunciàvem a empentar l’ús social de la llengua en altres àmbits, un dels quals, la judicatura. La justícia viu al 93% en castellà gairebé cinquanta anys després de la mort del dictador. Com volem que no trobi lògiques les demandes que li plantegen els castellanòfils? Si ells es poden permetre fer en català només un 7% de les sentències i l’únic que fem és una estadística anual que els ho recorda, com volem que no trobin una gran concessió el 75% de català a les escoles?

Dijous. 12. maig

No veig llaços grocs

A quin roure posem el senyal per desenes de ciutadans amb causa oberta?

A finals del 2018, el dia de Nadal, publicava un “Voraviu” (Ordre d’empetitir) sobre la substitució dels llaços grocs de solapa i pitrera, per uns de més petits, ben bé de la meitat. Els llaços de carrer ja feia setmanes que desapareixien progressivament com si s’hagués donat ordre de desocupar ponts i places i retornar la neutralitat que els unionistes reclamaven a l’espai públic. Els que el pas del temps degradava ja no se substituïen. A solapes i pitreres, els primers a empetitir-los van ser càrrecs institucionals. “Busqueu a Instagram i ho veureu”, escrivia. “Seria interessant trobar en quina data ha fet el canvi cadascú. Potser ens diria coses sobre el perquè.” Expressava la temença que s’empetitissin més coses que els llaços i la por que algú l’hagués donat, l’ordre d’empetitir. Tres anys i mig després, pràcticament han desaparegut de solapes i pitreres. Ni grossos ni petits. En actes amb un centenar llarg de persones on n’hauríem comptat dotzenes, ara he de mirar la meva solapa si en vull veure un. A tot estirar, una margarida, un clavell o una papallona groga de disseny. Ara és com un joc. Mires la cara i et preguntes: Va portar llaç groc? Gros? Petit? Quan el va canviar? Quan ha deixat de portar-lo? Faig el préssec, jo, amb el llaç? És hora que me’l tregui? I els de les portades d’El Punt Avui i La República? Hem de despenjar-los? A quin roure deixarem la cinta perquè les desenes de ciutadans amb causes obertes vegin que esperem que els deixin tranquils?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)