Opinió

Tribuna republicana

NI QUE FOS IMPOSSIBLE, NO HI RENUNCIARIA

L’Europa política fa veure que sent ploure i només ens defensarà... quan en siguem membres de ple dret
L’èxit d’un gran objectiu depèn del coratge que es tingui per reconèixer-ne les dificultats

Arran d’un escrit recent en què sostenia que a l’hora d’assolir la independència tampoc no podíem comptar amb l’Europa política –la judicial, de moment, resulta més de fiar–, un lector m’interpel·lava dient: “Així doncs, ho deixem córrer?” La reacció del lector, doncs, vinculava la defensa del projecte sobiranista al seu possible èxit. I si bé és cert que l’expectativa de victòria sol sumar seguidors –tant si parlem de política, com de futbol o de cantants–, en les línies següents tinc la intenció de defensar que el valor de determinades aspiracions no cal que estigui vinculat a la seva plausibilitat.

Anem a pams. Dir que Espanya farà –en realitat, ja ho ha fet– tot el que és possible legalment i il·legalment, tot el que és imaginable decentment i indecentment, no és pas l’expressió de cap pessimisme existencial ni històric, sinó una mera constatació. Però podem dir el mateix de la Unió Europea, que és un club d’estats l’objectiu primer dels quals és defensar-se entre si. Ho vam constatar a partir del primer d’octubre amb la seva indiferència còmplice davant la brutal repressió i, ara mateix, amb la covarda inhibició en l’afer del Catalangate. Tant és que la premsa internacional s’escandalitzés llavors i ho torni a fer ara, que l’Europa política fa veure que sent ploure, i això tampoc és el resultat de cap estat d’ànim ni de desànim. L’Europa política només ens defensarà... quan en siguem membres de ple dret.

Tornem, però, a la qüestió de si la constatació de les grans dificultats –i aquí no he parlat dels obstacles que ens posem els independentistes mateixos– ens hauria de fer tirar el barret al foc, argumentades amb cinc breus consideracions. En primer lloc, la major part dels grans objectius polítics se sostenen en ideals pràcticament irrealitzables. Sigui la pau del món, sigui la igualtat de tota la humanitat o la justícia universal, són objectius ètics pels quals val la pena lluitar, tant si hi ha grans progressos o, potser encara més, quan hi ha grans reculades.

En segon lloc, i en conseqüència, la justificació ètica de la lluita pels grans principis és independent de les expectatives d’èxit. Deslligar els objectius de la seva capacitat per realitzar-los té riscos, certament. En uns casos, pot portar a un idealisme bufanúvols i en d’altres, a la desesperació i a acabar justificant comportaments violents les conseqüències dels quals siguin contràries als propòsits buscats. Són riscos que cal evitar.

Ara bé, i en tercer lloc, la mesura exacta de les possibilitats d’èxit d’un gran objectiu depèn precisament del coratge que es tingui per reconèixer-ne les dificultats. D’alguna cosa ens ha de servir el primer d’octubre del 2017: quan més a prop hem tingut la independència, allò que la va fer fracassar va ser equivocar-se a l’hora de mesurar-ne les dificultats.

En quart lloc, si no és acceptable condicionar el suport a la independència a les possibilitats d’èxit del procés, tampoc ho és voler-lo vincular a la imposició d’un o altre model de societat. Encara menys, a la possibilitat d’imaginar Catalunya com una terra de Xauxa. Un cop assolida la llibertat política, seran les generacions futures les que diran, democràticament, què en fan i cap a on porten el país.

Per tant, precisaré la meva posició final. U, no em cal imaginar una Catalunya ideal –o un ideal de Catalunya– per voler-ne la independència. Dos, no em cal ni una data ni un full de ruta per seguir fidel al desig d’independència: m’agradaria gaudir dels fruits, però el país és de ple de grans lluitadors que sabien que treballaven per a generacions futures. I tres, fins i tot en el pitjor dels casos, és a dir, que arribés a la conclusió que la independència és impossible –supòsit que ja adverteixo que no comparteixo–, ni així deixaria de pensar que la independència, primer de Catalunya, i després de tots els catalans –ja es veu que m’ho poso ben difícil–, seria la millor garantia d’una dignitat nacional plena. En resum: no, no ho deixo córrer!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)