Opinió

Des de Brussel·les

PER DAMUNT DE TOT, LA LLIBERTAT

Qui es disculpa per tot aquest sainet que ha tingut unes conseqüències personals tan devastadores?
Em sento emocionat i feliç, l’amic Josep, Valtònyc, és lliure, si més no a Bèlgica

Ho comparteixo sense amagar-me’n: em sento emocionat i feliç com feia anys que no m’hi sentia. L’activista, el músic, el jove que ho és però que déu-n’hi-do tot el que ja ha viscut, però sobretot l’amic Josep, Valtònyc, ja ho pot cridar als quatre vents: és lliure, si més no a Bèlgica.

Em permeto de recuperar algunes de les confessions que només havia fet, poques hores abans de la seva compareixença davant del tribunal d’apel·lació de Gant, dimarts passat, al seu cercle més íntim. I ho faig atès que ell mateix les ha fet públiques en el context d’una entrevista esplèndida. El titular ho diu tot: “Tenia un pressentiment molt dolent, creia que m’extradirien.” És ben cert, aquesta sensació a mig camí entre l’angoixa, la impotència i la incertesa és la que el meu amic ben bé ens traslladava els dies previs.

Amb tot, malgrat els dubtes, dimarts la justícia de veritat, la justícia justa, no va fallar i concretament va ser el tribunal de Gant l’encarregat de tombar definitivament l’euroordre que planava sobre en Josep. Aquest va ser el primer gran alleugeriment, però n’hi va haver encara un segon, que va més enllà del consol o la tranquil·litat transitòria: la fiscalia belga ha decidit no presentar recurs davant del tribunal de cassació, i d’aquesta manera dona per acabat el contenciós. Una nova bufetada a la justícia de mentida, la que no és justa: la justícia espanyola.

I és que tant aquest cas com la resolució que se’n deriva no són en absolut menors. I no ho són perquè recordem que el cas Valtònyc i el seu “suposat delicte” d’injúries a la corona ha obligat fins i tot a reformar la llei belga en aquesta matèria, en considerar-se la vigent obsoleta i retrògrada. Aquesta resolució, com les precedents que han dictat diversos jutges adscrits a tribunals internacionals en la línia de fer aflorar les vergonyes ideològiques dels jutges espanyols, no fan més que omplir-nos de raons als qui continuem defensant allò principal en tot aquest debat: el blindatge de drets fonamentals que han estat vulnerats, com és el cas de la presumpció d’innocència o, si m’ho permeteu ja en el meu cas concret, el dret a un judici just, amb un tribunal competent en la matèria que li cal jutjar.

Vivim, per tot plegat, uns moments dolços, sobretot des del punt de vista humà i personal, si bé la lluita política, lluny d’acabar-se, demana més compromís que mai per part de tots nosaltres. No ens hauria de passar per alt que la sentència de dimarts coincideix amb el quart aniversari a l’exili de Valtònyc, que va arribar a Bèlgica l’any 2018. Va fer-ho per esquivar, sí, el dictamen judicial d’un Estat espanyol que el va condemnar a tres anys i mig de presó per unes cançons que havia escrit quan només tenia 18 anys. Ens caldria preguntar-nos, després de tot aquest temps i de tot el camí recorregut, qui repara tot aquest dolor? Qui se’n fa càrrec? Qui es disculpa per tot aquest sainet que ha tingut unes conseqüències personals tan devastadores?

L’alegria de Valtònyc és la nostra alegria, la dels amics, la dels familiars, la dels qui formem part de la nova vida d’aquesta persona jove amb tota la vida per esprémer. Però no només: hauria de ser-ho també (i uso el condicional per prudència) de tots els demòcrates, de totes les persones amb un mínim de sentit comú i altura moral que subscriurien sense gaires escarafalls que un estat democràtic de ple dret i entrat ja el segle XXI no pot tancar rapers a la presó faltant d’una manera estrepitosa a la llibertat d’expressió. Com no pot condemnar aleatòriament persones per delictes no provats, no pot perseguir la dissidència ideològica fins a la mort política dels seus adversaris, no pot espiar indiscriminadament una quantitat indecent de persones i no pot passar-se per allà on podeu imaginar (i ja em disculpareu) totes i cadascuna de les regles del joc que ens hem donat entre tots. O sí, que pot? Veurem: la partida continua, si més no als tribunals europeus.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)