UNA LLIÇÓ DE LA COVID

De la pandèmia en sortirem millors, dèiem, parlant de les lliçons que aprendríem. Ho vam repetir durant mesos, com aquell mantra que consola a la recerca de sentit en els moments complicats. Desbordats, des dels centes sanitaris i els hospitals s’afrontava la crua realitat del que inicialment alguns havien pronosticat a la lleugera que no passaria d’una passa de grip forta. Els professionals de la sanitat van haver de fer esforços titànics mentre les UCI i les plantes s’omplien ràpidament i s’havien de preparar nous espais per atendre tots els contagiats.

Des del primer moment, les residències geriàtriques es van confirmar com un dels fronts on la covid-19 s’acarnissaria. Que la gent gran és una de les baules més febles de la societat, ho sabíem. La pandèmia es va encarregar de posar de manifest, a més, enormes deficiències a les residències d’avis. Es van evidenciar greus mancances de recursos humans i materials per fer front a una situació sanitària excepcional, es va reaccionar a destemps, els més vulnerables van quedar desprotegits i el virus s’hi va abraonar. Malgrat la dedicació de molts treballadors, no hi va haver treva per als avis. En un intent d’explicació d’allò succeït, el govern espanyol va descriure una “tempesta perfecta” de factors, entre els quals l’edat avançada, l’alt nivell de contagi o la presència de patologies prèvies, la qual cosa va provocar que, en la primera onada, gairebé el 50% de les morts per coronavirus fossin en residències de gent gran.

A Catalunya no va ser diferent. Es calcula que més de 9.000 persones han perdut la vida en geriàtrics durant la pandèmia, segons Amnistia Internacional. Un dels casos més terribles, judicialitzat, és el de la residència Fiella de Tremp, on van morir 64 de les 142 persones grans que hi estaven internes.

Amnistia Internacional ha reclamat reiteradament que s’investigui què va passar a les residències arran de la crisi del coronavirus i que se’n repari les víctimes. Catalunya és un dels pocs territoris que ha mogut fitxa, molt tímidament, això sí, i de manera insuficient per als familiars. Després de rebutjar la creació d’una comissió d’investigació, el Parlament va aprovar al febrer la creació d’un grup de treball a porta tancada d’anàlisi de l’impacte de la covid-19 a les residències, que tot just es va constituir al maig.

Des d’Amnistia Internacional, demanen anar més enllà. Volen que s’impulsi un nou model de centres geriàtrics basat en la protecció dels drets humans, vulnerats de forma flagrant durant la pandèmia. Medicalitzar-les, dotar-les de més recursos, d’una millor coordinació... Al costat de les xifres dramàtiques, el debat sobre les residències va estar damunt la taula durant les primeres onades, però s’ha anat esvaint a mesura que avançava la vacunació. Passada l’emergència, es manté la urgència. Una de les grans lliçons que ens ha deixat la covid és que cal protegir més i millor la gent gran. És el moment de demostrar que s’ha après.