Opinió

Tribuna republicana

L’EMBAT ANTIDEMOCRÀTIC

No només no s’ha fet res per avançar cap a la independència, sinó que, en molts aspectes, s’ha fet marxa enrere
La unitat independentista que va fer possible l’1-O es va trencar l’endemà del referèndum

Un any després de la formació del govern independentista, el balanç és negatiu: la taula del diàleg no s’ha materialitzat ni sembla que ho hagi de fer, substituïda per l’esperit dialogant del gobierno que el gobierno es reconeix a si mateix. Els pressupostos de la Generalitat es van aprovar amb el vot dels comuns, trencant així la unitat dels tres partits independentistes i llançant el missatge del possible tripartit. En canvi, els pressupostos espanyols es van aprovar de franc, amb una minsa concessió al català en l’audiovisual que el gobierno va incomplir aprovant la corresponent llei de l’audiovisual amb l’abstenció del PP. El projecte dels Jocs Olímpics tira endavant, en contra d’una opinió majoritària negativa a tot arreu. L’escàndol de l’espionatge de Pegasus s’ha convertit en el vodevil dels espies espiats mentre que es diu els catalans s’ho mereixien. Tot coronat per la lamentable claudicació en seu parlamentària davant la sentència del 25% que no hi ha discurs capaç de justificar ni insult capaç d’amagar.

Amb motiu del primer aniversari de la seva presidència, el MHP Aragonès va llegir una proclama tan triomfalista com buida de continguts concrets. No és clar que Catalunya sigui més feminista o més ecologista o més competitiva, però sí que és menys independent. Tota la propaganda del món i el favorable ressò que li fan els mitjans públics de comunicació no pot amagar el fet que el balanç és força negatiu. No només no s’ha fet res per avançar cap a la independència, sinó que, en molts aspectes, s’ha fet marxa enrere. El més significatiu de tots, pel seu impacte negatiu sobre l’essència mateixa de la nació, ha estat l’acceptació del 25% de castellà. L’efecte és destructiu perquè són els mateixos partits independentistes els executors d’una sentència legal però il·legítima, incapaços de trobar una resposta política un tal embat antidemocràtic, una provocació moguda per una ínfima minoria per motius ideològics.

Es recordarà que la raó que es va esgrimir sempre per justificar una política pactista, dialogant, prudent, “pragmàtica” era que cal conservar allò de què ja es frueix, que cal garantir “l’acquis” autonòmic, no pas perdre’l amb aventures d’“hiperventilats”. Ni tan sols això s’ha aconseguit, atès que s’ha perdut la immersió lingüística, pal de paller de la nació catalana.

A hores d’ara, el projecte independentista s’ha encallat. La unitat independentista que va fer possible l’1-O, es va trencar l’endemà del referèndum. Els republicans van prioritzar la lluita per l’hegemonia al si de l’independentisme amb l’objectiu final d’ocupar la Generalitat. Pel camí, quatre anys d’estancament, baralles internes amb la darrera prova de la falta de lleialtat de la deposició del president Torra.

Finalment, amb un any de presidència republicana, el balanç no només és força negatiu, sinó que tampoc no fa la pinta que esdevindrà millor. Al contrari: l’espoli, l’espionatge, l’atac als drets fonamentals, la imposició judicial d’un sistema educatiu només provoca discursos solemnes, emprenyats, però buits de qualsevol gest que faci perillar l’statu quo de la partitocràcia. La Generalitat és el màxim garant de la legalitat espanyola al Principat.

El resultat, visible a les xarxes, és que per sota dels discursos justificatius dels mitjans, s’ha estès un alè de desencís, de decepció, de frustració, fins i tot d’indignació. Hi ha una forta contestació a la partitocràcia que, després de set anys de governs amb majories absolutes, no ha estat capaç de moure ni un dit per l’objectiu que diu portar al cor: la independència.

Guanyen terreny les propostes alternatives. L’ANC preveu llançar un partit no partit que torni a la cleda els vots dels descontents per tal que no vagin a l’abstenció o a les opcions extraparlamentàries, que fan de la necessitat virtut i cerquen una base per bastir una opció de país netament i únicament independentista. Però les dues grans opcions institucionals hi seran, també, privilegiades pels mitjans de comunicació. Aquesta és la crua realitat que fa albirar un esdevenidor de perpetuació autonòmica.

Tot esperant un boirós “embat democràtic” independentista ens hem trobat un embat antidemocràtic de l’Estat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)