Opinió

A fons

DEIXADESA DE FUNCIONS

El castellà regna a les classes, al pati, a taula, als passadissos, a les extraescolars...
En l’intent, aparentment honest, de blindar el català s’ha aprovat una llei que permet un ús més ampli del castellà

Tot indica que els successius governs de la Generalitat han incomplert la llei de política lingüística que fins a aquesta setmana emparava la immersió a l’escola. L’han incomplert per deixadesa de funcions, per no haver fiscalitzat com calia el seu compliment a les aules, malgrat que per força havien de ser conscients –no calia llegir informes, només calia sortir del despatx– que aquella immersió es moria a gran velocitat engolida per la realitat sociolingüística del carrer. En quantes escoles de territoris on el català no és la llengua d’ús majoritari s’ha fet una immersió real? Es poden comptar amb els dits d’una mà.

La culpa no és dels mestres ni dels equips directius, que tiren la tovallola davant l’evident domini del castellà. No, qui ha de vetllar pel compliment de la norma és l’administració, i en cas que no es compleixi, ha de prendre les mesures necessàries per revertir l’incompliment. Ras i curt, els consellers d’Ensenyament que ha tingut Catalunya no han trepitjat prou escoles i s’han desentès de les nombroses queixes de pares que denunciaven que a l’escola dels seus fills la immersió era engolida per la força del castellà. Si no, no s’explica que la immersió no hagi estat un èxit incontestable des de tots els punts de vista.

La immersió lingüística ha fracassat conceptualment. El seu propòsit no era, ni de bon tros, imposar el català a l’escola amb un cordó sanitari contra l’espanyol, sinó que els alumnes acabessin l’ensenyament dominant tant el català com els castellà. Avui dia, un gruix important d’adolescents, sigui quina sigui la seva llengua materna, no poden acreditar un domini oral i escrit del català prou elevat. Amb tot, és de justícia remarcar que sense la immersió molts joves i adults d’aquest país no haurien tingut un contacte constant amb la llengua del país. Al capdavall, la immersió es va plantejar com un ascensor social, una eina perquè tothom, fos quin fos el seu origen, tingués el dret d’aprendre el català i tenir les mateixes oportunitats. Un dret que pel que sembla, el nacionalisme espanyol no comparteix.

I és aquesta situació de vulnerabilitat provocada per la deixadesa de funcions de l’administració catalana la que ha aprofitat l’Estat per obrir un nou embat polític i judicial contra el país. El català és una de les poques línies de flotació que sostenen un mínim autogovern a Catalunya, i tombar-la permetria convertir el país en una regió com Múrcia i Castella-la Manxa. Un objectiu polític que uneix el nacionalisme espanyol a dreta i esquerra.

La sentència del 25% del castellà exemplifica la complicitat del poder judicial espanyol amb aquest nacionalisme, però ha acabat trobant una resposta desesperada i poc treballada –tot i els tres mesos de negociacions que han mantingut els partits que han signat la proposició de llei del català– per part de Catalunya. En l’intent, aparentment honest, de blindar el català a les aules –que no la immersió–, el Parlament ha acabat aprovant una llei que permet “un ús més ampli del castellà a les aules”. No es fixen percentatges, sinó que l’administració es compromet, ara sí, a fiscalitzar el nivell dels alumnes en les dues llengües en acabar l’escolarització. El temps dirà si és eficaç o és la sentència de mort definitiva del català a l’escola.

En tot cas, fer un tomb per territoris del país densament poblats i amb una realitat sociolingüística ben plural com el Baix Llobregat dona una perspectiva molt diferent de què significa “un ús més ampli del castellà a les aules”. En parlo per experiència pròpia, però també per la que ara visc amb el meu fill a l’escola bressol. El castellà regna a les classes, al pati, als passadissos, a taula i a les activitats extraescolars. Naturalment, també se sent el català, però és constatable que quan en una classe hi ha diversos nens que tenen el castellà com a llengua materna i també algun dels mestres, es passa fàcilment a aquest idioma. És, probablement, un automatisme, una reacció natural, però és la realitat. Demanin a una família catalanoparlant si signaria perquè a la seva escola només hi hagi un 25% de castellà en el total de l’horari lectiu. Que de cada 100 paraules, 75 fossin en català. Perquè la llengua no és només una eina per ensenyar matemàtiques, ciències naturals o música –regulat pel currículum–, la llengua és l’eina de joc, de relació, d’explicar contes, de discutir i de debatre més enllà del currículum.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)