Opinió

Des de Brussel·les

Fins al final, i més enllà

Si se’m denega el dret a delegar el vot o se’m retira l’acta de diputat, estarem abonant el terreny als qui volen esborrar tot rastre del govern del referèndum i l’exili
Els qui em conviden a abandonar la meva lluita política no fan més que evidenciar un conservadorisme poruc i inútil

Aquesta setmana, el Tribunal Constitucional espanyol ha decidit, gràcies a l’acció prèvia dels socialistes catalans, anul·lar la meva delegació de vot com a diputat al Parlament de Catalunya. La “cosa” no és nova però sí que ho serà la meva posició. Si bé en casos previs –tot i que per desgràcia en contextos similars– vaig renunciar als meus drets polítics per blindar la majoria independentista (això és renunciar a recollir l’acta de diputat que m’hauria pertocat fruit dels resultats del 21-D del 2017), i igualment vaig decidir no exercir com a regidor a la meva ciutat, Terrassa, a recer de les darreres eleccions municipals a les quals també vaig concórrer per no alterar en absolut la dinàmica del govern local, aquesta vegada faré meva la frase de Marta Rovira pronunciada a les portes de l’Audiencia Nacional en conèixer-se el segrest de part del govern del referèndum: arribaré “fins al final”, i més enllà, en la defensa del meu vot i del meu escó com a parlamentari.

De fet, l’acció del TC està clarament en sintonia amb la doctrina que va (pre)fixar en els casos del president Puigdemont i del conseller Comín i respon a l’acció judicial promoguda per Salvador Illa (que és aquella persona que reclama abandonar la confrontació, abaixar el to i no sé quantes coses més que després no practica) i els diputats del PSC, els quals van presentar un recurs d’empara considerant il·legítima la meva participació en les votacions al Parlament.

Aquesta vegada, com us deia, no abaixaré ni el cap ni els braços. Sé que la meva desobediència individual potser no servirà de gaire al conjunt de la causa independentista, però el que és segur és que no compartir estratègia entre els tres partits que, si més no sobre el paper, defensem la República Catalana no ens portarà res de bo. Si se’m denega el dret a delegar el vot o si, encara posant-nos en un escenari més repressiu, se’m retira l’acta de diputat, estarem abonant el terreny als qui volen esborrar tot rastre del que va ser el govern del referèndum i, més singularment, l’exili. Els farem aquest favor?

Llegeixo aquests dies tot d’opinions sobre la qüestió als mitjans de comunicació. La majoria –em permetreu que les valori perquè m’afecten directament– inexactes, quan no clarament interessades o desenfocades. I és que, deixar l’escó de diputat sense dir ni piu, com sembla que m’exigeix més d’un, assumint que fer-ho és un acte de normalitat democràtica en un context de constitucionalitat plena, seria gairebé tant com demanar-li a una dona que abandoni voluntàriament el seu lloc de treball quan és sotmesa a algun tipus d’assetjament físic o psicològic. Qui assetja ho fa en grau i forma distinta i sovint la nostra societat normalitza patrons i actituds que no ho són. Callarem, davant d’aquesta realitat?

Els qui em conviden (en el millor dels casos) a abandonar la meva lluita política, que avui s’expressa al Parlament de Catalunya, no fan més que evidenciar un conservadorisme poruc i inútil, en la línia del que defensa el PSC d’Illa. Renunciar d’una manera voluntària als drets polítics més bàsics és justificar l’acció de (tot tipus de) vulneradors de drets, és blanquejar els repressors. Abandonar voluntàriament l’exercici dels drets fonamentals és abocar-nos al desastre, és morir en vida, és renunciar a ser.

Continuo pensant que el present i sobretot el futur de la nostra causa, de la dels defensors de la República Catalana, es dirimiran en instàncies i contextos europeus, menys captius del curt termini, de la “politiqueta” que malauradament sembla marcar l’agenda d’aquells que no han entès que el que ens passi individualment no és més que un mal necessari (i tristament inevitable) a favor del benestar i la millora del col·lectiu al qual servim. Servir, quin verb tan bonic. Hauríem de recuperar-ne l’ús també en l’actual context polític.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)