Opinió

Opinió

GONZALO BOYE

EL RELAT, SEMPRE EL RELAT

Informació veraç no és la que filtren la Guàrdia Civil, la Policía Nacional, uns quants fiscals o uns jutges conspicus
Ara que el jutge s’ha vist obligat a sobreseure el cas d’Alay, és un bon moment per recordar com es va instal·lar aquest relat

No són pocs els qui, cada dia, s’abanderen amb la Constitució sorgida a partir de la mort de Franco, la que estableix el que són les bases de l’anomenat règim del 78 i que ara s’està fent servir com una cotilla per impedir el desenvolupament democràtic d’un estat, quan havia de ser la garantia de consolidació democràtica després de més de quaranta anys de dictadura franquista.

Doncs bé, i per als qui s’autoanomenen demòcrates, avui també autoproclamats constitucionalistes, n’hi ha prou amb l’anàlisi de només un dels articles d’aquest text legal per desmuntar totes dues qualitats: no poden ser demòcrates ni defensar la Constitució si ni tan sols són capaços de garantir-nos els drets reconeguts en l’article 20.1.d del tan gastat text constitucional. D’acord amb aquest precepte, se suposa que tenim garantit el dret de “rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió”, cosa que comporta que qui està en disposició de donar-nos aquesta informació ens ha de lliurar aquella que sigui veraç, que és, justament, el contrari del que passa massa sovint al llarg dels últims anys i, pel que anem veient, també al llarg d’un període de temps molt més ampli.

Els relats que, entre altres coses, són la manipulació conscient de la informació amb finalitat política és amb el que se’ns està alimentant des de fa temps, en lloc de donar-nos informació veraç, que és al que la Constitució obliga els periodistes i els mitjans de comunicació. El mecanisme per què sorgeixen els relats és prou conegut, però no per això és menys nociu.

Alguna font oficial explica un fet –de vegades, fins i tot es documenta– a algun periodista de confiança que, dies més tard, el publica. A partir d’aquesta publicació, la notícia comença a tenir vida pròpia a través d’altres mitjans, i el que no és altra cosa que un rumor malintencionat acaba convertint-se en notícia que una gran majoria de la ciutadania acaba creient. Així, es genera una aparença de realitat molt perillosa per a qualsevol societat democràcia que, hi insisteixo, té dret a una informació veraç.

Quan s’han donat aquest processos, i no n’hi ha hagut pocs casos, hem contactat amb els divulgadors, que no vull anomenar periodistes, i el primer que ens diuen és: “bé, això m’ho ha dit una font completament solvent”, “això no ho hem contrastat perquè la font ens ho ha assegurat” o “com he de dubtar si qui m’ho està dient és completament solvent?”, i altres respostes per l’estil.

En realitat, sempre es tracta de filtracions interessades, que, de vegades, provenen de les instàncies jurisdiccionals més altes i, d’altres, dels cossos i forces de seguretat de l’Estat o de jutges i fiscals. És a dir, sempre d’una part interessada a instal·lar un relat determinat.

Ara, quan el jutge Aguirre s’ha vist obligat a sobreseure Alay –atesa la inexistència de qualsevol indici de delicte– per la presumpta “trama russa del procés”, és un bon moment per recordar com es va instal·lar aquest relat, com n’estava d’allunyat de la realitat, com s’hi van sumar desenes de periodistes i el mal que amb un treball tan repugnant han fet a molta gent, Alay el primer.

El cas d’Alay, i la falsa trama russa que mai no ha existit, és un bon exemple de com de malalta pot estar una societat i quanta responsabilitat en aquesta malaltia tenen molts periodistes que no són capaços, ara que s’ha descobert la veritat, d’esmenar-ho tot reconeixent el mal fet i explicant l’autèntica “trama russa”, que no és altra cosa que una confabulació entre uns membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat determinats, un jutge concret i un grup ampli de periodistes que sempre actuen de la mateixa manera i que no compleixen ni amb les seves obligacions professionals ni amb les constitucionals.

Informació veraç no és la que filtren la Guàrdia Civil, la Policía Nacional, uns quants fiscals o uns jutges conspicus. Informació veraç és una cosa molt diferent, i els qui realment es consideren periodistes haurien d’aprendre la lliçó que aquesta “trama russa” ens ensenya: no tot el que es filtra és veritat –més aviat, gairebé mai– i no hi ha presumpció de veracitat per l’origen de la font.

Un periodista, si realment ho vol ser, ha d’investigar els fets amb objectivitat i seriositat i treure les seves conclusions sense ni tan sols pensar en com de bé o de malament li cau l’afectat –víctima, en aquest cas–, ni els interessos que aquesta víctima representa. No val pensar que algú hagi jugat amb foc o que sigui un tipus estrany (qui no és estrany en aquests moments de la vida?). El que és rellevant són els fets i la seva contrastació oportuna.

Ja fa anys que una sèrie de mitjans, i molts periodistes, compren relats de fonts que no és que no siguin bones, és que simplement són part del problema i que els fan servir per als seus objectius.

Villarejo, que dona per a moltes columnes d’opinió i informació, ha posat al descobert una sèrie de maniobres i embulls de comunicació que permeten qüestionar-se l’ètica i l’honradesa de molts, però que, a més, demostren com de vils i també de falses poden ser les informacions filtrades des de bones fonts, sempre policials, fiscals o judicials. Els àudios que estem sentint no en deixen cap dubte i, n’estic segur, quan hagin passat ja alguns anys, sentirem els nous Villarejo parlant de com perjudicar Alay, Puigdemont, Boye, etc. I tot això amb el concurs de periodistes que no compleixen, ni tan sols, amb el més bàsic de la seva professió: ser veraços.

Pensar que el negoci de Villarejo va desaparèixer amb la seva detenció i imputació és no saber com de gros és aquest negoci i com d’arrelat està en una societat que està anestesiada per a pràctiques d’aquest tipus.

L’anomenada trama russa del procés, que ja sabem que no existia, és un bon exemple perquè els periodistes que se’n segueixen considerant i que creuen que compleixen una funció constitucional rellevant facin autocrítica i analitzin quanta brossa es van creure i quanta maledicència van difondre. Seria un bon exercici, un de caràcter democràtic cada cop més necessari.

El mateix els correspon als polítics que, de resultes de la inexistent “trama russa del procés”, s’han dedicat a tractar de treure rèdit d’informacions que no ho eren, sinó que eren autèntica propaganda.

Si tenen cap dubte, i encara una mica de dignitat professional, només han d’analitzar no ja el cas d’Alay, a qui han intentat destruir a costa d’una inexistent “trama russa del procés”, sinó els molts altres en què s’han vessat rius de tinta sobre l’única base de pseudoinformes policials o judicials filtrats oportunament i que no tenien més suport que el desig de modificar l’escenari polític o de destruir els qui s’han definit com a objectius.

Els objectius no sempre han estat ni són l’independentisme, sinó tots els qui, d’una manera o una altra, no encaixem en els plans d’una elit concreta sustentadora del poder i que s’hi aferra sense mirar ni tan sols els mètodes que utilitza. N’hi ha exemples, i molts, perquè la dinàmica d’actuació, el modus operandi d’aquests grups de poder –que estan disposats a tot per tal de conservar el que o bé van heretar del franquisme o bé van construir a partir de l’establiment d’un sistema polític que han presentat amb èxit com a democràtic quan no ho és– sempre és el mateix.

El problema és molt més profund del que es creu, però el cas emblemàtic d’Alay, i aquesta suposada “trama russa del procés”, hauria de servir per iniciar un procés d’introspecció, anàlisi i autocrítica que porti molts a canviar de model i passar a fer el que la Constitució els mana: donar-nos informació veraç, i que, per tant, en lloc de divulgar trames inexistents, es dediquin a investigar les existents autènticament i que són, justament, aquelles que els han estat alimentant durant dècades.

Part del problema també són els polítics que, gratuïtament i de manera irresponsable, es fan ressò d’aquest tipus de fal·làcies, i així proven de treure rèdit de situacions abjectes, cosa que reflecteix el baix nivell moral d’aquests representants polítics que, en el fons, només es representen a si mateixos i als seus interessos particulars.

Però no tot és responsabilitat dels periodistes i els polítics. També ho és nostra com a ciutadans lectors, receptors d’aquesta informació i votants. Mentre seguim acceptant que se’ns enganyi d’aquesta manera en lloc de dedicar-nos a exigir informació de qualitat, sempre veraç i política d’altura, no ens podrem queixar del que tenim. El procés és bidireccional perquè qualsevol alternativa no només no porta a un canvi de paradigma, sinó que, a més, només serveix per consolidar l’actual, en què, abans que informació, el que rebem som relats.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)