El voraviu

Dos no discuteixen si un no vol, i un bon negoci entre dos tampoc es trenca si un no vol, sobretot si no tenen en perspectiva cap negoci millor. Si no es vol trencar, els bons negocis resisteixen com ciment armat i són sorra de la platja. És el que té el govern actual, que és un bon negoci per a tots dos socis, i per això no es trencarà, i que cap dels dos té en perspectiva, tampoc, un de millor. De moment, és així per més que s’enxerinin o ho facin veure. Es repeteix l’escenari del mandat del president Torra, amb els papers canviats. Per això Aragonès insisteix en l’estabilitat del govern i llança frases boniques. “Tots els consellers estan compromesos.” El nivell d’hostilitat entre els socis fa enrogir. Ja no s’estan de res. Es diuen de tot, a totes hores i a tots els nivells. Un concurs per veure qui dona més la raó a Aznar quan deia que ja ens estomacaríem entre nosaltres. I, a pesar d’això, el govern no es trencarà. Altra cosa no dominarà, però aquest tema Aragonès el domina. La clau la té ell, i no la posarà al pany. Ara, no. Per grosses que les hi diguin. Són majoria de govern, i les majories de govern treballen per l’estabilitat. Els que són algú a Junts i potser estarien pel trencament (que n’hi ha) no el provocaran mentre l’entorn Borràs (que diu que sí que el provocaria) clavi esternoc rere esternoc al sentit comú de la vida política i doni via lliure a ERC per garlar de megalomania, atacs a la llibertat d’expressió i racisme.

En el passat, una de les afirmacions independentistes que més enervava unionistes i monàrquics era l’“Espanya ens roba”. Com amb tantes altres argolles del procés, els encarregats de desmuntar l’axioma van ser els unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors). Que si Espanya eren els espanyols i entre els espanyols hi ha molt ciutadà que ho passa tan malament com nosaltres. Que no era Espanya, sinó l’Estat. Que no era l’Estat, sinó l’Estat profund. Que si naps i que si cols. Amanit tot amb dues cantarelles. La que diu que els números no són prou clars perquè si les balances fiscals es fan d’una manera o de l’altra en són dotze mil o setze mil, i que els més progressistes de la història al final han optat per no publicar perquè no ens agafi mala sang. I, sobretot, la famosa cantarella de la solidaritat. Però, coneguda la liquidació del finançament autonòmic corresponent a l’exercici del 2020, s’ha reiterat, una vegada més, el que des de la portada d’aquest diari, que vol i ha de ser educada, en dèiem divendres: “Infrafinançats”. Un any més. Segon territori en aportacions, desè en despesa. No és solidaritat; és fer el préssec. És que ens han pres el número. És que saben que ens deixem fer la clenxa al mig. Ens roben. Digueu-ne Estat profund, Estat espanyol, Espanya o Robert de les cabres, però és ben clar. I tant si ens roben!

Ni sé ni m’importa per què l’emèrit dels espanyols, el rei fugat de farra a Abu Dhabi, amb causes pendents a Espanya i d’altres d’obertes al Regne Unit, no torna d’excursió per aquests vorals després de l’escapada a Sanxenxo al maig amb tots els amigots. Prou que ho havien dit i anunciat, però de moment no ha estat així. Fa dos anys de la fuga i estem als dies en què la família fa la gorra per Marivent, però el gran bacanard no es mou d’Abu Dhabi (que sapiguem). Ara, també resulta que aquella reforma del Codi Penal que Asens deia (gener del 2020) que agafava centralitat i que vindria abans d’acabar l’any, i que no va ser ni el 2020 ni el 2021, tampoc no serà ni aquest 2022, perquè un diu que no hi ha majoria (Sánchez) i una altra (Robles), que s’ha de fer a poc a poc i no per afavorir el retorn de Puigdemont. Per acabar-ho d’adobar, dimarts, reuniran les autonomies per mirar de traspassar-los el mort del pla de reducció energètica (explicar-ho bé i resoldre dubtes, diuen). El cas és que els 27 graus que van dir fa sis dies ja se n’han anat també per l’aigüera i seran més 25 que altra cosa. Ja es veu que no és una vegada i que usen el sistema per a tot tipus de matèries. Per què ho fan? És simplement que l’espifien i que com a savis que són rectifiquen? O és que viuen morts de por de com reaccionarà el personal i tiren hams per veure quin peix agafen? Sigui el motiu que sigui, seguir-los resulta un bon espectacle!

Sàpigues, Miquel Iceta, que som més de dos milions de catalans els que no volem aquesta Constitució, a qui ens la rebufa la integritat territorial d’Espanya i a qui tenir un regne com a forma d’estat el segle XXI i amb personatges com els Borbons ens posa pell de gallina. Com s’arregla això? De veritat creus que, si anar contra la Constitució i la integritat territorial d’Espanya és delicte, així solucioneu res? És aquesta l’agenda de diàleg i retrobament? No sé què prens, Miquel! Què t’ha alterat com t’ha alterat el sentit comú que Déu nos do i que a vegades has mostrat? Val la pena rebregar-se l’enteniment com te’l rebregues per un ministeri espanyol de Cultura i Esports? Dir que anar contra la Constitució és delicte és tant com dir que el pensament lliure és delicte! I dir que anar contra la integritat territorial d’un estat modern és delicte és tan ridícul com el “Caudillo por la g. de Dios” de les monedes franquistes. Pensava que amb l’estrebada de Sánchez (“no hi ha majoria per reformar el delicte de sedició en el Codi Penal”) i els repics d’esquellerincs de la Robles (“les reformes legislatives no s’han de fer en calent ni per a casos concrets”) ja havíeu portat els socis del govern més progressista de la història a la màxima quota de ridícul en aquesta matèria. Però no. Hi faltaves tu. “Ha de ser delicte.” Què prens, Iceta, per dir-les així? No tant pel que dius, que ja entenc que el guió és el guió. Què prens perquè no et caigui la cara de vergonya?

És evident que entre el “Per què no calles?” del pare a Chaves i la mala educació del fill, que es queda assegut com una mòmia al pas de l’espasa de Bolívar hi ha una distància sideral. Què significa aquesta distància? Què la provoca? En quines profunditats diplomàtiques submergeix el govern espanyol? És la constatació del que tothom sap i l’Estat profund espanyol continua negant. El genocidi comès pels avantpassats. Constituïts durant segles com a elits repressores i extractives, a hores d’ara encara han de demanar perdó. És més. Perdó de què?, es pregunten. Creuen que els dirigents d’allà han de llepar i glorificar la “mare pàtria”. Se’ls va civilitzar, cristianitzar i “regalar” la llengua espanyola. Això és i representa Felip VI assegut. És fill de qui és fill, és rei perquè n’és fill i ha resultat que aquest Borbó està tan preparat com deien. Per al que el volien. Abassegar més els sud-americans, enardir espanyols contra catalans en el discurs de l’octubre del 2017, trucar a empreses catalanes perquè traslladessin la seu a Espanya, beneir respecte a Kosovo l’alineació amb la Rússia més Putin i callar com una serp quan s’han venut els Polisarios. Sospiro per la cara de pebràs que farà el dia que el convidem (com a cap d’estat veí) a la presa de possessió del president de la República Catalana i li desfili pels morros una urna de l’1-O portada per ciutadans que les varen protegir. Visca la República i visca Bolívar, altesa!

La consellera Vilagrà va reaccionar ràpid, de manera ajustada i amb senderi a la bertranada d’Iceta sobre el delicte de sedició i la inclusió de la integritat territorial d’Espanya a les taules de la llei que Moisès va baixar escrites en pedra del Sinaí, ara conegudes com a Constitució Espanyola. N’hi va fotre una, al ministre, de bon començament, al mig del front. “Ha oblidat els seus principis del 2007, quan era ferm partidari del dret a l’autodeterminació.” Com que li toca fer el paper més galdós en la pantomima de taula i negociació, i deu anar amb els matxos carregats, la consellera va cridar a concili Robles, Bolaños i el mateix Sánchez. “Perilla la continuïtat de la legislatura.” Ni més ni menys. Que la legislatura perilli fa posar molt nerviosos alguns aquí, allà i més enllà, i el missatge ha estat propagat amb força. Seus al racó de pensar, embadalit amb la fermesa i la decisió de Vilagrà, i ja t’adones que t’han fotut altre cop la cartera. Va de catxa, perquè no perilla res i, al mateix temps, anuncia un possible final de tot l’embolic en què s’han ficat. De fet, la catxa és un espòiler, que diuen ara. Fet i fotut, el sainet de la reforma del Codi Penal el poden mantenir fins a mig hivern, gener o febrer. Després, trencaran amb molt de foc d’artifici. Quina legislatura perillarà, si quedaran 8 mesos de 48 i amb pressupost 2023 aprovat? Però es presentaran lluny dels socialistes per a les municipals del maig i les generals de final d’any. Vet aquí!

He tingut càrrecs, i he manat, des dels dotze anys (en fa més de quaranta), quan em van escollir delegat de curs. Més o menys, al mateix temps descobria de manera incipient i improvisada el sexe. I he provat de practicar-lo sempre ben a gust de les parts implicades, com considero que correspon a tota persona de bé. M’han destrempat força, aquests dies, les esgarrifances que causa la mal anomenada gimcana sexual de Vilassar de Mar. El sexe ens puja massa al cap, i pensar i prendre decisions amb el sexe al cervell porta a mals resultats. Però encara destrempa més la decisió de dimecres de la regidora Montse Gual de dimitir i, sobretot, el motiu. Dimiteix perquè no coneixia el contingut concret de les proves de la gimcana. Per això s’ha de dimitir? Com si delegar no fos una virtut del bon manar. Per què les havia de conèixer, les activitats concretes d’una gimcana? No fotem! Dimiteix perquè, per alguna raó, una colla d’hipòcrites s’han esgarrifat, com cada vegada que es prova d’acostar el sexe als infants d’una manera pedagògica. Nens i nenes de dotze anys a qui s’ensenya a posar un preservatiu amb la boca i a qui es parla del Kama Sutra, un text escrit fa quasi dos mil anys! Quina vergonya! Som així d’hipòcrites i fariseus. Aquests mateixos nens tenen a un clic mil verreries, perversions, violències i agressions sexuals individuals o grupals que devem entendre com un millor aprenentatge!