Opinió

La República que bull

SEIXANTA SEGONS

La incapacitat per respectar un minut de silenci per les víctimes i el dolor dels seus familiars posa de manifest el pitjor de la condició humana

Eren seixanta segons. Un minut en què sobraven les paraules i en què el silenci era el millor homenatge. Seixanta segons de respecte, en què calia saber compartir el dolor i el patiment de les veritables víctimes, les que fa cinc anys van perdre familiars i amics en un atemptat que va trasbalsar per sempre més les seves vides. Alguns, però, ni tan sols van ser capaços de respectar aquest dolor i es van presentar a l’acte amb pancartes en què es podia llegir: “Volem la veritat” o “exigim responsabilitats” i, de cop i volta, van començar a inferir crits i a interrompre, de males maneres, el minut de silenci. Les escenes posteriors són lamentables, amb alguns dels manifestants enfrontant-se a les víctimes, literalment escridassant-les, acusant-les de “blanquejar els que us han assassinat els fills”. Abraham Lincoln deia que val més quedar-se callat i que els altres sospitin la teva estupidesa, que no pas parlar i esvair qualsevol dubte. Som molts els que durant aquests darrers anys hem denunciat que l’Estat espanyol havia fet tot el possible per ocultar la veritat del que va succeir en aquell tràgic atemptat en què setze persones van perdre la vida entre Barcelona i Cambrils. Però cal saber escollir el lloc i el moment per expressar aquesta queixa. Boicotejar un acte institucional amb les víctimes com a principals protagonistes no ajuda a aclarir interrogants i, en canvi, castiga injustament qui menys s’ho mereix.

En tot cas, no només és lamentable l’actitud dels ciutadans que van trencar el minut de silenci i es van permetre escridassar les víctimes dels atemptats, sinó també l’escena que va protagonitzar l’expresidenta del Parlament Laura Borràs, que tampoc va saber trobar el lloc ni el moment per expressar la seva frustració. Es pot entendre perfectament la seva ira envers els seus companys de viatge i fins i tot la resistència a deixar el càrrec, ja sigui negant-se a anomenar una substituta o plantejant-se un embat legal. Té tot el dret de fer-ho. Ara bé, el que no sembla comprensible és que això comporti tenir via lliure per passar per sobre de tot i de tothom i per treure protagonisme als familiars de les víctimes d’un atemptat, encara més tenint en compte que Borràs té molts altres escenaris per fer sentir la seva veu o per fer-se sentir acompanyada pels seus incondicionals. L’exsecretari general de Junts Jordi Sànchez ho va dir de manera clara, perfectament comprensible: “No era el lloc ni per trencar el minut de silenci, ni el moment per buscar protagonismes polítics. Així no!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)