Opinió

A fons

Desvetllament nord-català

No podem ignorar que per primer cop des del 1659, no són pocs els catalans del nord que aspiren a un futur compartit amb la resta dels Països Catalans

Enguany ja farà 363 anys que Espanya i França van escapçar-nos el país mitjançant el Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya, per dir-ho com el títol d’un llibre ja històric de mossèn Josep Sanabre. Recentment, ha aparegut la versió catalana, feta per Aleix Renyé, La partició de Catalunya. Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus (1658-1660), de Michel i Annie Bougain, en què s’expliquen totes les vicissituds d’una frontera traçada amb tanta poca solta com el mateix tractat que la va fer possible. Una frontera que llavors separà famílies, amics i vilatges, i que acabà separant, finalment, tot un poble. La repressió contra la identitat catalana començà ben aviat i, ja el 1700, Lluís XIV imposà el francès, prohibí tot ús públic del català a Catalunya Nord i promulgà que tots els procediments judicials, les deliberacions dels magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d’actes públics fossin escrits en francès, sota pena de nul·litat, reblant el clau de la ignomínia amb aquesta afirmació: “L’ús del català repugna i és contrari a l’honor de la nació francesa”, del tot coherent amb la inscripció de fa unes dècades a les parets de l’escola d’Aiguatèbia (Conflent): “Soyez propres, parlez français.

Com totes les fronteres, la de les Alberes acabà instal·lant-se en les mentalitats de la gent, no només al nord, sinó també al sud. Els hàbits culturals, els referents quotidians i la llengua anaren sent progressivament substituïts, de manera que, perduda completament o mig boirosa la memòria d’un passat col·lectiu, sent tots catalans, els uns van començar a esdevenir, simplement, francesos per als altres, amb la mateixa naturalitat amb què els altres vam convertir-nos, als ulls d’aquests, en espanyols. La nova adscripció estatal, amb el pas dels anys, va ser també nacional, si bé el 1661, l’impost sobre la gabella de la sal imposat pels francesos ja va provocar la revolta dels Angelets, insurrecció protagonitzada pels pagesos nord-catalans –coneguts com els Angelets de la Terra– contra l’ocupació francesa, ja que es tractava d’una mesura contrària a les constitucions catalanes tradicionals, revolta que s’allargà fins al 1675. Una certa consciència de catalanitat ha perviscut fins als nostres dies, malgrat les dificultats per mantenir-la, sent com és Catalunya Nord el sud llunyà i oblidat del poder parisenc, amb un pes demogràfic reduït, on les polítiques de substitució de la identitat catalana s’han vist afavorides, sobretot a llarg del segle XX, per una allau de població forastera: jubilats del nord de l’hexàgon que s’hi retiren pel bon temps, funcionaris civils i militars, fugitius de la guerra d’Algèria i immigració nord-africana. En aquestes condicions, és un miracle que encara s’hi senti la llengua i s’hi mantinguin determinades formes d’expressió culturals.

El 1906 va fundar-se a Perpinyà la Societat d’Estudis Catalans (SEC), primera entitat catalanista, de caire cultural, però quatre anys després, Joan Amade hi pronuncià una conferència sobre La qüestió catalana al teatre municipal, en què analitzava el tema des d’una perspectiva socioeconòmica i no des del punt de vista folklòric, cultural o lingüístic com era habitual. El mateix Amade, el 1912, publicà L’idée regionaliste, coincidint amb l’inici de l’ensenyament de la història de les comarques del nord a les escoles. Però una conferència de M.Nougaret, proposant la substitució del català pel francès en nom del progrés, generà un ambient d’indignació popular que culminà en un acte d’afirmació catalana, el 22 de desembre, amb motiu de la conferència d’Amade titulada L’ànima rossellonesa, amb el teatre municipal ple de gom a gom, des d’una hora abans que s’iniciés l’acte, mentre els assistents cantaven Muntanyes regalades i Lo cant del Vallespir, en un ambient d’entusiasme catalanista. I el 1913, pocs dies després de fer-se públiques les normes ortogràfiques de l’IEC, la SEC ja les acceptà i cridà els nord-catalans a col·laborar en el monument a Jacint Verdaguer a Barcelona, responent a la crida, idèntica per a tots els Països Catalans, en què el poeta osonenc era qualificat de “poeta nacional”. Mentrestant havia nascut La Clavellina, universitat popular catalana, i havien anat apareixent les revistes Revue Catalane (que mantenia relacions amb el grup València Nova i parlava dels “nostres germans de Barcelona, de València, de les Illes Balears i també de l’Alguer”), La Veu del Canigó, Ruscino (“Revue d’histoire et d’archéologie du Roussillon et des autres pays catalans”) i, el 1915, Muntanyes regalades, amb fundadors del nord i del sud.

Però la Primera Guerra Mundial, amb els primers morts catalans amb uniforme francès i els monuments als caiguts per França alçats en cada poble, va accelerar la francesització nacional dels nord-catalans. Així i tot, publicacions com Tramontane, La Rennaissance Catalane i L’Eveil Catalan, entitats noves com la Colla del Rosselló o la Companyia Literària de la Ginesta d’Or, així com el bisbe de Perpinyà, l’occità Juli Carsalade du Pont, són l’expressió d’una catalanitat persistent. Alhora, el 1919, el periodista Just Calveyrach assegura a La Rennaissance Catalane que hi ha 318 catalans independentistes que mantenen en secret la seva posició i, el 1936, apareix Nostra Terra, publicació i entitat –encapçalada per Alfons Mias– que comença a superar l’estadi exclusivament cultural del rossellonisme i fa plantejaments parapolítics sobre el fet nacional, comprenent tots els Països Catalans. No obstant això, la guerra del 36 al sud i la Segona Guerra Mundial al nord comportaran una frenada dràstica en la línia ascendent de presa de consciència nacional que s’anava produint. El 1960 neix el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans per al suport a la llengua i la cultura catalana al nord del país, el qual amb el Grup Cultural de la Joventut Catalana farà néixer la Universitat Catalana d’Estiu, el 1968, a partir d’unes primeres jornades. Aquí sorgirà el Comitè Rossellonès d’Estudis i Animació (1970) que el 1972 es transformarà en Esquerra Catalana dels Treballadors –amb Miquel Mayol–, primer partit polític nord-català de la història, independentista i dels Països Catalans. I un factor clau de conscienciació serà també la nova cançó, des de Pere Figueres fins a Jordi Barre, entre d’altres, i literats com J. S. Pons, Jordi Pere Cerdà, Pere Verdaguer, Joan-Lluís Lluís o Daniel Bezsonoff. Per entendre’n moltes coses, són ja un referent obres com El petit llibre de Catalunya Nord, de Llorenç Planes, i Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió, d’Aleix Renyé.

Terra d’exili al llarg de les diferents dictadures espanyoles i períodes repressius, pot afirmar-se que, els darrers anys, de manera empàtica amb el procés independentista del Principat, Catalunya Nord viu un veritable desvetllament català. La solidaritat amb els presos, els exiliats i catalans objecte de represàlia, ha reunit la pràctica totalitat de municipis del nord i, progressivament, tot d’iniciatives, aparentment modestes com l’ús de la terminologia “festa major” per a les festivitats locals als programes i cartells oficials van obrint-se camí. La recuperació de la casa Macià a Prats de Molló, la històrica Vil·la Denise, pot contribuir també a aquest desvetllament, amb projectes i iniciatives de caràcter transfronterer. La commemoració anual de la diada del 7 de novembre, data de la signatura del Tractat dels Pirineus, ja s’ha instal·lat en el calendari anual al nord, però també amb participació de gent del sud. Si bé el fet català no és encara un element determinant en la vida política, sí que cada cop hi té un pes més destacat. En aquesta etapa que ara s’ha obert, caldria intensificar al màxim els lligams i les interaccions en tots els àmbits: econòmic, polític, universitari, cultural, lingüístic, de transports, etc. Per a això és del tot indispensable que, del sud estant, canviï radicalment la mirada majoritària sobre Catalunya Nord, sotmesa encara a una dependència mental totalment espanyola en tots els àmbits. I això implica un canvi de terminologia en referir-nos-hi (“bombers francesos de Perpinyà”, expressió que comportaria parlar de “bombers espanyols de Barcelona”) i, estratègicament, caldria adonar-se de l’error de la supressió de la corresponsalia de TV3 i Catalunya Ràdio i, en conseqüència, tornar-hi a obrir, formalment, una delegació estable. No té sentit que sapiguem abans què passa a Huelva, Quintanilla de Onésimo o Las Hurdes, en comptes d’estar al corrent de tot allò d’essencial que ocorre a Perpinyà, Ceret, Prada o Banyuls de la Marenda. No podem continuar ignorant que, per primer cop en la història des del 1659, no són pocs els catalans del nord que aspiren a un futur col·lectiu compartit amb els compatriotes de la resta dels Països Catalans. Tant de bo que la desinformació, els prejudicis i l’hispanocentrisme mental, que encara senyoregen per aquests verals, no malmetin les possibilitats d’un retrobament cada vegada més creixent.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)