Opinió

Des de Brussel·les

Tenim dret a viure en català, però també a morir-hi

Hem de demanar a les persones que treballen als centres de dia o les residències que coneguin el català

La mort recent de l’activista, mecenes cultural i home d’una enorme personalitat política Josep Espar Ticó, als 94 anys d’edat, m’ha permès recuperar-ne algunes de les declaracions més punyents. M’interessen principalment les que fan referència a la llengua, a la seva necessitat de coneixement i d’ús per part de tota una comunitat immersa en el procés d’articulació d’una nació que vol esdevenir un estat de ple dret.

Deia Espar Ticó que s’ha de defensar el català “com a base del poble”, i així ho va defensar en el decurs de la seva vida amb fets d’una gran rellevància cultural com ara la fundació de la discogràfica Edigsa, la gerència del Congrés de la Cultura Catalana (1975 - 1977), la secretaria general del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana o la seva participació en la creació del diari Avui, la revista Cavall Fort i la distribuïdora de llibres L’Arc de Berà, entre d’altres.

La trajectòria d’Espar Ticó se’m redimensiona de nou en un moment polític molt enrarit; la incorporo i la contrasto en un seguit de converses d’estiu celebrades en un entorn pretesament privat, xerrades que mantinc amb el meu nucli més pròxim de familiars i amics. En fer-ho, m’adono que més enllà d’una qüestió general que porto denunciant d’una manera sostinguda i enèrgica durant gairebé cinc anys d’exili –i que no és una altra que la defensa dels drets lingüístics de la ciutadania–, hi ha molta foscor i sobretot molta indefensió relacionada amb l’ús de la nostra llengua en el tram final de la vida de les persones.

En aquest sentit, diverses morts més o menys pròximes i les corresponents converses amb familiars i entorns de les persones que ens han deixat em fan notar fins a quin punt s’ha convertit en extraordinari, també al Principat, el fet de poder morir en català. No em refereixo a una qüestió certament difícil de modelar com és la llengua que predomina en residències de gent gran o centres de dia (perquè s’entengui, em refereixo a la llengua “que s’hi sent” i, per tant, que usen les persones que viuen en aquests centres), sinó a aquells aspectes en què sí que pot tenir un impacte l’acció de l’administració.

No podem obligar –ni penso que ho haguem de fer– una persona gran a canviar d’idioma, però sí que podem demanar –i penso que ho hem de fer– a les persones que treballen als centres de dia o a les residències que coneguin el català i que puguin si més no incorporar-lo –ja no dic usar-lo...– com una eina útil en l’exercici professional del seu dia a dia, si aquesta és la voluntat de les persones residents. Això, en un moment encara prou conscient i amable del tram final de la vida, quan les persones grans encara mantenen viva la seva memòria que s’expressa, majoritàriament, en la llengua materna. Un equilibri molt i molt fràgil, en soc conscient.

Pitjor, i molt més trist, és saber de moltes persones que no poden mantenir una relació prou fluïda amb els seus metges perquè –aquest seria un altre tema, tot i que relacionat– molts dels professionals de la salut que exerceixen a casa nostra no entenen o, en el millor dels casos, no parlen el català. Com expressar amb prou exactitud allò que sents a les acaballes de la vida, allò que t’angoixa, allò que et preocupa en una llengua que no és la teva. És un tema incòmode, ho sé, però no és un pes extra que pateixen alguns malalts i que hauríem, com a societat, d’intentar pal·liar?

Hi ha qüestions derivades de les anteriors molt més fàcils d’abordar, menys desapassionades i que no deixen de ser el resultat de les acaballes del procés polític que hem viscut al llarg de la darrera dècada: que moltes entitats bancàries emetin, per defecte, els seus certificats vinculats a processos de gestió d’herències i altres tràmits en castellà ja no sorprèn ningú, tot i que estaria bé que aquestes mateixes entitats tractessin la gent (sobretot la gent gran) no com un número, sinó com una persona a la qual uneix un coneixement mínim. I aquest coneixement ben bé podria incloure saber l’idioma amb què la persona que ja no hi és s’expressava. Tan senzill com això, però seria un tràmit menys, dels molts que els pertoca de fer, per a les famílies.

Política i sentit comú, però sobretot legislació i humanitat, llengua i vida, que vol dir també llengua i mort.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)