Opinió

Tribuna republicana

Un afer de país

La Generalitat i el Parlament han de ser la garantia dels drets i les llibertats de la meitat de la població
Els discursos socials al voltant de les punxades tendeixen a limitar els moviments de les dones

L’alarma social generada al voltant de les punxades a dones mentre sortien de festa és un exemple dels problemes de les societats catalana i espanyola per garantir la llibertat d’expressió i moviment de les dones a l’espai públic. Als mitjans, sembla que l’allau de punxades ha desaparegut de manera tan sobtada com va aparèixer. Això ha contribuït a percebre-les com un fenomen arbitrari, mancat de raó política, en presentar-les desconnectades del conjunt de violències que eviten que les dones gaudim de l’espai públic tan plenament com els homes.

Segons dades recollides per El Diario.es a partir de la macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri d’Igualtat, del 2020, el 60% de les agressions sexuals les cometen homes coneguts per la víctima. En el cas de les violacions, el 80% les fan coneguts. Quatre de cada deu agredides expliquen que la violència sexual va passar en una casa; el 32%, en zones obertes, i el 17,8%, en bars, discoteques o restaurants. Pel que fa a la submissió química per agredir sexualment –motivació que en un principi es va atribuir a les punxades– els experts aclareixen que la majoria d’agressions sexuals en què intervé alguna droga es cometen perquè l’agressor aprofita que la dona va beguda. Per tant, iniciatives com les que han impulsat algunes discoteques catalanes de donar tapes per cobrir els vasos, a fi d’evitar que algú hi afegeixi droga, no són gaire efectives, perquè la principal droga que aprofiten els violadors ja és dins.

Nerea Barjola observa que els discursos socials al voltant de les punxades s’han constituït, juntament amb els discursos sobre violacions en grup, en relats destinats, primer, a limitar els moviments de les dones inoculant-nos el terror sexual sobre què pot passar si no actuem com cal. Segon, a amagar la raó per la qual un home creu que té dret a punxar una dona no ja per agredir-la, sinó per espantar-la: la reafirmació de l’home com a posseïdor tant de l’espai públic com de les dones que s’hi mouen. Barjola afegeix que això marca la prevenció de les violències sexuals, en ser nosaltres les que ens hem de retirar de l’espai públic, o hi hem d’estar alerta, per evitar la violència sexual. Mai ho han de fer ells, que són els que la causen.

És en el moment en què els espais estan constituïts i regulats a través de normes de gènere que cerquen sotmetre les dones al control dels homes, que evitar alarmes socials com les de les punxades esdevé un afer de país, per la simple raó que la constitució d’espais públics i privats al servei dels homes suposa una colonització que xoca amb els principis d’una societat democràtica que cerqui garantir els drets i les llibertats de tota la ciutadania. Segurament, si en lloc de privatitzar en les dones l’experiència del masclisme, la col·lectivitzéssim, és a dir, acabéssim la festa en el moment en què una noia denuncia una punxada o una agressió, com proposa la tuitaire Hipogrifa, la comunitat se sentiria molt més interpel·lada a actuar.

És aquesta elevació dels drets de les dones a la categoria de drets que tant l’administració pública com la comunitat tenen l’obligació de garantir el que propicia l’adopció d’accions socials que transcendeixin tant les accions d’autodefensa que proposen certs col·lectius feministes, que segueixen deixant l’estat i la comunitat a mans del masclisme, com les mesures punitives que proposen certs sectors polítics, que demanen mà dura contra els agressors masclistes però rebutgen qualsevol llei o política que fomenti la igualtat. La Conselleria d’Igualtat i Feminismes s’ha desmarcat d’aquesta dicotomia, reforçant protocols de prevenció i atenció, d’una banda, i difonent missatges de sensibilització, especialment dirigits als homes, de l’altra. No n’hi ha prou, però. La conselleria ha de ser la primera línia de lluita contra les punxades i altres agressions, però cal que la Generalitat i el Parlament assumeixin com a pròpia la garantia dels drets i les llibertats de la meitat de la població i treballin perquè la societat també se la senti seva.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)